2. La qüestió ambiental, idees bàsiques
Si el coneixement pot crear problemes, no és amb la ignorància que els resoldrem.
Isaac Asimov
Si un ecòleg vol tenir certa audiència en la societat (per raons de mer civisme o per una certa vanitat oportunista o, com és més probable, per una barreja confusa dambdues motivacions), ha de parlar de medi ambient. A més, considerant la gravetat dels problemes ambientals, i que lecòleg és un ciutadà que, sovint, disposa dinformació rellevant sobre aspectes daquesta problemàtica (sempre massa ampla per a una sola persona o disciplina), crec que té alguna obligació moral de parlar de medi ambient.
Si el coneixement pot crear problemes, no és amb la ignorància que els resoldrem.
Isaac Asimov
Si un ecòleg vol tenir certa audiència en la societat (per raons de mer civisme o per una certa vanitat oportunista o, com és més probable, per una barreja confusa dambdues motivacions), ha de parlar de medi ambient. A més, considerant la gravetat dels problemes ambientals, i que lecòleg és un ciutadà que, sovint, disposa dinformació rellevant sobre aspectes daquesta problemàtica (sempre massa ampla per a una sola persona o disciplina), crec que té alguna obligació moral de parlar de medi ambient.
Alguns voldrien que els ecòlegs anèssim al davant de tota mena de moviments ambientalistes, i no entenen que els ecòlegs tenim una feina especíca (a més, enorme: comprendre el funcionament dels sistemes ecològics, i el de les espècies, inclosa la nostra, dins daquests sistemes), que no permet passar-se el dia fent campanyes cíviques. Hi ha ecòlegs, en canvi, que creuen que parlar de problemes reals de la societat, o treballar-hi, és perdre la puresa virginal del cientíc, postura igualment extrema. En curt, certs moviments volen atraure el prestigi, real o no, de la solvència dels cientícs a llurs interessos polítics, mentre que alguns ecòlegs prefereixen romandre a la tòpica torre divori. Però, nalment, el fet és que hi ha ben poca gent que sàpiga qui som els ecòlegs i encara nhi ha menys que sinteressi per nosaltres ns al punt desperar-ne res. I tant que es parla decologia...
Daltra banda, els fets i tendències demostrats pels cientícs no són sempre acceptats per la resta de ciutadans. Ni de bon tros. Polítics, periodistes i gent del carrer es permeten opinar, talment com si les dades no existissin. Posem el cas del canvi climàtic. Nhi ha molts que diuen que no nhi haurà. Manifesten una fe religiosa en les nostres capacitats dinventiva tecnològica per a superar les dicultats i es tiren a lesquena les advertències més greus. Hi ha també campanyes interessades a minimitzar els riscos. Es parla de dubtes i divergències entre els cientícs, ns i tot quan no nhi ha de divergències, o quan són extremadament minoritàries i marginals. Un cop introduït el dubte, es pontica sobre el que cal fer, prescindint de les dades reals. Per què sopta per una posició aparentment tan irracional? En essència, per mantenir el «business as usual», per por que fer una altra cosa tingui repercussions econòmiques greus.
Els que neguen o minimitzen el canvi climàtic empren mètodes semblants als dels que neguen levolució darwiniana o lholocaust. Fomenten el dubte sobre els fets i lacceptació universal de la «teoria» en qüestió, es queixen del suposat poder mediàtic del «pensament ocial», emfasitzen algun fet mal explicat, presentant-lo tendenciosament, etc. Sovint, per desgràcia, han tingut molt més poder que tots els cientícs del món junts. La majoria estan ara passant a la defensiva, encara que la crisi econòmica els ha revifat. Rere les reiterades crítiques que hi hagué al Nobel (de la Pau, no pas cientíc) concedit a Al Gore, a qui és fàcil atribuir intencions polítiques o incongruències entre el què diu i com viu, hi havia una clara voluntat de restar importància al canvi climàtic. Satacà en Gore perquè no es gosà criticar els 1300 cientícs autors i 2500 assessors de lIPCC (Comissió Intergovernamental del Canvi Climàtic, de Nacions Unides) que, en essència, ens deien el mateix que Gore. Alguns dels més importants membres de lIPCC així ho van manifestar, expressant la seva satisfacció per compartir el Nobel amb algú que ha ajudat a difondre la idea que hem dactuar ja.
Vivim en una societat amb poca memòria, i que va molt perduda davant els fenòmens de propaganda de masses, tan sovint muntats sobre la mentida sistemàtica i, si cal, la cacera de bruixes. Una carta meva a La Vanguardia contrària a un article anti-Gore va tenir una resposta enfurismada del comentarista, que al·legava «grans discrepàncies» entre Gore i lIPCC. Sagafava a un ferro roent, tergiversant les coses. En Gore deia en el seu documental que, si sarribés a fondre tot el glaç de Groenlàndia i de lÀrtic (el documental no deia en quant de temps, i en això era alarmista), el mar pujaria 6 m, cosa que és certa, i potser es queda curta, sempre que es donin aquestes circumstàncies. L IPCC parlava duna pujada dun pam a mig metre com a previsió concreta per a nals de segle (sense comptar amb el previsible augment de la velocitat de les glaceres, ja que, si shi compta, cal admetre que el mar pot pujar ns 1, 5 m, i les estimacions més recents van en aquesta línia). El comentarista en qüestió feia servir la discrepància aparent per desqualicar en Gore, i a mi de pas per defensar-lo. Crec que mirava, també, dintroduir dubtes sobre el canvi climàtic. Abans, aquest senyor i molts daltres deien que el canvi climàtic no existia, i ara diuen que no surt a compte gastar-hi un duro, i parlen amb menyspreu dels qui es preocupen més pels ocellets i el canvi climàtic que pels problemes reals de la societat... Com si el canvi climàtic no fos un problema social i econòmic de primera magnitud!