Lúltim glop de cafè. Ell sacseja suaument el pastiller, que no sona si és buit, és que deu ser diumenge, i entra a lhabitació a buscar les pastilles per reomplir-lo amb el gest resignat amb què fa anys que es pren el pas del temps. Després, el retorna a la tassa recordatori dins la vitrina del menjador, i es queda uns moments palplantat resseguint lenfilall de copes, tasses i porcellanes que Ella hi havia acumulat.
«Per què no ten desfàs, si a tu no than fet mai cap gràcia? Dacord, tens raó: hauria dhaver estat jo qui ho hagués fet, i et juro que hi havia pensat més de deu i de cent vegades. Però, què vols? No trobava el moment de posar-mhi. Eren les meves coses, me les estimava, formaven part de la meva de la nostra vida. Pur egoisme, ho sé, i ho sento, carinyo, però es veia venir. És el que té haver compartit tants anys amb una col·leccionista de vida, que no va saber llençar mai res. Ho sento, de debò. Quan sés una diogenista com jo, shauria de tenir el detall, amb els que deixaràs, de fer neteja abans danar-ten. Però jo em deia que encara tenia temps. Excuses, ja ho sé. I després, amb la malaltia, ja no vaig tenir prou forces i, a més, com més feble em sentia més necessitava lagombolament dels altres: de tu, dels fills, dels nets, de la família, dels amics i també dels meus trastets».
Ara li sap greu. Per Ell, que, encara que sigui lhome més pràctic del món, no té esma de repartir o eliminar tants bibelots com Ella ha anat atresorant, i també per elles, les seves pertinences, que lhan sobreviscut i han quedat òrfenes de mestressa.
«El bastón, las monedas, el llavero», paraules dun poema de Jorge Luis Borges en què glossa la permanència de les coses «Las cosas», es diu precisament i es dol de la seva indiferència davant de la marxa de qui les ha usat i estimat, li arriba fins a aquest Enllà misteriós, potser perquè sempre li havia cridat latenció i sovint sel repetia. Permanència i oblit. Ella sadona de la tristesa i la ràbia que la penetren en la seva talaia de la no-mort. Per Ella mateixa, si contempla tants objectes usats, estimats, guardats i col·leccionats que lhan sobreviscut i segueixen on eren, inerts, definitivament inútils, però sobretot per Ell, que veu com vagareja desconcertat pel saló, abans de deixar-se caure abandonat al sofà.
Què pot fer? Dubta si agafar un llibre, encendre la tele o tornar-se a aixecar i anar cap a lordinador per seguir llegint les notícies, tan allunyades, tan indiferents en el seu estat absent i aliè al dia a dia.
El mòbil, amb un to sempre massa estrident, acaba decidint per Ell.
Sí? Ah, hola, Conxita. Doncs què vols que et digui? Ja tho pots pensar. Anar fent. Sí, ens ho vèiem venir, però així i tot
Cada cop que una amistat despenjada la Conxita passa més temps a Edimburg fent dàvia dels nets escocesos que a Barcelona, on ja no li queda família sassabenta de la mort de la dona, Ell ha de tornar a repetir la mateixa cançó: lagreujament de la malaltia i el seu final, esperat i amb tot sobtat.
Perquè que Ella tenia mala peça al teler era evident i tothom ho havia hagut dadmetre, però, tan aviat Com uns ximples havien confiat que la pròrroga incerta que els havien promès sallargaria més enllà, i tot duna Ja feia gairebé tres anys que la sang se li aclaria, segons lexpressió que havien sentit a una auxiliar en un dels primers ingressos a lhospital comarcal i, encara que les diverses químios i el trasplantament de medul·la li havien concedit aquell llarg respir i, amb intermitències, una acceptable qualitat de vida, sempre havien sabut que es tractava daixò, duna treva preciosa, però que la sentència era en ferm. El que no sesperaven és que shagués de complir en menys duna setmana i que arribés de la mà dun simple refredat, començat com tants daltres amb quatre esternuts i una mica de picor al coll.
Ell sembla cansat de repetir, per enèsima vegada, el relat de les corredisses finals:
Jo tornava del mercat i Ella mateixa em va dir que no tanqués el cotxe, que havíem danar a lhospital perquè li semblava que li faltava laire i que, de tan cansada, no tenia força ni per respirar. Al cotxe va tancar els ulls i vaig pensar que dormia, però a urgències ja hi va arribar inconscient No, és clar, això ens consola: tot fa pensar que no va patir gaire, al final.
Quan pot penjar, després dagrair unes inútils, repetitives i ben intencionades paraules de consol, seixuga els ulls duna manotada amb un tros de paper de cuina que du sempre a la butxaca del polar. I això que Ell no nha estat mai gaire, de plorar.
«Pobret meu! Com em dol haver-te deixat desemparat, així, tan de cop! Tantes il·lusions que ens fèiem que hi estàvem preparats, gairebé que ho controlàvem tot. Tant que ens entrenàvem a viure el dia a dia, ja abans de posar-me malalta, perquè crèiem que això ens prepararia pel que pogués arribar. Que burros!».
Perquè shavien esforçat, realment, i des de feia molt de temps. Des que shavien instal·lat a la caseta dels seus somnis, feia un grapat danys, havien aplicat els cinc sentits i tota la intel·ligència i dedicació a viure linstant, mirant dextreuren tot el suc i de paladejar-lo amb consciència plena. Passaven pels mals tragos, daquells petits o no tan petits glops de fel que la vida no estalvia mai, amb limpermeable cordat, el pas accelerat i la vista fixada al davant, on segur que acabaria sortint el sol. Shi esforçaven, i havien arribat a creure que eren uns experts en allò tan tòpic de «gaudir de linstant». I ho volien així no només perquè tenien plena consciència que es feien, que ja eren, grans, i que el camí del davant era descaradament més curt que el que havien deixat enrere, sinó perquè ja havien viscut el que era perdres, i en aquesta segona oportunitat volien fruir del que la vida els servia, amb una entrega total.