Els estudis que publiquem sordenen entorn de tres blocs temàtics: la consideració de la identitat valenciana en clau de nacionalitat històrica; lactualitat de la reivindicació del Dret Civil foral dels valencians; i una tercera part en la qual saborda, sense negligir-ne la complexitat, la qüestió de lordenació territorial dEspanya, des duna òptica oberta al federalisme i a leuropeisme polític. Per últim, a títol de recapitulació conclusiva i projecció de futur, shi inclouen unes postil·les finals.
JOAN ALFRED MARTÍNEZ I SEGUÍ
AUGUST MONZON I ARAZO
FRANCISCO JAVIER PALAO GIL
PRIMERA PART
EL POBLE VALENCIÀ:
REDREÇAMENT DUNA
NACIONALITAT HISTÒRICA
Jaume I. Oli de Salvador Martínez Cubells (c. 1878). Museo del Prado, Madrid.
La formació i extensió de la identitat col·lectiva valenciana: un retorn al passat?
Vicent Baydal Sala
Universitat Jaume I de Castelló
Anam lla, a aquell coll agut qui és part del castell [de Xàtiva], e veem la pus bella horta que anc havíem vista en vila ni en castell, e que hi havia més de dues-centes algorfes per lhorta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de lhorta, moltes e espesses, e veem encara lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella horta; e haguem-ne gran goig e gran alegre en nostre cor, e semblàns que no tan solament per Don Pero Alcalà devíem nós venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per crestianisme e que Déu hi fos servit.1
Quan, cavil·losament, Jaume I va contemplar des dun puig lhorta de Xàtiva, pel juny de 1240, va sentir un doble i enorme goig interior pel fet dhaver-se decidit a conquerir-la: un goig desperit, perquè estava complint amb els designis divins de combatre els infidels islàmics i estendre lespai de la cristiandat, i un goig de cobdícia, perquè, no debades, aquella extensió també comportava lapropiació de riqueses, poblacions senceres i unes ubèrrimes terres que havien posat en producció grups de llauradors berbers i àrabs procedents del nord dÀfrica i el Pròxim Orient.
En efecte, després de cinc segles de domini islàmic des de lemirat andalusí de Còrdova fins a limperi dels almohades, passant per les taifes de València, Xàtiva, Alpont o Dénia, les terres al sud de Catalunya i Aragó que el rei en Jaume va ocupar entre 1231 i 1245 feia molt de temps que estaven completament poblades per musulmans arabòfons. La conquesta del segle XIII va suposar, doncs, un trencament total: una societat cristianollatina, occidental i feudal, del nord de la península Ibèrica, va substituir-ne una altra dislàmica, oriental, tribal i tributària, pertanyent a Al-Àndalus. Ací, certament, es va produir una particularitat respecte a la resta de terres andalusines ocupades pels cristians: encara que Jaume I va decretar solemnement lexpulsió total dels musulmans, un gran nombre hi va restar, com a conseqüència de la seua resistència armada, amb importants revoltes en 1248-1258 i 1276-1278. Hi van romandre en menudes moreries urbanes, que no passaven normalment dels pocs centenars dhabitants, i en extenses parts del país, generalment les més agrestes, bo i representant des de finals del segle XIV entorn duna tercera part del total de la població valenciana.2
Tanmateix, vivien subjugats i segregats, sense drets polítics i pràcticament en «reserves», com les desenvolupades en tantes altres conquestes occidentals posteriors. Per tant, tot i els molts préstecs culturals originats pel contacte entre musulmans i cristians des de la gestió de les grans hortes fins a qüestions lingüístiques o gastronòmiques, la realitat és que els primers mai van formar part del cos social valencià. La bona prova és que, tot i haver estat obligats a convertir-se al cristianisme durant el segle XVI, van ser finalment expulsats el 1609, quan encara continuaven parlant àrab i practicant els seus costums dorigen islàmic i araboberber. Entre ells, en conseqüència, mai no es va generar una consciència col·lectiva vinculada a un territori, unes institucions o una comunitat humana pròpiament valencians, ja que, com fins i tot continua passant en ple segle XXI, entre les societats musulmanes no predominen les identitats politicoterritorials, sinó que fonamentalment ho fan les identitats familiars, tribals o religioses, és a dir, a quin clan, tribu o branca de lislam es pertany.3
De fet, cap entitat territorial andalusina va tindre una configuració semblant a lactual País Valencià en el mateix espai hi va haver fins a quatre o cinc taifes diferents, sempre efímeres i canviants, ni cap delles, per les característiques esmentades, va donar lloc a una identitat col·lectiva com la que després es conformaria entre els habitants cristians del Regne de València creat a mitjan segle XIII. Aquest, precisament, seria el punt de partida duna consciència nova, la valenciana, que aniria creixent i estenent-se entre els acabats darribar a aquell espai delimitat llavors per primera vegada en la història, inicialment per Jaume I des del riu Sénia fins a la línia Biar-Orxeta i després pel seu nét Jaume II, en conquerir part del territori castellà una seixantena danys més tard, des del Sénia fins a Oriola, amb unes fronteres pràcticament idèntiques a les que encara es mantenen en lactualitat.4 En concret, els protagonistes daquell procés serien nouvinguts que partien fonamentalment de terres catalanes, però també del Regne dAragó.