Letern debat entre ciència aplicada i ciència bàsica té massa presència en la recerca ecològica. Kuhn ha explicat que lexcés de preocupació per la utilitat pot ser inhibitori, ja que sovint tendeix a fer que els cientícs es plantegin problemes que queden fora de labast dels conceptes i mètodes disponibles. Ai, aquest és un punt important, no només pels cientícs: els polítics que decideixen sobre pressupostos per a la ciència cauen massa sovint en lerror de voler «orientar» la recerca per a resoldre problemes socialment importants, i això passa molt en medi ambient. No sadonen que les coses són massa complicades. Sovint, els grans avenços tecnològics neixen duna obscura investigació que no pretenia cap aplicació concreta. Que certs polítics no entenguin això i que trobin que ells, i la societat, les indústries, han de poder decidir què cal estudiar, és una prova del seu profund desconeixement de com funciona la ciència. La ciència vol aportacions generoses, llibertat dacció, bons equipaments, facilitat per a contractar els millors cervells... i que la deixin fer sense neguits ni massa papers. Els resultats arribaran amb escreix. Aproximeu en els centres estudis de base i estudis sobre problemes pràctics. Poseu els diners i tingueu fe. Naturalment, vigileu que no sentri en vies acomodatícies, però deixeu un marge als heretges i manteniu un bon nivell en un conjunt molt ample de coneixements, per més que semblin inútils. Així sha fet la recerca més valuosa i productiva per a la societat. El dirigisme excessiu la mata: la ciència no té un volant perquè un polític pugui conduir-la. No dic que no es pugui orientar una mica, i sobretot en alguns camps més tecnològics o en els grans esforços col·lectius per a reunir les dades necessàries sobre algun problema de gran abast, tipus Genoma Humà, però cal sobretot fer avançar el conjunt.
La visió sectorial, fragmentària, reduccionista de la realitat que suposadament tenen cientícs i tècnics ha estat incriminada com una de les grans culpables de la crisi ambiental. Sovint, es fa una anàlisi purament econòmica i només es consideren els valors que tenen una traducció en diners, deixant de banda coses que no tenen un preu de mercat però que afecten a la qualitat de la vida. Aquesta mena dargumentació porta a la defensa de la interdisciplinarietat i a reclamar un punt de vista integrador, holista. És el punt de vista que satribueix al metge de capçalera o a la medecina xinesa, en contra dels metges especialistes. El públic mig informat creu que lecologia, una ciència que ha portat la bandera de les ciències ambientals, és una ciència holista, que mira els sistemes que estudia en el seu conjunt, com a totalitats integrades.
Aquesta percepció es fonamenta en que el concepte bàsic en el paradigma dominant a lecologia durant els anys 1935-1970 era el decosistema, un conjunt despècies i de variables físiques i químiques de lentorn que interactuen de manera complicada, mitjançant uxos denergia i materials. Allò que es mirava en aquests ecosistemes no eren els comportaments individuals de les espècies, sinó certes propietats macroscòpiques que en descrivien el funcionament global, com la producció, la biomassa, la taxa de renovació, la diversitat, la connectància, etc. El sistema ecològic es veia com un nivell propi destudi (sha denit alguna vegada lecologia com la biologia dels ecosistemes). En aquest nivell era possible establir algunes regles de funcionament. Aquesta mena daproximació holista fou molt criticada des dels anys setanta pels mateixos ecòlegs, i lecologia, després, ha crescut força parant més atenció a mecanismes més «elementals», com ara lestudi de les poblacions duna sola espècie, lecosiologia o, ns i tot, aspectes moleculars. Alhora, també sha continuat fent estudis sobre ecosistemes sencers, o de processos que tenen lloc a escala regional o global. Lholisme i el reduccionisme coexisteixen en ecologia, com no pot ser altrament.
Ja fa anys que es parla de la hipòtesi Gaia, de James Lovelock, que veu la biosfera sencera com una mena de macroorganisme que ha estat capaç de crear condicions que li permeten prosperar, i que té capacitat per a regular aquestes condicions amb mecanismes homeostàtics complicats. La hipòtesi de Gaia, un cas extrem dholisme, té interès cientíc, però també projeccions metafísiques: sectes religioses i polítiques la reivindiquen. No és estrany que entre els cientícs produís reaccions de repugnància, que, en part, subsisteixen. Lovelock hi ha ajudat una mica, amb la seva tria dun llenguatge «políticament incorrecte» en ciència: parla de la Terra com dun ens viu, com en el seu llibre La venjança de Gaia Lovelock, un gran cientíc, considera el desastre inevitable, perquè passats certs llindars, hi ha processos, com lescalfament, que sauto-acceleren. Esperem que lerri, i que siguem a temps dintroduir mecanismes reguladors. En tot cas, la ciència del planeta Terra ja és una part important de la ciència actual. Lecologia, que va començar estudiant fenòmens que tenien lloc en petites superfícies o petits volums daigua, ha anat ampliant el focus a paisatges, regions i a la terra sencera. Ara es fa, a més de lecologia de poblacions o comunitats i lecosiologia, ecologia decosistemes i ns i tot ecologia global, com un component bàsic de la ciència del planeta Terra. Hi ha processos planetaris que ens és urgent de comprendre. En aquesta nova disciplina, els ecòlegs suneixen a geòlegs, climatòlegs, oceanògrafs, però també als cientícs socials, com ara economistes o sociòlegs.