Un país de barreja poblacional
És el 12 de juny de 1383. Sinicien a la vila aragonesa de Montsó les darreres Corts Generals en què Pere el Cerimoniós ha convocat conjuntament a aragonesos, catalans, valencians i mallorquins. I es produeix una discussió prèvia entre els allí presents sobre qui ha de tindre lhonor de ser el primer a respondre al rei i en quina llengua ho ha de fer. Sorprenentment des del nostre punt de vista actual, el representant dels valencians, Berenguer March, mestre de lorde de Montesa i qui seria oncle dAusiàs March, dóna suport a la proposta presentada pel bisbe de Tarassona per tal que lencarregat siga linfant Martí i «faga la dita respuesta en lengua aragonesa.»5 Però lacció, tot i els orígens netament catalans de la família March, no era tan inusitada com ho podria semblar a priori. No debades, encara que a finals del segle XIV ja estaven canviant les tornes, durant la centúria i mitja que havia transcorregut des dels temps de la conquesta, la noblesa darrels aragoneses sempre havia sigut la més poderosa al territori valencià: la dels Xèrica, els Luna, els Maza o els Pérez de Arenós. En conseqüència, en els actes protocol·laris del conjunt de la Corona els representants del Regne de València seien junt als dAragó mentre que els mallorquins ho feien amb els catalans, alhora que en les cerimònies de coronació sostenien plegats els cordons de la part dreta del cavall del monarca mentre que els catalans i els mallorquins sostenien els de la part esquerra.6
Tot tenia el seu origen en el segle XIII. Si bé la conquesta de les illes Balears havia estat un afer prioritàriament dels nobles i les ciutats marítimes de Catalunya, la de les terres entorn de València havia de ser, en inici, una empresa aragonesa. De fet, qui va iniciar les hostilitats va ser Blasco de Alagón amb un atac a Morella, al mateix temps que moltes de les primeres viles preses, com Borriana, Vinaròs, Almassora, Culla o Xèrica, van ser poblades amb furs aragonesos, mentre milers de persones procedents daquell regne arribaven per a ocupar les noves terres conquerides. No obstant això, durant el procés de desenvolupament de la mateixa colonització prompte es van produir dos canvis fonamentals: un de caire poblacional i un altre de politicojurídic.7
La bandera foral
El 1230, a Mallorca, Jaume I es va limitar a concedir una carta amb unes desenes de franquícies. Huit anys després, a València, va promulgar un extensíssim codi amb nou llibres, cent cinquanta rúbriques i més de mil cinc-centes normes que regulaven ladministració, la justícia, el comerç, els oficis, els matrimonis, les herències, les propietats, les rendes, els pesos, les mesures, la moneda i un llarg etcètera de qüestions que afectaven el conjunt de relacions socials, polítiques i econòmiques. Eren els Costums o Furs de València. El canvi destratègia shavia produït durant el llarg setge de la ciutat, quan, aconsellat per la seua cort de juristes formats a la Universitat de Bolonya, el monarca va decidir disposar dun text legislatiu que li atorgara les potestats absolutes que tenien els antics emperadors romans i poder així governar el territori conquerit amb molta més autoritat que no en els seus vells dominis dAragó i Catalunya. Perquè, a més a més, els Furs de València establien també les fronteres dun nou regne dins del qual el rei volia que foren les úniques lleis vigents, tot bandejant les dorigen aragonés que shavien anat aplicant en moltes localitats de manera paral·lela.
Tal voluntat, en inici soterrada i latent, es va fer solemnement manifesta en el segon gran acte que va dotar duna potent personalitat jurídica el Regne de València. El 1261 Jaume I va convocar els principals membres dels tres estaments en què es dividia la societat medieval: lEsglésia, la noblesa i les ciutats i viles reials. El motiu: celebrar unes Corts, les primeres Corts valencianes, que a partir daleshores anirien esdevenint el principal organisme de govern col·legiat del regne. Lobjectiu: fer, precisament, que els Furs de València sestengueren a tot el territori i que hi desaparegueren els dAragó. Però els nobles i cavallers, dorigen majoritàriament aragonés, no ho van acceptar, van girar cua i van deixar plantat el rei; i és que, no debades, les seues lleis els garantien tot un seguit de prerrogatives polítiques, judicials i econòmiques que es veien amenaçades per la nova normativa valenciana. Per contra, la major part de les ciutats i viles reials encara que no totes, puix que també nhi havia algunes de fur aragonés es van mostrar decididament partidàries dels Furs de València, que, al caliu de les potestats del monarca, els permetien experimentar una menor càrrega fiscal, accedir a tots els recursos naturals del regne, com ara boscos, salines o rius, i exercir un major poder jurisdiccional sobre el seu entorn immediat.
Així, des daquell moment es va iniciar un llarguíssim i intens conflicte que va mediatitzar totes les relacions de poder del territori durant vora setanta anys. Recurrentment, els reis i la major part de lestament urbà encapçalat per la mateixa ciutat de València i secundat per viles com Xàtiva, Alzira, Castelló, Borriana, Sagunt, Llíria, Gandia o Dénia tractaven destendre les lleis valencianes al conjunt del regne, alhora que, recurrentment, bona part dels nobles reivindicaven la plena vigència de la normativa dorigen aragonés. El punt àlgid de lenfrontament, farcit de debats, assemblees, polèmiques, aliances, propostes, deseiximents i escaramusses, va arribar lany 1287 amb tota una guerra oberta. Des del sud dAragó i linterior valencià, les hosts dels partidaris de les lleis aragoneses van escometre diversos nuclis reials, mentre els atacs en sentit oposat per part dels partidaris de les lleis valencianes es van multiplicar arreu del territori. Els mesos de més intensitat en els xocs militars van passar finalment, però no el conflicte polític entre els defensors duns furs i altres, que va continuar ben viu i va acabar per tindre notables conseqüències identitàries.9