Perquè qualsevol dia de la setmana, una volteta en bici calia que no fes gaire fred, ni vent, ni que estiguessin refredats, ni tenir algun encàrrec o obligació urgent, o un vermut al bar de la plaça, o lestona de lectura a les gandules entre sol i ombra al racó de la mimosa, o una estúpida sessió de tele, o lespera de la millor sèrie al sofà de les migdiades, o el dia que fins i tot es veien amb cor de, qualsevol cosa que poguessin compartir era viscuda amb la consciència del seu valor, amb el convenciment que allò era exactament el que volien: un regal que no duraria sempre però que en aquell moment era real.
Avui, Ella se nalegra i agraeix aquell carpe diem viscut i practicat amb dedicació. Ja no els hi podrà prendre ningú, malgrat que des de lEnllà no pugui percebre el perfum de la felicitat passada, ni que a Ell sembli servir-li de gaire consol.
El nota tan cansat! No ha tornat a encendre la tele després de la conversa amb la Conxita, i seu desmantellat com si un pes insuportable laclaparés i lesclafés contra el sofà. Ha posat els peus a la tauleta, sobre la mateixa revista que va agafar fa dies per no tacar-la no veu que té el coixí pla que Ella li havia comprat per evitar la típica revista, just a la butaca del costat?, i abandona les mans quietes a banda i banda del cos.
«Déu, ho donaria tot per poder agafar-te una mà i acaronar-te-la entre les meves. Poc, perquè de seguida ten desfaries com sempre. Però almenys la tindria: premuda, calenta, viva. Sentir-te i que em sentissis. Treuret daquest pou de solitud que tha engolit i que mengoleix».
Mi querida María /
Querido Alejandro
De su buen corazón espero benevolencia para mi osadía, rogándole acepte la demostración de mi más profunda, así como sincera, admiración y simpatía (Barcelona, 7/4/1913).
primer sobre
Laproximació i el prometatge
Tots els dies a tres quarts de tres passo davant de casa seva, i el fet que algun dia tingués la satisfacció de veure-la a vostè seria el permís per realitzar aquest acte esperat per mi des de fa molt de temps (Barcelona, 7/4/1913).
Aquell acte tan esperat des de fa temps és acostar-se a parlar-li, amb la intenció de començar una relació formal.
Li escriu damagat, és clar, tractant-la de vostè i en castellà, perquè qui satreveix a fer-ho en català, lany 1913, a la Barcelona de lalta burgesia? Una altra cosa serà com li parlarà, però a això encara no hi han arribat.
Com i de què es coneixen María Simón i Alejandro Morillo? Tot sembla indicar que ha estat a través de les germanes dell, la Cora i la Mercedes, també amigues de la María, i perquè ja shan vist algunes vegades al Liceu. De lluny, però. Ella sha fixat en aquell jove pels seus ulls tristos; ell lha observada, funció rere funció, sense gosar aproximar-shi.
Mesos després, amb una confiança ja força consolidada, lAlejandro li escriu:
Poses moltes pretensions amb el que vas fer de decidir-te tan de pressa, però hauries de confessar que si vas obrar així va ser per por que aquell jove dels ulls tristos al Liceu no fes cap tonteria i et comprometés. Però no tenfadis perquè encara que ho cregui així també crec que cada dia estàs més contenta de la teva decisió i pensant-ho em poso molt orgullós (Barcelona, 30/8/1913).
Entremig shan intercanviat un centenar de cartes, que segurament han alegrat aquells ulls tristos que la María havia volgut emparar. Les vuit primeres, totes del mes dabril, són notes de contraban, on encara es tracten de vostè, dominades a parts iguals per la il·lusió, la por, els nervis i les incerteses.
A vostè li he de dir que, en donar els primers passos després dun any i mig de reflexió, lúnic que em preocupava era el carinyo que en vostè pogués despertar. Comptant-hi, estic decidit a tot perquè, malgrat la diferència que hi ha entre vostè i jo, tinc prou i em veig prou capaç per fer que vostè i jo puguem ser molt feliços sense comptar amb ningú (Barcelona, 18/4/1913).
Uns primers passos que shan produït amb celeritat, sens dubte, i que han passat per la temuda conversa amb el pare de la María, senyor absolut de la clau que pot obrir la porta a una primera aproximació.
La seqüència podria haver estat aquesta:
El 7 dabril de 1913, lAlejandro fa arribar una carta a la María segurament a través de la seva germana Cora, on després de disculpar-se per fer-ho per aquell mitjà, tot i que el seu ànim no és amagar res, afirma que encara seria més contrari al seu caràcter seguir esperant una oportunitat per parlar-li, sense saber si a ella li podria resultar impertinent, i li demana el senyal daquella discreta compareixença al jardí.
Al cap de menys duna setmana es produeix aquest senyal-bandera blanca, ja que ens consta que lAlejandro i la María parlen al Liceu, al Teatre? i, sens dubte, amb molta discreció. Tot seguit, ell es planta a casa della, o a leditorial de la qual és copropietari el senyor Simón, per a la primera i temuda entrevista amb el futur sogre.
Ve aleshores una segona carta de lAlejandro, sense data, on informa la María de les sensacions de lentrevista. Li diu que encara no es pot fer un judici del seu resultat, però que està molt angoixat i insegur, que ha quedat molt impressionat per la conversa i té por dhaver semblat molt poc comunicatiu i haver causat, davant daquell impressionant prohom barceloní, una pobríssima impressió. Amb tot, ha intuït que, com que el pare estima molt la seva filla, es prendrà lassumpte de manera molt conscienciosa. Vol confiar que la bondat dels seus papàs i el gran amor que li tenen els guiaran cap a una solució favorable. Està impacient i esperançat, però tem la demora en la resposta.