Lestudi revisa poble a poble les festivitats i processons de la Ribera del Xúquer, la comarca que va capitalitzar durant els segles XIX i XX el fenomen festiu valencià. Des dAlzira a Sueca, passant per Algemesí, lAlcúdia, Carcaixent, Cullera o Polinyà, entre daltres, els autors han repassat tots els arxius de Casa Insa per a concloure aquest acurat treball. Però aquesta obra naix amb vocació de futur ja que pretén repetir aquesta anàlisi a altres comarques valencianes com lHorta, València ciutat, Camp de Túria i Camp de Morvedre, la Costera i la Canal de Navarrés, la Safor i la Vall dAlbaida i els comarques dinterior.
La Universitat de València, mitjançant lacció del Vicerectorat de Projecció Territorial i Societat, es congratula per la present edició. Una obra que arreplega aspectes de la cultura i identitat valenciana i fomenta la presa de consciència per part de la societat sobre la labor realitzada per la Universitat en làmbit local.
Maria Vicenta Mestre Escrivá Rectora de la Universitat de València
Jorge Hermosilla Pla Vicerector de Projecció Territorial i Societat de la Universitat de València
Desvetllant el patrimoni cultural: la memòria perdurable
Ibant obscuri sola sub norte per umbras (Borges, El Hacedor, 1960)
Parlar de patrimoni cultural i memòria pot semblar un binomi per se indissoluble, alguna cosa a la qual estem acostumats des de la nostra quotidianitat. No obstant açò, malgrat aquesta aparent aprehensió duna veritat ineluctable, la realitat és que treballs com el realitzat per Oreto Trescolí i Enric Olivares demostren que gran part del camí queda per traçar. Enfrontar-nos al procés descriptura i conformació del patrimoni cultural des de la perspectiva de la història de lart suposa, en ocasions, partir dun mateix punt dinici: lespai no construït que es va edificant amb els traçats de tinta que donen forma a lestructura de larquitectura del coneixement. En altres ocasions, aquest procés constructiu no parteix de lomissió o de la inexistència de vímets previs que, immanents, ressonen en el laberint de la nostra ment, sinó que requereixen noves i necessàries formes dacostar-se a lobjecte destudi, oferir noves mirades, traçar nous i necessaris interrogants o aprofundir en conceptes abans amb prou faenes insinuats. Amb açò, les sendes es tracen, comencen a dibuixar-se i les senderes són recorregudes per primera vegada.
La recerca sobre el patrimoni cultural trenca un silenci sovint mitigat. La veu callada, el ressò llunyà i la memòria conservada retrunyeixen amb la finalitat de despertar-se i donar forma al fil que desfà el cabdell del record, de lanhel de preservar i conservar els elements que conformen la nostra essència cultural i que són mostra de la riquesa patrimonial dels nostres costums i tradicions. Centrar-se en lestudi duna col·lecció com la de la Casa Insa suposa explicar no una història, sinó una multiplicitat dhistòries, plurals i polièdriques que es teixeixen entre si conformant la memòria dels nostres records i dun llegat que ens pertany i sobre el qual tenim lobligació de preservar per a ser no sols llegat, sinó comprés, a les generacions futures. Una herència cultural que conjumina una àmplia riquesa de béns culturals que basculen del tangible a lintangible, del material a limmaterial; que és indumentària, ofici, memòria familiar, festa, territori, danses i creences.
En lepíleg d El hacedor (1969), Borges descriu el procés metafòric de lintent per comprendrens a nosaltres mateixos. Ens descobreix un home que, sense haver-se demorat en els gaudis de la memòria, realitzava, ara, lesforç de retenir les impressions «que resbalaban por él, momentáneas y vividas»: des del vermelló del terrissaire, la volta carregada destels, la regularitat del marbre, la proximitat del mar, les ciutats dels homes, les seues històries. En aquesta tasca de dibuixar el seu món, lhome es descobreix a si mateix, aconsegueix descendir del laberint de la seua memòria, interminable, i amb açò «sacar de aquel vértigo el recuerdo perdido que relució como una moneda bajo la lluvia, acaso porque nunca lo había mirado en un sueño».
Aquesta memòria viscuda, és sovint un procés de recuperació de records i dhistòries viscudes en lemoció palpitant. Una emoció que ens mostra un patrimoni que ens connecta amb el nostre passat, però que roman viu i ens configura en el present. En aquest concepte del patrimoni emocional hi ha una mica de memòria construïda, de dimensió plural dallò percebut i assimilat, en definitiva, de la individualitat de la memòria basada en records. Sistematitzar, donar ordre a aquest conjunt que conforma el nostre patrimoni cultural és molt sovint una tasca complicada i difícil. La informació és diversa: visual, sonora, material, documental, i oferida en suports diversos que linvestigador ha de classificar i oferir al lector amb aparent senzillesa, fent fàcil la resolució de lenigma. Enfrontar-se a la tasca de narrar, dexplicar les històries de la història ofereix larquitectura intel·lectual dun laberint, del que six gràcies al fil del cabdell desmadeixat. Aquest fil és el que els autors ens ofereixen a través duna brillant i clara escriptura que sordena i teixeix en el territori i que construeix la realitat cultural del nostre país. Per a açò, el laberint dedàl·lic és desxifrat des duna perspectiva elevada que permet percebre la configuració del recorregut i així donar a conéixer els testimoniatges duna història viscuda i viva, que roman resistent al temps.