Però lautèntic tresor que amagava la caixa són les cartes, desordenades i barrejades, totes escrites amb ploma en papers de molt diversos formats, qualitats i característiques. La majoria de les signades per M. estan escrites en paper gruixut, de format petit, plegat en dos, alguns dels quals tenen un anagrama daurat, en relleu, que encercla les seves inicials. Amb els anys, aquest paper salterna amb daltres, però hi predomina el de mida reduïda, molt dacord amb la seva lletra diminuta, «de potetes de mosca», com en diu A. També en té algun amb capçalera de lhotel balneari de Lamalou o amb un dibuix imprès de la casa de Puigcerdà, de Bellesguard.
Les cartes dA. estan escrites amb formats més variats, però la majoria ocupen folis més grans, de diverses qualitats. Des de fulls amb gramatge dens, com les de M., fins a daltres de molt lleugers, que gairebé transparenten. Molts tenen la capçalera de la fàbrica o del consolat del Paraguai. També hi ha diverses cartes escrites amb papers timbrats destabliments de restauració fondes, restaurants, cafès, balnearis on sopava alguns dies dels seus llargs estius, o feia una pausa en els desplaçaments a Puigcerdà. I en trobem també algunes amb ribet negre de dol, sobretot de lany 1916. La més curiosa, però, és una de les primeres enviada a Lamalou, amb tres fulls, al primer dels quals ha enganxat un petit retrat de M., que encapçala amb una broma: Què et sembla aquest nou paper que he comprat? En diuen paper de la «Reina adorada». Apa! (Barcelona, 16/7/1913). Totes les cartes dA. estan redactades amb una cal·ligrafia elegant, molt correcta i entenedora, i potser amb algun tipus de pauta, perquè les rengleres són impecables.
3. Sobre els escrúpols de la Veïna. Eren normals. A mi també me nhaurien agafat si es tractés de la meva família. Però, per sort, van guanyar les ganes de donar a conèixer el tresor duna correspondència tan plena de memòria, de memòria històrica, com ara en diuen. Quan em va donar la caixa i em va fer lencàrrec, em va fer jurar que de moment només mho miraria i que no es publicaria res si ella no hi donava el vistiplau. Voler i doler. Ara que ja no hi és, la pilota ha quedat a la meva teulada, amb la dicotomia de sempre entre el respecte a la intimitat de laltre i el deure o el privilegi del testimoniatge duna època, relativament propera, però ja clausurada. Aquestes cartes de la doble, no, de la triple traïció, em cremen a les mans. Hi segueixo treballant i ja veuré què en faig, finalment.
4. Sobre el certificat de baptisme dA., que sol·licita lany 1901 des de Barcelona, un munt de dubtes. Per què el devia necessitar als divuit anys? Per temes del servei militar? Va conservar sempre la nacionalitat argentina o tenia una doble nacionalitat? O triple, si fos possible, perquè als marges del document hi ha segells oficials del ministeri corresponent de la República Francesa, que potser es justifiquen pel cognom de la mare, Corina Doremus, uruguaiana però dorigen francès. També hi ha altres segells argentins que donen fe que el certificat és legal, que consta en tal foli de tal registre i que la signatura del capellà oficiant és autèntica. Finalment, hi ha una anotació, la que sembla més moderna, que diu: «Contrajo matrimonio en la parroquia de la Purísima Concepción y Asunción de Nuestra Señora de Barcelona en el mes de enero de 1914», signada per un prevere daquesta església. El certificat de baptisme, a banda de ser curiós, introdueix un altre dubte. Shi afirma que es tracta del setè fill del matrimoni format per José Morillo, natural de Vic, de quaranta-dos anys dedat, de professió comerciant, catòlic i que sap llegir i escriure, i per Corina Doremus, natural de Montevideo, de trenta-tres anys dedat, de religió catòlica i que sap llegir i escriure, evidentment sense professió, a part dels seus set fills als trenta-tres anys! Aleshores, si A. era el setè, quan havia nascut i segurament mort un germà o una germana que no apareix mai a la seva història?
5. En relació amb A. i la seva etapa il·lusionada per la masia del Garraf, la Veïna em va deixar veure i encara la conservo la que segons ella era una de les poques fotografies, i sens dubte la més bonica, conservades della amb lavi. La Veïna deu tenir més o menys un any i mig i a A. nhi deuen quedar no gaire més de tres de vida. A. seu en unes pedres, al costat del que sembla un pou, amb les mànigues de la camisa arromangades, pantalons amples amb gira i uns botins que semblen de lona, amb sola despart. La nena du petits monyos i un vestit emmidonat amb farbalans als tirants, està dreta, es recolza a les cames de lavi i mira, amb cara de no tenir-les totes, un ramet de flors que ell li ensenya amb la mà que no usa per subjectar-la.
6. Caldria dedicar una especial atenció a levolució de les salutacions i els comiats per part dA., ja en aquest primer bloc de cartes. Des del formal Senyoreta María Simón de les dues primeres fins a La meva estimada María, de la setena, per acabar arribant a la ja eufòrica de la vuitena, Mariucha meva. I també, pel que fa als comiats, que van des del formal, respectuós i ponderat de la primera carta, Del seu bon cor espero benvolença per a la meva gosadia, pregant-li que accepti la demostració de la meva més profunda així com sincera admiració i simpatia. Alejandro Morillo, passant pel més atrevit de la cinquena, Prometo ser en endavant més formal i retenir tant com pugui aquest carinyo que cada dia creix cap a vostè, dAlejandro, fins a arribar a lexplosió del de la vuitena des de la seva recentment estrenada condició de nòvios formals: Adeu, la meva estimada Mariucha, men vaig al llit perquè demà he de llevar-me a les sis, però abans de fer-ho poso en aquesta carta amb tot el meu carinyo uns quants mimos dels molts que the de fer i amb què somia sempre el teu Alejandro. En canvi, en el cas de M., hi trobem molta menys variació i més convencionalisme en les salutacions: Estimat Alejandro o El meu estimat Alejandro, i uns comiats segurament ja molt atrevits per a la seva mentalitat, però igualment convencionals: Pot sempre comptar amb lafecte sincer de la María, o Adeu, Alejandro, esperant poder-li parlar aviat, li envio un afectuós record. La seva María.