Lecologia té la dicultat, en contrast amb les ciències de laboratori, que cada ecosistema, cada metre quadrat ns i tot, és únic en les seves característiques, així que, més que veritables repeticions (mostres repetides per a fer estadístiques), el que sha de fer és comprovar les hipòtesis en molts llocs diferents, com més millor. La immensa variabilitat de medis, situacions, històries prèvies, escales considerades, etc. , fa molt difícil extraure regles o lleis ecològiques veritablement generals. Si ens preguntem, per exemple, quina incidència té una reducció de la diversitat (una pèrdua despècies local) en la producció o lestabilitat dun ecosistema, topem tot seguit amb les dicultats de precisar de quina diversitat parlem, què entenem per estabilitat o quin ecosistema estem considerant. La literatura ecològica és plena de respostes contradictòries a preguntes daquesta mena.
Tanmateix, són preguntes que semblen importants per a la gestió. Per mirar dacostar-nos a algunes solucions, és productiu apropar cientícs i gent que fan tecnologia i aplicacions. Aquesta és una de les raons de lèxit, ns ara, del CREAF, linstitut en què treballo i que està associat a la Universitat Autònoma. Els cientícs es benecien en aplicar als seus estudis noves eines desenvolupades per tecnòlegs (en el cas nostre, noves bases de dades, com ara els inventaris forestals, mapes, com el Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya, software per manegar les bases o tractar els mapes, en aquest cas sistemes dinformació geogràca, etc. ). Els tecnòlegs es benecien de la proximitat dels cientícs per anar aquestes eines i donar-los noves possibilitats.
Letern debat entre ciència aplicada i ciència bàsica té massa presència en la recerca ecològica. Kuhn ha explicat que lexcés de preocupació per la utilitat pot ser inhibitori, ja que sovint tendeix a fer que els cientícs es plantegin problemes que queden fora de labast dels conceptes i mètodes disponibles. Ai, aquest és un punt important, no només pels cientícs: els polítics que decideixen sobre pressupostos per a la ciència cauen massa sovint en lerror de voler «orientar» la recerca per a resoldre problemes socialment importants, i això passa molt en medi ambient. No sadonen que les coses són massa complicades. Sovint, els grans avenços tecnològics neixen duna obscura investigació que no pretenia cap aplicació concreta. Que certs polítics no entenguin això i que trobin que ells, i la societat, les indústries, han de poder decidir què cal estudiar, és una prova del seu profund desconeixement de com funciona la ciència. La ciència vol aportacions generoses, llibertat dacció, bons equipaments, facilitat per a contractar els millors cervells... i que la deixin fer sense neguits ni massa papers. Els resultats arribaran amb escreix. Aproximeu en els centres estudis de base i estudis sobre problemes pràctics. Poseu els diners i tingueu fe. Naturalment, vigileu que no sentri en vies acomodatícies, però deixeu un marge als heretges i manteniu un bon nivell en un conjunt molt ample de coneixements, per més que semblin inútils. Així sha fet la recerca més valuosa i productiva per a la societat. El dirigisme excessiu la mata: la ciència no té un volant perquè un polític pugui conduir-la. No dic que no es pugui orientar una mica, i sobretot en alguns camps més tecnològics o en els grans esforços col·lectius per a reunir les dades necessàries sobre algun problema de gran abast, tipus Genoma Humà, però cal sobretot fer avançar el conjunt.
Lecologia té la dicultat, en contrast amb les ciències de laboratori, que cada ecosistema, cada metre quadrat ns i tot, és únic en les seves característiques, així que, més que veritables repeticions (mostres repetides per a fer estadístiques), el que sha de fer és comprovar les hipòtesis en molts llocs diferents, com més millor. La immensa variabilitat de medis, situacions, històries prèvies, escales considerades, etc. , fa molt difícil extraure regles o lleis ecològiques veritablement generals. Si ens preguntem, per exemple, quina incidència té una reducció de la diversitat (una pèrdua despècies local) en la producció o lestabilitat dun ecosistema, topem tot seguit amb les dicultats de precisar de quina diversitat parlem, què entenem per estabilitat o quin ecosistema estem considerant. La literatura ecològica és plena de respostes contradictòries a preguntes daquesta mena.
Tanmateix, són preguntes que semblen importants per a la gestió. Per mirar dacostar-nos a algunes solucions, és productiu apropar cientícs i gent que fan tecnologia i aplicacions. Aquesta és una de les raons de lèxit, ns ara, del CREAF, linstitut en què treballo i que està associat a la Universitat Autònoma. Els cientícs es benecien en aplicar als seus estudis noves eines desenvolupades per tecnòlegs (en el cas nostre, noves bases de dades, com ara els inventaris forestals, mapes, com el Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya, software per manegar les bases o tractar els mapes, en aquest cas sistemes dinformació geogràca, etc. ). Els tecnòlegs es benecien de la proximitat dels cientícs per anar aquestes eines i donar-los noves possibilitats.