La María va morir el març del 1958, als setanta-un anys, dun càncer de matriu que li havia estat diagnosticat un any abans.
LAlejandro
Era el setè fill del matrimoni format per don José Morillo Llobet, comerciant, natural de Vic i establert a lArgentina, i de la senyora Corina Doremus, nascuda a Montevideo, a lUruguai.
Havia nascut a Buenos Aires el 3 dagost de 1883. Per tant, quan va iniciar la relació amb la María tenia vint-i-nou anys.
Encara que a la partida de naixement consta que era el setè fill del matrimoni, només es té constància dun germà, el José (Pepe), i de quatre germanes: la Cora, lElisa, la Clara i la Mercedes.
La família, potser ja amb la mare morta, havia tornat a Espanya quan ell era un nen. El pare va morir a Barcelona, abans del 1913, any en què lAlejandro i la María van iniciar la seva relació.
LAlejandro dirigia una fàbrica tèxtil, «Blanch & Morillo. Fábrica de Tejidos de Novedades de Algodón y sus Mezclas», que havia fundat el seu pare amb un soci, Jaime Blanch Riera, lany 1902. També era el cònsol general del Paraguai, càrrec que va ostentar durant onze anys, del 1909 al 1920. Les relacions diplomàtiques amb el país sud-americà sembla que tenien un gran predicament a la família, ja que el seu pare nhavia estat el cònsol entre el 1900 i el 1909, i el seu germà José, el vicecònsol, del 1909 al 1920, i el cònsol general després que el seu germà deixés el càrrec, del 1920 al 1924. LAlejandro també havia estat cooperador i conseller dhonor de la Casa dAmèrica.
El contacte amb la María es va produir a través de les seves germanes, la Cora i la Mercedes, amigues de la noia.
Lany 1913, quan va començar la relació, vivia al carrer Ausiàs March, 12, possiblement amb alguna germana encara soltera. Després de casar-se, el gener del 1914, aquest pis es convertiria en la casa familiar durant uns mesos.
Durant la Gran Guerra, les seves obligacions com a cònsol del Paraguai basades fonamentalment en les relacions comercials, ja que el país era ric en cotó i en extracte tànnic, recursos indispensables per a la indústria tèxtil i de ladobament a Catalunya es van veure ampliades per la necessitat de donar suport als ciutadans paraguaians que es trobaven dispersos per Europa i propiciar-ne levacuació.
La Guerra Civil (1936-1939) li va comportar lexpropiació de la fàbrica, on se li va permetre seguir treballant amb un sou molt baix, i deixar el domicili del passeig de Gràcia per fer successius trasllats amb la família, al carrer Mallorca i a la Diagonal, acompanyats sempre daltres parents.
Recuperada la fàbrica i instal·lats al pis de lloguer del passeig de Gràcia, 36, a linici de la dècada dels anys quaranta es va comprar una masia al Garraf, a mig camí entre Sitges, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Es deia Els Cocons. Segons la mare de la Veïna, la seva filla, sempre li havia agradat molt la natura però dençà de la guerra lopció danar a passar temporades al camp li havia esdevingut una autèntica obsessió.
Lany 1951 li van diagnosticar un quist hidatídic o un tipus de tumor al pulmó. El van operar però només lhi van netejar sense extirpar-lhi perquè el tenia massa escampat. Va morir el gener del 1952, amb seixanta-vuit anys.
Algunes notes del primer sobre, i de la correspondència en general
1. Moltes de les informacions les trec directament de la correspondència. Daltres, potser un pèl més fantasioses, me les va anar proporcionant la Veïna quan em va venir amb la caixa de les cartes dels seus avis i em va fer un encàrrec tan particular. Les vam anar ampliant en converses posteriors.
2. La caixa en si ja és un poema. Atrotinada, dun cartró que imita les aigües de la fusta, té unes lletres de pal a la tapa: «cartas de los papás (para quemar)». Dins, hi havia les dues-centes setanta-tres cartes, sense sobres, i alguns fulls solts de tipus divers que corresponen a diferents anys i autors: un gràfic de temperatura llarguíssim; lesquela, retallada dun diari, dun cunyat dA. mort a Salamanca lany 1937 en plena Guerra Civil; una carta amb capçalera dun paisatge de Lucerna i una lletra gòtica historiada en excés, que es llegeix molt malament, escrita en un idioma barreja de castellà, alemany i francès, i que adreça a M. un o una tal H., el 1899; els quatre fulls de La Vanguardia del 27/1/1939: «En este momento histórico La Vanguardia dice ¡Presente!»; el certificat de baptisme dA.; dues cartes de la Carmen, la germana de M., de lagost del 1916, des dun hotel dArenys de Mar; una targeta de visita dA., amb rivet de dol, que conté una nota escrita a llapis, adreçada a M., i una llista de la compra de diversos fulls, enganxats amb una agulla de cap, amb els preus de cada producte.
Però lautèntic tresor que amagava la caixa són les cartes, desordenades i barrejades, totes escrites amb ploma en papers de molt diversos formats, qualitats i característiques. La majoria de les signades per M. estan escrites en paper gruixut, de format petit, plegat en dos, alguns dels quals tenen un anagrama daurat, en relleu, que encercla les seves inicials. Amb els anys, aquest paper salterna amb daltres, però hi predomina el de mida reduïda, molt dacord amb la seva lletra diminuta, «de potetes de mosca», com en diu A. També en té algun amb capçalera de lhotel balneari de Lamalou o amb un dibuix imprès de la casa de Puigcerdà, de Bellesguard.