No vull fer un al·legat contra la nostra espècie, ni descriure amb massa detall la degradació del món que potser causarem, ns a lanorreament nal de tota bellesa i de tota possibilitat de sobreviure. Això ja ho va fer, amb millor prosa, Claude Lévi-Strauss fa molts anys, i molts altres autors també, però no estic segur que porti a cap resultat massa útil. Les esgarrifoses visions de després de lapocalipsi són freqüents en la literatura i el cinema, i tenen un cim ben recent en La carretera, de Cormack McCarthy, el darrer Pulitzer dun autor que ja hauria de tenir el Nobel.
... Ja que qualsevol que construeixi un refugi amb canyes i pells danimals safegeix al destí col·lectiu de les bèsties i tornarà al fang primordial gairebé sense un crit. Però qui construeix amb pedra mira dalterar lestructura de lUnivers,
diu a Meridià de sang. No podria competir amb ell. Tampoc tinc el tarannà combatiu ni el reconeixement dun Noam Chomsky, per posar-me a denunciar, amb un crit insurrecte, les malvestats del sistema econòmic que ens aigeix. Sistema però que, confessem-ho, a ell i a mi ens permet (tot i que el futur sembli molt ennuvolat, ara mateix), dir el que pensem i guanyar-nos la vida. No així a milers de milions daltres persones, o sigui que en Chomsky fa santament en denunciar-lo, encara que el sistema és tan sosticat que compensa amb honors i diners la intransigent denúncia intel·lectual, almenys mentre no passi de ser literatura vendible. Bé, no sóc en Chomsky, i segurament més us valdria deixar aquest llibre i llegir-ne un de seu. Si decidiu seguir, anem per feina.
Abans, però, deixeu-me fer alguns agraïments (nhi ha despecícs per a determinats capítols que sexpressen en el text): als companys del CREAF i les universitats Autònoma i de Barcelona, de qui tant aprenc, alguns dels quals, a més, han revisat tot o part del text, com Josep Maria Espelta, Carlos Gracia, Joanjo Ibáñez, Paco Lloret, Josep Peñuelas, Josep Piñol, Xavier Pons, Javier Retana, Miquel Riba, Ferran Rodà. I he dagrair també a molts més, investigadors, professors o administratius que, des del món de la recerca (dací o de fora), de les empreses privades i de les administracions, mhan ajudat a entendre coses, de vegades discutint les meves idees prèvies; a les entitats que han contribuït a nançar recerques de les quals he tret coneixements; a Carlota Torrents i Sílvia Bastos i, sobretot, als editors, per haver fet possible la publicació; i a la meva companya, Montserrat Brugués, per suportar-me i, així, ajudar-me en el treball.
Primera part
Ecologia, medi ambient i la casa per endreçar
1. Quina mena de ciència és lecologia?
Un àtom de certitud objectiva destrueix un món de certitud subjectiva
Paul Valéry
Els cientícs han mostrat una extraordinària ecàcia en ladquisició del coneixement, una ecàcia mai vista en les cultures no cientíques que estan basades en explicacions màgiques, religioses o losòques de la realitat natural. Aquest èxit no es deu només a lexperimentació. Moltes ciències no són experimentals. El cas tòpic és el de lastronomia. No sexperimenta amb els astres, però es prediu amb increïble precisió el seu moviment. Molts aspectes de lecologia, sobretot de lecologia global, la que es refereix al conjunt de la biosfera, no es poden estudiar experimentalment, ja que només hi ha una biosfera. Es poden, això sí, observar respostes a fenòmens no dirigits, com si fossin experiments naturals, i treuren algunes conclusions (com tantes altres coses, això ho vaig aprendre de Ramon Margalef, el mestre de la nostra ecologia). També es poden treure pistes de lestudi del passat, glaciacions, grans extincions, etc. , amb dades que obtenen paleontòlegs, geoquímics i molts altres especialistes.
En ecologia la recerca és quasi sempre més graticant si es té la curiositat per les petites coses prodigioses de la natura. Recordo com a en Margalef, se li il·luminava lexpressió quan ens donava una possible explicació dun fenomen de gran abast, però encara sel veia més entusiasmat i divertit si sassabentava que un determinat insecte tenia un comportament insòlit per obtenir menjar, o una alga posseïa una estructura anatòmica especialíssima per resoldre algun problema. Aquests detalls nimis dadaptacions al medi exaltaven, més que cap altra cosa, la seva curiositat, la seva passió de naturalista. El sentiment de fascinació per menudes estratègies adaptatives dels organismes lhan expressat també altres grans naturalistes, com Darwin o Wilson. Espero que el component lúdic no manqui del tot en les planes daquest llibre. En Margalef deia que la recerca sha de prendre com un joc, linvestigador sha de divertir. És una pena que molts cops això no passi en les nostres univeritats i centres de recerca, i a més és una de les causes que encara tinguem poca recerca excel·lent. Lambient cientíc a casa nostra no està dominat per gent que juga i es diverteix, sinó per gent que està obsedida pels recursos i els llocs de treball.
En general, lecologia ha progressat molt en fer-se cada cop més experimental i quantitativa, i en emprar informació de satèl·lits i grans bases de dades, a escales locals i regionals, però encara li cal molta observació perquè de molts processos no en sabem quasi res. El desig de predir el funcionament de sistemes naturals condueix a una evolució de lecologia cap a la confecció de models cada cop més sosticats. Per alimentar amb dades reals aquests models, quan es refereixen a processos planetaris, cal obtenir informació de molts llocs del món i la cooperació entre milers de cientícs, no només ecòlegs sinó també climatòlegs, oceanògrafs, químics de latmosfera, paleoecòlegs, ns i tot sociòlegs i economistes.