LAlejandro, sorprès per la pròpia impaciència, ja que sempre sha enorgullit de la seva impassibilitat i sang freda, reconeix que viu en un estrany neguit.
Estimada María, tinc tantes ganes que tot estigui arreglat de forma que ens puguem veure cada dia, que em sembla que si depengués de mi faria els dies de quatre hores i els mesos de vuit dies (Barcelona, 28/4/1913).
Aquesta és lúltima carta de la llarga correspondència entre lAlejandro i la María en què encara sempra el tractament de vostè. A la següent, comencen a dir-se de tu i ja sanomenen promesos.
La María
Era la cinquena filla dun prestigiós editor barceloní, don Francisco Simón Font cofundador de lEditorial Montaner y Simón, ubicada al carrer Aragó de Barcelona, impulsor i president del Centre de la Propietat Intel·lectual i de lInstitut Català de les Arts del Llibre, a més de president de la Junta de Govern de la Casa de la Maternitat i membre de la Cambra de Comerç de Barcelona, i de la senyora Ana Bach Bobés, una dona menuda i molt prima que segons els seus nets tocava el piano, cantava melodies de Schubert i no parava de xerrar.
La María en realitat havia estat batejada com a María de las Mercedes, però sempre lhavien anomenat, o shavia fet anomenar, María havia nascut el 1887, a Barcelona. Per tant, en iniciar la relació amb lAlejandro tenia vint-i-sis anys.
El seu germà gran, el Francisco, havia mort un any després que ella nasqués, però en tenia tres de més grans que ella: lAna, la Magdalena i el Santiago, i una de més petita, la seva millor amiga i confident, la Carmen.
El pare, don Francisco Simón, es proclamava un republicà convençut, però tenia al menjador de casa una foto amb la reina Cristina, duna visita a la Casa de la Maternitat, que mostrava orgullós a familiars i visitants. Quan va morir, lany 1923, li van fer un enterrament a la Federica, amb un carruatge de cavalls guarnits amb plomalls negres que transportava el taüt, al qual seguia una corrua de nens tot al llarg del passeig de Gràcia.
La María tocava larpa, era molt religiosa i familiar i es beneficiava de la tranquil·la vida social i cultural de Barcelona. Era un paradigma duna noia de família de lalta burgesia barcelonina.
La família de la María una autèntica troupe, integrada per tres generacions, que creixia a mesura que els fills es casaven i venien els nets, i per un ampli ventall de personal de servei: xofers, mainaderes, cuineres, cambreres, bugaderes gaudia dun llarg estiueig de gairebé tres mesos, que repartia entre Lamalou i Puigcerdà i, posteriorment, entre Puigcerdà i Tona. Aquests estius van propiciar la llarga correspondència entre la María i lAlejandro, el primer any com a promesos i la resta ja com a casats i pares de família.
La família de la María una autèntica troupe, integrada per tres generacions, que creixia a mesura que els fills es casaven i venien els nets, i per un ampli ventall de personal de servei: xofers, mainaderes, cuineres, cambreres, bugaderes gaudia dun llarg estiueig de gairebé tres mesos, que repartia entre Lamalou i Puigcerdà i, posteriorment, entre Puigcerdà i Tona. Aquests estius van propiciar la llarga correspondència entre la María i lAlejandro, el primer any com a promesos i la resta ja com a casats i pares de família.
La María i lAlejandro es van casar el gener del 1914, a la parròquia de la Concepció de Barcelona, després de vuit mesos de festeig.
Van tenir tres fills: el Francisco, que va néixer el mateix 1914; la Mercedes, la mare de la Veïna, el 1917, i el José Oriol, que va arribar el 1920.
Amb els fills va aparèixer un personatge cabdal a la vida de la petita família: Dolores Sala Alcocer, la Nana, una mainadera mexicana que havia fugit del seu país en plena revolució civil. Un personatge estimat, i amb gran predicament entre el matrimoni i els fills, que va viure amb la família fins a la seva mort.
La María i lAlejandro van fixar el primer domicili a casa dell, al carrer Ausiàs March, 12, però al cap de pocs mesos es van traslladar al passeig de Gràcia, 3, al mateix edifici on ja residia gran part de la família della: els pares i algunes germanes.
Gràcies a labundant correspondència que intercanviaven i que sinterromp lany 1925 potser perquè deixen de passar els estius separats?, potser perquè ja no guarden les cartes?, sabem que repartien els mesos destiu entre Puigcerdà i Tona, que van fer diversos intents de trobar una casa de lloguer més a prop de Barcelona i que, a partir dun cert moment, passaven el mes de juliol a Premià, on estiuejava una part de la família de lAlejandro.
La Guerra Civil va trasbalsar la vida de la família en tots els sentits, i els va obligar a abandonar el pis del passeig de Gràcia. Hi van tornar lany 1941. Estava destrossat, i van decidir rehabilitar-lo i vendrel.
Des de llavors, la María i lAlejandro viurien al passeig de Gràcia, 36, en un pis de lloguer.
Lany 1952 va morir lAlejandro, i tot seguit es van produir una sèrie de problemes familiars que van acabar amb la pèrdua de la fàbrica de teixits i la marxa dun dels fills i la seva família a terres sud-americanes.