La formació de la identitat valenciana
La profunda divisió foral que va afectar el país durant dècades la qual no coincidia amb la seua diversitat poblacional, ja que catalans i aragonesos estaven barrejats en uns i altres llocs va ocasionar una intensa solidaritat entre els dos blocs oponents: entre els nobles defensors dels furs aragonesos i els seus seguidors, però també entre els governants i habitants dels municipis reials impulsors de les lleis valencianes. Aquests darrers, de fet, van anar forjant una nova consciència col·lectiva articulada entorn dun objectiu comú: ser un «regne per si», que no podia restar «obligat ne restret a Usatges de Barcelona ne a Furs dAragó», com van exposar insistentment en els debats mantinguts durant tot lenfrontament. Així, laspiració daplicar en exclusiva els Furs de València sobre un territori que rebia el nom de Regne de València, mitjançant la unió política i la pugna armada si calia, va generar entre ells un fort sentiment diferencial. Consegüentment, en una de les darreres assemblees prèvies a la resolució del conflicte, el 1325, els representants urbans distingien netament entre el seu grup i el dels «prelats, richs hòmens, cavallers e generosos, axí catalans com aragonesos». Les elits eclesiàstiques i nobiliàries, doncs, mantenien la seua identitat de procedència, catalana o aragonesa, mentre que els partidaris dels Furs de València nhavien anat desenvolupant una altra de nova, tot i que encara, en cap document conegut, no es consideraven manifestament valencians.10 Això succeiria un poc més tard.
De fet, lanàlisi de cadascun daquells gentilicis territorials mostra clarament la seua distinta evolució. En concret, el català i laragonés havien aparegut durant el segle XII i shavien desenvolupat cada vegada amb més força en adquirir els territoris de Catalunya i Aragó una configuració més estable, desenvolupar unes Corts i un diàleg particular amb els monarques, anar compilant i estenent els Usatges, les Constitucions i els Furs propis, i materialitzar mampreses polítiques i bèl·liques comunes.11 En conseqüència, els catalans i els aragonesos que es van traslladar al nou territori valencià a mitjan segle XIII ja arribaven amb la seua pròpia filiació identitària, alhora que durant moltes dècades, quan havien de referir-se a si mateixos conjuntament, ho feien amb expressions com ara «habitadors del Regne de Valencia», «regnícoles» o «los del Regne», tot evitant el nom de «valencians», probablement, entre altres coses, per la divisió causada per la llarga lluita entre els defensors duns o altres furs. Tanmateix, les Corts de 1329-1330 van desbloquejar la situació. En efecte, després duna setantena danys denfrontaments, discussions, guerres i xocs constants, es va arribar a un gran acord: els Furs de València van ser modificats per tal datorgar certs poders jurisdiccionals i privilegis als senyors feudals, al mateix temps que els que posseïen dominis poblats amb Furs dAragó hi renunciaven per acollir-se als primers. I justament uns pocs anys després, no casualment, sinó causalment, va començar a usar-se el gentilici col·lectiu «valencià» per a denominar el conjunt dhabitants del regne, des del Sénia fins a Oriola.12
No només això, sinó que també, a partir de la territorialització dels furs valencians possibilitada el 1330, les Corts, que fins llavors havien estat freqüentment obstaculitzades per la noblesa dorigen aragonés, van esdevindre un veritable fòrum de negociació i representació de la comunitat política davant el poder reial. En la mateixa línia, també va aparéixer i avançar ràpidament el concepte del «General» en referència al conjunt destaments amb uns interessos comuns vinculats al Regne de València. De fet, a penes una generació després, en la dècada de 1360, alhora que es feia a Aragó i Catalunya, shi va configurar igualment la Diputació del General o Generalitat, lorganisme que en avant gestionaria els impostos pagats pel conjunt dels valencians. Un gentilici, el de valencians, que llavors ja semprava amb normalitat, especialment en làmbit de la Corona dAragó, per tal de diferenciar els habitants del territori valencià dels de Catalunya i Aragó. I lacció constant de totes aquelles lleis i institucions, que vetlaven pel bé comú dels valencians, va fer estendre progressivament un subjecte polític propi, amb una consciència diferencial.
No només això, sinó que també, a partir de la territorialització dels furs valencians possibilitada el 1330, les Corts, que fins llavors havien estat freqüentment obstaculitzades per la noblesa dorigen aragonés, van esdevindre un veritable fòrum de negociació i representació de la comunitat política davant el poder reial. En la mateixa línia, també va aparéixer i avançar ràpidament el concepte del «General» en referència al conjunt destaments amb uns interessos comuns vinculats al Regne de València. De fet, a penes una generació després, en la dècada de 1360, alhora que es feia a Aragó i Catalunya, shi va configurar igualment la Diputació del General o Generalitat, lorganisme que en avant gestionaria els impostos pagats pel conjunt dels valencians. Un gentilici, el de valencians, que llavors ja semprava amb normalitat, especialment en làmbit de la Corona dAragó, per tal de diferenciar els habitants del territori valencià dels de Catalunya i Aragó. I lacció constant de totes aquelles lleis i institucions, que vetlaven pel bé comú dels valencians, va fer estendre progressivament un subjecte polític propi, amb una consciència diferencial.