Per tot açò parlem de cultura festiva, en la mesura que constitueix un producte específic però no exclusiu de la cultura popular en termes amplis. I és que el concepte cultura popular resulta, en certa forma, controvertit, doncs encara que sempre habitualment amaga una certa ambigüitat i indefinició pel que fa al propi mot popular mateix, en la mesura que esta expressió pot presentar algunes connotacions populistes o demagògiques, sobretot si és utilitzada per part duna institució pública. A més a més, existeix una raó de molt més pes per a preferir el concepte de cultura festiva al de cultura popular, i és que la cultura festiva valenciana, si bé inclou duna manera majoritària manifestacions molt variades, riques i significatives de la cultura popular o de les classes populars, també inclou manifestacions de lalta cultura o cultura culta, com ocorre amb expressions musicals (composicions), plàstiques (imagineria processional o devocional, pintures, altars...), arquitectòniques (esglésies, temples, fortaleses, palaus...) o literàries (poemes, drames, narracions...). I molt especialment en la indumentària, on es barregen influències aristocràtiques i del món rural, les modes burgeses amb els costums del poble pla urbà, allò sagrat i allò secular. Una barreja que és possible captar en el llibre dOreto i Enric, en la mesura que les festes de la Ribera expressen eixes diverses tensions, que subjauen més enllà de lepidermis de lobjecte folklorístic. De fet, la cultura festiva inclou, a més, tant elements històrics, artístics i etnològics reconeguts social i institucionalment com a patrimoni cultural, com també elements vius, innovadors, creatius emanats del dinamisme cultural de la modernitat.
El llibre de Trescolí i Olivares mostra, dins daquestes coordenades, els processos de revitalització festiva, que és com parlar de la reinvenció o readaptació de tradicions. I sobretot mostra que en realitat la festa es converteix en una espècie de condensador patrimonial, doncs a més de ser aquesta mateixa una manifestació del patrimoni cultural (el patrimoni festiu), funciona com redimensionalitzador del patrimoni no estrictament festiu. La festa apareix com una celebració ritual, reflexiva i vivencial del patrimoni, aspecte aquest que li confereix potencialitat i atractiu com a possible recurs turístic. Així, doncs, la relació entre festa i patrimoni exemplifica el creixent fenomen de la patrimonialització de la cultura, al mateix temps que il·lustra la modernització mateix de la festa. En el cas espanyol, la transició de la dictadura a la democràcia i el desenvolupament dun nou marc autonòmic, van conformar un context ideal per a la reivindicació i revitalització dels patrimonis culturals populars i festius que fins avui havien sigut esbiaixats o tractats com a meres curiositats folklòriques. En aquest context, els nous gestors culturals i encarregats de la política cultural van començar a desplegar tot un reconeixement institucional que es va plasmar en el reconeixement ple tant del patrimoni etnològic com de la cultura festiva i el patrimoni festiu en particular.
En última instància, el llibre de Trescolí i Olivares planteja un altre tema de fons: que la participació dels agents socials i el caràcter intensament viscut de la festa fa que aquesta, en tant que dinàmic condensador patrimonial, es presente com una celebració transcendent del patrimoni, el qual es transforma en patrimoni viscut pel subjecte celebrant festiu. En aquest sentit la festa expressa la reflexivitat ritual del patrimoni que, com la festa mateix, apareix en estat fluid, canviant i expansiu. Així, i en la mesura que la festa es transforma, i la indumentària festiva també ho fa en el context de les festes on sexpressa, es produeix una contínua reelaboració i actualització de la tradició, en gran part destinada al consum turístic o a la reafirmació identitària, la qual cosa al seu torn implica la plasticitat i redefinició del patrimoni. Com ja sha apuntat, la festa es converteix en un condensador i activador del patrimoni, que daquesta manera pot ser interioritzat pels subjectes socials, ja que el fenomen festiu mateix funciona a manera de litúrgia de la identitat col·lectiva, afirmació del singular, simulacre de la comunitat remota, i resposta reflexiva als riscos inherents als desenvolupaments de la modernitat globalitzada. Lobra que Oreto Trescolí i Enric Olivares ens han regalat, amb un treball intens, meticulós i generós, parla de tot açò i evoca alguna cosa més, un valor que traspua el llibre i que ens parla de lestima per la cultura pròpia, la fidelitat a unes arrels i el compromís amb la seua transmissió a les noves generacions.
Gil-Manuel Hernández MartíUniversitat de València
Malgrat la creixent efervescència de les manifestacions festives valencianes a la llum dels recents reconeixements dalgunes daquestes com a patrimoni immaterial de la humanitat per part de la Unesco, són relativament pocs els estudis sistematitzats i rigorosos que han abordat el tema de la festa valenciana des duna perspectiva historicista, crítica i global, més enllà dels múltiples articles i publicacions que parcialment shan dedicat a lestudi de les diferents festivitats, amb una vocació netament localista que, en certa manera, ha obstaculitzat sovint una visió de conjunt del fenomen festiu valencià com una manifestació cultural efímera cabdal en el coneixement de la tradició i la història que ha senyat la identitat del poble valencià. Centrat en la perspectiva de les roberies que durant els dos darrers segles han vestit la festa, el present treball reivindica el paper de la Casa Insa de València com a revulsiu i impulsor duna estètica que ha acabat inspirant i en molts casos fins i tot determinant la imatge dels seguicis processionals i festius valencians fins a lactualitat.