Es van començar a mostrar, i alhora la van fer aparèixer a Ella, quan Ell hi va tornar. De sobte, Ella es va trobar en aquest indret tan desconcertant, i va poder veure la Casa i a Ell. Havien passat molts dies? Setmanes?
Va ser quan finalment els Fills li havien permès marxar, sol, com els havia acabat exigint. Ja havia complert el tràmit de deixar-se acompanyar i mimar una pila de dies: ara a casa de la Nena, la filla gran; ara en una forçada estada a la ciutat on treballa i viu un dels Bessons, el Menut. Però havia arribat lhora de la veritat, de la soledat que havia daprendre.
Ella lhavia vist entrar, deixar-se caure al sofà, pitjar el comandament de la tele sense esma de bellugar-se, sense entrar a lhabitació a posar-se les sabatilles, ni desfer la bossa, ni obrir alguna finestra per ventilar les habitacions tancades, ni posar en marxa la calefacció i trencar la gelor de lambient humit i fred i quedar-shi, clavat, presoner de la pantalla don sorgien imatges i sons que ni veia ni sentia, absent o potser mirant de reunir les forces per començar a viure sol.
I des daleshores el continua veient, i sentint, però no pot seguir-li els pensaments. Llegeix el seu front corrugat i la mirada que es gira endins, i els intueix. Com sempre.
Quant de temps el podrà acompanyar? Fins quan podrà abrigar el seu enyor, que és també lenyor dElla, la seva raó de ser en aquest Enllà que no entén? Si algun dia el perd del tot, si ja no el pot veure ni és capaç de vetllar per Ell, aleshores sí que vindrà el Més Enllà, aleshores sí que arribarà la mort veritable.
Però de moment el veu i, si en fos capaç, somriuria mentre lobserva immers en el ritu de lesmorzar. Com cada dia durant els últims anys, seu a la taula de pi de la cuina excessiva, com Ella lhavia triada, on sembla perdut, un nàufrag en un mar de fusta clara. Ha fet els gestos de sempre amb algunes vacil·lacions, les habituals i daltres de noves, com si la càmera que el filmés salentís anormalment: ha col·locat el plat, el tassó, els coberts i el paper de cuina que fa de tovalló perfectament doblegat en triangle; ha tret una peça de fruita de la nevera Ella la treia sempre el dia abans de menjar-se-la perquè no havia suportat mai la fruita freda; a Ell, tant li és, sha preparat el cafè i ha baixat la capsa de les galetes.
«Un altre cop galetes? No et convenen, carinyo. I les pastilles?».
Com si lhagués sentida Ella pensa que potser sí que la sent dalguna manera incomprensible, com tot això de lEnllà, lha vist aixecar-se, desar les galetes a larmari i treure quatre llesques petites de pa del congelador. Després, ha dut el tàper dels embotits i el setrill a la taula i, mentre es torrava el pa, ha anat a buscar el pastiller de dins de la vitrina, on encara hi ha la tassa dElla. La seva tassa Havia estat un recurs mnemotècnic per a jubilats oblidadissos, ideat feia anys: ficaven el pastiller dins de la tassa perquè el te, sagrat cada matí, els fes recordar-se de les pastilles. Ara, ja no pren ningú te en aquesta casa i la mnemotècnia no funciona, però Ell conserva lamagatall, no sap ben bé si desma o perquè li fa pena perdre encara un altre costum.
Lhi ha semblat a Ella o quan ha agafat el pastiller ha deixat lliscar la mà per dins de la tassa com si lacaronés? Sent que si es pogués esgarrifar, ja tindria la pell de gallina.
Amb les torrades a la panera, lha vist tornar a seure i aixecar-se un cop més a buscar el vas amb dos dits daigua per empassar-se les pastilles.
I ara el mira com mastega, maquinalment però sense encantar-se, i espera entendrida el moment en què refarà lembolcall del pernil i en farà un paquetet, com si es tractés dun regal, que de seguida col·locarà dins del tàper. Tots els embotits ben encaixats, com en un tangram, perquè es pugui tancar bé.
«Jeremy».
Ella li deia així sovint, Jeremy, dençà que van veure una pel·lícula del director francès Louis Malle, Ferida, li sembla que es deia. La protagonitzaven una sensual Juliette Binoche i el millor Jeremy Irons, en un paper que havien trobat magistral. Una pel·lícula turmentosa i turmentada que intentava aprofundir en linfern duna passió amorosa condemnada a la tragèdia. Lescena final, amb un Jeremy abandonat de tots i dell mateix, que torna de comprar i desa els quatre queviures amb la cura neuròtica de qui ja no té res més que les rutines, li havia proporcionat la broma i el malnom que des daleshores emprava per escarnir el temperament detallista dEll els seus petits paquets de «regal» per als embotits i els formatges, la cura amb què aturava el possible regalim doli del setrill o de vi de lampolla, la precisió mil·limètrica amb què situava el platet de cafè davant dElla mentre lhi feia, els moviments sistemàtics i ordenats de la tovallola quan seixugava en sortir de la dutxa, o les tallades dungles al bany amb passada daspirador immediata, i una mica, també, per fer-se perdonar els gestos maldestres i precipitats amb què Ella feia la majoria de coses.
«Jeremy, estimat!, si sabessis com enyoro les teves manies, des daquest Enllà tan fred!».