Un bon dia, Ella va rebre una carta.
«Confesso que em tremolaven les mans quan lestava obrint, i que em deia a mi mateixa, sense èxit, que el que havia de fer era cremar-la directament, abans de llegir-la. No ho vaig fer, és clar, i amb la mirada borrosa vaig assabentar-me que tot havia acabat amb la Francesa. Que et quedaves a Estrasburg, sol altre cop, i que encara que sabies que no et podia perdonar, confiaves que les relacions amb tu i amb els fills es podrien anar normalitzant i potser arribarien a ser una mica més cordials. Quina barra! Aleshores sí que la vaig estripar, i a miquetes, la carta. I no la vaig cremar perquè em va semblar millor tirar-la al vàter i buidar-li laigua de la cisterna al damunt per enviar-la al fons més profund de les clavegueres».
I, per descomptat, no la va respondre. Ni aquesta ni la dotzena de cartes més que van anar arribant els mesos següents, tot i que de seguida es va adonar que estava molt pendent de la correspondència que arribava. Però la Nena es casava i li havia demanat molt de debò que li permetés tenir un pare aquell dia tan especial. Què havia de fer?
Ell hi va anar: emocionat, moix i terriblement envellit. Ella va fer la gran actuació de la seva vida i es va mostrar gèlidament correcta i fingidament distesa, però segurament va beure més del normal i, amb els cafès, es va trobar mig atrapada en el somriure entre irònic i tendre dEll, que no havia canviat prou. A partir daleshores, algunes cartes dEstrasburg van tenir resposta i un dissabte de juliol, quan sortia amb el carro de la compra per anar al mercat, sel va trobar amb la maleta davant del portal. «No podia més dEstrasburg, del laboratori, dels francesos He plegat. Sé que als cinquanta-quatre anys no cal buscar feina, però he pensat dagafar una farmàcia. Tinc uns dinerets i em vendré algunes terres dels pares. Ells, pobres, ja Aquí és el meu lloc: aquests nou anys han estat un parèntesi sense gaire sentit». Ella encara es va fer la dura, només faltaria! Uns quants mesos, gairebé un any, en què les escapades damagat dels Fills ara al piset de lloguer on Ell sestava, ara a la casa familiar quan els Bessons marxaven de cap de setmana van anar in crescendo. Fins que, un any després del retorn del fill pròdig, van convocar els Fills a un sopar sorpresa tots tres sels van burlar a la cara, de la «sorpresa» que feia mesos que coneixien i els van comunicar que es casaven per segona vegada. «Cal?», va ser la resposta unànime i mig ofesa dels Bessons. «Deixeu-los, si els fa il·lusió Ara als vells els ha donat per recasar-se. Està de moda», va ser el comentari de la Nena, divertida i magnànima, des del seu tot just estrenat estatus de mare de família.
«I ens vam recasar, com deia la Nena, i vam començar a buscar el nostre lloc al món. Com si no hagués passat res? Ni parlar-ne! Tu i jo no érem els mateixos, era evident. Hi havia cicatrius guarides, seques?, i de tant en tant encara coïen. La gran confiança shavia desfet. Calia un esforç conscient i un acte de fe renovat dia a dia: la innegable estimació, tota la vida compartida i els valors personals que ens havien fet enamorar feia gairebé trenta anys, i que ens seguien definint, havien de ser prou forts per recuperar la il·lusió. Ja no parlàvem de fidelitat: ens respectàvem i exigíem lleialtat, això sí. I va funcionar, no trobes, carinyo? Hem estat feliços. Molt feliços, diria jo, fins i tot aquests últims anys de la malaltia».
Ell sembla abandonar la contemplació del jardí, cobert dombres. Amb un gest de dolor, saixeca del sofà i puja lescala, arrossegant els peus, com si la conversa telefònica i els posteriors pensaments lhaguessin fatigat en excés. Ella pensa que potser lha acompanyada en aquell viatge pels records, en aquella revisió del Daltabaix que la conversa amb el Menut li ha pogut desencadenar. No ho sabria dir. En qualsevol cas, si ho ha fet, segur que el seu recorregut ha estat ben diferent. Hi pujaria de peus.
Ell sembla abandonar la contemplació del jardí, cobert dombres. Amb un gest de dolor, saixeca del sofà i puja lescala, arrossegant els peus, com si la conversa telefònica i els posteriors pensaments lhaguessin fatigat en excés. Ella pensa que potser lha acompanyada en aquell viatge pels records, en aquella revisió del Daltabaix que la conversa amb el Menut li ha pogut desencadenar. No ho sabria dir. En qualsevol cas, si ho ha fet, segur que el seu recorregut ha estat ben diferent. Hi pujaria de peus.
Abans dentrar al dormitori per posar-se les sabatilles i potser el pijama encara no són les vuit, però estarà més còmode, i pel que ha de fer, satura al replà i aixeca la vista cap a la porta de lestudi, ara sí, tancada del tot.
Ella li veu lexpressió preocupada i decidida: «Avui no, encara no. Però mhi hauré de posar abans que vingui el Menut».
Mariucha adorada /
Nano mío querido
Me parece que las horas se me van a hacer interminables.Se ve que no puedo vivir más sin mi Nano querido y sin sus mimos. Me costaría muy poco derramar aquellas lágrimas que a ti te hacen tanta gracia. He tenido que parar de escribirte pues los ojos se me han llenado de lágrimas (Lamalou, 16/7/1913).