Ara, Ella el contempla pensarós i endevina la grapa que li estreny la boca de lestómac. Com a Ella, que ja no en té, destómac. I recorda, pas a pas, fotograma a fotograma, la seqüència daquells anys que els van marcar, encara que Ell sempre shagi entossudit a negar-ho.
La típica reconversió de la multinacional, on treballava des que havia sortit de la facultat de Farmàcia, lhavia abocat al dilema angoixant dhaver danar a latur o acceptar el trasllat als laboratoris dEstrasburg, que acabaven dabsorbir els de Barcelona. Una setmana de mal dormir, en què calia prendre una decisió urgent sobre diverses opcions, totes doloroses, amb les consegüents discussions condicionades per linsomni sobre quina podia ser la millor, entre les menys dolentes. Havia dacceptar lacomiadament, cobrar la indemnització i dedicar-se a buscar una nova feina? No eren bons temps per a aventures, amb els aires de crisi que sensumaven, els seus quaranta-cinc anys, i amb els tres fills adolescents que demanaven unes atencions incompatibles amb allò tan simpàtic dhaver-se destrènyer el cinturó. O optava pel trasllat i marxaven tots cinc a Estrasburg, a una ciutat i un idioma que no coneixien, sense amics ni referents, sense perspectives de feina per a Ella ni continuïtat immediata a la universitat de la Nena o linstitut dels Bessons? O de moment marxava sol, i es conformaven a compartir algun cap de setmana i totes les vacances que poguessin fer coincidir? Cap de les opcions semblava ni remotament millor que el que fins aleshores havien viscut, plegats, a la seva ciutat. Per tant, la pèrdua i linsomni estaven garantits.
Finalment shavia imposat lalternativa valorada com a menys agressiva i Ell havia marxat a treballar a Estrasburg. Sol. I els primers quatre anys havien anat més o menys bé, segons el pla previst: almenys un cap de setmana al mes de vols i retrobades, les vacances compartides al poble dels avis, força trucades i moltíssimes cartes.
«Daquí ens ve el vici reconfortant i utilíssim descriurens, no creus? En aquells anys encara no havíem caigut en la febre dels mòbils i els whatsapps, i la comunicació no podia ser tan immediata, però ens la treballàvem de valent. Tenia molla i qualitat, era més emocionant».
Després, alguna cosa havia passat, alguna peça shavia bellugat i lencaix shavia perdut. De sobte a Ell li sorgien reunions i compromisos imperiosos que li impedien agafar lavió els caps de setmana, o que li feien demanar que no ho fes Ella, perquè «Estic tan aclaparat de feina que no et podria atendre». Les trucades eren més curtes i com de molt més lluny. Les cartes «Esteu bé? Jo sí, però vaig de bòlit, no em puc entretenir gaire més. Petons». Ella shavia començat a preocupar. Què sestava trencant? Què havia canviat i lallunyava? El pont de la Puríssima, aprofitant que la Nena anava a conèixer els futurs sogres i els Bessons planejaven una estada amb uns amics a casa dels avis del poble, shavia plantat a Estrasburg. Li havia trucat des de laeroport i havia notat que lalarma simposava a lalegria en una veu en què el desconcert i potser la por eren massa evidents.
«Va ser un cap de setmana molt trist, veritat? Tu sempre has mantingut que havies aconseguit esborrar-lo, però jo el tinc gravat amb foc, i ara mateix mestreny la grapa allà on havia tingut lestómac. No la vaig veure, no men vas parlar, però tu no eres tu, més ben dit: no hi eres, encara que intentessis mostrar-te amable i fins i tot carinyós. Thavies convertit en lhome més abatut dEstrasburg. Lúltim dia, abans dagafar lavió, tho vaig deixar anar a la brava: Com es diu?».
La Francesa Ella i els fills sempre lhavien anomenada així, eludint el nom en un intent de negar la seva existència lhavia atrapat amb la seva joventut, un glamur fet delegància i professionalitat compartida i una presència viva i constant que omplia el forat de la seva solitud, cosa que no podien aconseguir les curtes estades i totes les trucades i cartes que el lligaven a la família. Es podia comprendre? Potser sí, però Ella no ho havia fet. No havia pogut, no havia sabut o no havia volgut fer-ho. I havien arribat uns anys difícils. Dificilíssims. De transitar amb el despit, la ràbia i el dolor duna pèrdua amb què, estúpidament, no havia comptat mai, i també bastant complicats dorganitzar des del punt de vista de leconomia i la intendència. Ell havia vingut un cap de setmana a endur-se les seves coses i havia parlat amb els Fills, demanant-los una comprensió que tampoc li havien volgut o pogut concedir, mentre que Ella marxava amb una amiga per no veurel. Durant els primers mesos, malgrat tot, shavia entestat a dur els Fills fins a lavió amb una certa periodicitat. Per no res: en tornaven emmurriats i es negaven a donar detalls sobre la Francesa, que seguien veient com la lladregota que els havia pres el pare. Només la Nena mirava dacceptar-ho perquè no estava disposada a perdre del tot el «seu» papà. Amb tot, cada cop es refugiava més en la seva nova vida: la parella, la professió i la família estrenada, no trencada, del promès. De mica en mica, les visites es van anar espaiant i durant els quatre anys posteriors les relacions entre pare i fills es van limitar a algunes trobades formals i presidides per la bona educació, quan Ell venia a veure els avis, ja molt grandets.