I les nenes?
No els veiem gaire el pèl. Entre els instituts, el taekwondo de la gran i el bàsquet de la petita Creixent dossos i de poca-soltades.
Tinc ganes de veure-us. Des de Reis Per què no veniu un cap de setmana, o un diumenge a dinar?
Sí, ja ho sé, ja hi penso, pare. Hi penso, però no trobo el moment. Anem de bòlit, ja tho he dit, i les nens tenen competicions molts dissabtes i les amigues aquí, que ara són lalfa i lomega. No volen sortir per res. Per què no vens tu? Et vindria a buscar, ens veuríem tots plegats i, de passada, et distrauries una mica.
Calla, calla! I els Gats, què en faria dels Gats? Ja tinc prou càrrec de consciència dhaver-los deixat a la casa dacollida després de
Vinga, home, no pots hipotecar-te la vida per un parell de gats. Deixals molt de menjar, o tornals a portar a una llar daquestes danimals. No
Ui, no! Ni parlar-ne, fill. No saps que desorientats i enyorats que estan, pobres bèsties. Encara la busquen. Si veiessis el que mhan fet al seu estudi.
Ella escolta la versió detallada del desastre de lestudi i del seu treball, on somet la informació que Ell encara no sha vist amb forces dentrar-hi i que tot segueix igual, embolicat i per terra. I quan veu que el Menut sinteressa per la investigació de les cartes de la Veïna no nhi havia parlat? És clar, darrerament es veien tan poc, sent que allà, on tenia el cor, alguna cosa li fa un bot dalegria.
Sí, alguna cosa me nhavia dit la mare lestiu passat, però no hi havia tornat a pensar. Sembla interessant. La burgesia benestant de començament del segle xx no ha estat gaire descrita encara.
Doncs tho podries mirar. Bé, si abans ho endreço una mica, és clar, perquè tal com està magafen ganes de fotre-ho directament a la brossa. Pobra mare, si em sentís. Tan il·lusionada que hi estava, tantes hores de feina i maldecaps que li havia costat el seu cèlebre treball!
Ella el sent, i tant que el sent!
«Pobre de tu! No en series capaç. Mira, això del Menut no pinta malament. Ho endreces una mica i lhi factures. És millor que es podreixi al terra de lestudi. El Menut és ben capaç de treuren profit per a alguna de les seves investigacions i, a més, ell no tindrà dilemes de triples o quàdruples traïcions. Serà un material dinterès històric i punt».
Ja ho tenim, no? Tu mho endreces com et sembli i jo us vinc a buscar, a tu i al treball de la mare, daquí a un parell o tres de setmanes. Visites la meva, i teva, família gironina i et retorno al cau amb els pobrets gats orfes.
No siguis pesat, Menut. Vens, tho endús i ens veiem tu i jo. Encara no estic per fer gaire vida social, ni familiar. No encara. No soc bona companyia, ara per ara, tho asseguro. A banda que no sé si ho tornaré a ser o si ho he estat mai, la veritat. No et recordes de quan veníeu a veurem a Estrasburg, o després, quan vaig tornar? No us devia semblar gaire agradable, em temo. Primer, morros, i després totes les excuses per fugir els caps de setmana que us «tocava». Només la vostra germana complia, la pobra. Vaig saber que dèieu que us avorríeu, que aquella casa era una tomba i que mhavia tornat un ensopit.
Carai, pare, per on surts ara! Quan vas marxar teníem quinze anys, estàvem en plena rucada adolescent i amb un progenitor absent! Després, a sobre, temboliques amb la Francesa. Què volies? Tots a defensar la mare, és clar, tots a luna! I quan vas tornar, teníem més de vint anys i ja volàvem. Només et vam recuperar de grans, al vostre segon festeig, com si diguéssim.
Mmm! Bé, tothom sexplica el conte a la seva manera, des de dins de la pròpia pell. Què the de dir, a tu, que ets catedràtic dHistòria! Deixem-ho, fill. Et prometo que miraré dendreçar aquest desgavell del treball de la mare i ja taniré informant. I a lestiu confio que serà una altra cosa: o veniu aquí o pujo allà on us esteu. Tho prometo.
Mentre parlaven, ha enllestit la feina i ara seu al sofà, al lloc de sempre, on hi ha la marca notòria del senyal del seu cos. Penja, i amb el mòbil encara a la mà gira el cap en direcció al jardí, on un vent despentinat recargola les plantes i arrenca fulles al ficus benjamí.
«Ho estàs veient? Te nadones, que set girarà feina abans de regar? Penso que no, que ni tan sols el veus, aquest pobre nostre jardí».
Ella observa aquella cara de rumiar cap endins que tant li coneix i endevina que la conversa amb el fill li ha remenat vells records, culpabilitats que no ha acabat mai de pair. Ell, que sempre ha evitat recordar el que va precedir, o envoltar, o va causar i ser conseqüència del Daltabaix!
«Deixa-ho córrer, tontet meu. Quines ganes de fer-te mala sang amb històries passades i més que superades. La vida va anar així, i punt. Sense cap mala voluntat per part de ningú, nestic segura. Vam patir, tots dos, i els nanos de rebot, però les coses es van poder redreçar i encara van ser millors, no trobes? El segon matrimoni ens va fer valorar el que teníem en vista del que havíem perdut. Per part meva, ni mig greuge o greuges liquidats, tho asseguro».
Fins i tot des de lEnllà ha de continuar mentint i endolcint la realitat, per consolar i consolar-se? El Daltabaix va ser això: un daltabaix que els va destrossar, que els va arrossegar al desconcert i a la inseguretat, que va fer caure el que havien anat construint durant més de vint anys de convivència. I damor. Perquè, deixant de banda la rauxa dels primers anys, la descoberta i el gaudi de lefervescència i les pessigolles de lenamorament, ells dos sempre shavien estimat molt. Tendrament i voluntàriament, conscients del que representaven lun per a laltre. Fins que la traïció de la confiança va arrasar-ho tot. Almenys, així ho havien viscut.