En algun moment de la seva història, evidentment no en vida del besavi Simón ni del seu soci, hi treballen els escriptors Pere Calders i Jesús Moncada. La Veïna creia que devia ser cap allà als anys seixanta, perquè ella era molt joveneta quan ho havia sentit comentar a casa. Consultats els webs pertinents, veig que anava ben orientada.
Quan Pere Calders, que havia dedicat molts anys de la seva vida al món editorial i tenia experiència en diverses de les seves facetes redacció, il·lustració, disseny, edició i redacció va tornar de lexili, va ser fitxat com a gerent de producció, càrrec que va ostentar des del 1963 fins al tancament de leditorial, el 1981. Uns anys després que shi incorporés Pere Calders, va ser contractat, també per treballar a producció, Jesús Montcada, que shavia instal·lat a Barcelona en acabar el servei militar i mirava de guanyar-se la vida amb la pintura. Malgrat la seva diferència dedat Pere Calders tenia cinquanta-cinc anys i Jesús Moncada, vint-i-sis, quan van coincidir a la Montaner y Simón van fer-se molt amics. Lescriptor de Mequinensa reconeixia la influència de Calders, que el va encoratjar a escriure i a fer-ho en el català de la seva terra: «Vaig estar treballant amb ell durant dotze anys a la Montaner y Simón. Per a mi era un gran mestre. Un gran mestre des del punt de vista del rigor a lhora descriure. Ell va tenir la paciència de llegir les meves primeres coses en català. El que també és cert és que va tenir la delicadesa danimar-me a seguir el meu propi camí a lhora descriure».
Un record de més enrere, encara, de ben petita. Quan la Veïna i els seus germans estaven malalts i feien llit en aquella època una mica de febre dun refredat, unes angines o una grip obligaven a no treure un peu fora dels llençols, els volums enquadernats de LaIlustración Artística de la Montaner y Simón feien de tauleta al damunt de la qual es podia dibuixar o jugar. Deia que encara recordava el seu pes damunt les cames!
Més o menys a lèpoca en què havia sentit comentar la incorporació de Pere Calders i Jesús Montcada a leditorial, encara tan present a la seva família, la Veïna recordava haver-se cruspit tota una col·lecció de novel·les de Joseph Conrad, editada per Montaner y Simón, a lhabitació del darrere de casa dels seus avis, els de les cartes, on hi havia uns armaris amb vitrines i una taula i unes cadires enormes i pesants, de vellut blau clavetejat, imponents i summament incòmodes. Eren un mobiliari i uns llibres que procedien de leditorial, li havia sentit comentar sempre a làvia M.
El Daltabaix
Ella el veu entrar a la cuina amb la bossa del súper, i que es posa a col·locar les quatre compres que duia apuntades en un tros de paper, que ara repassa: cerveses, tres taronges i tres plàtans, uns quants tomacons, dues baguets de pa, una ampolla doli, un fuet, dos paquets amb embotit i un pot dolives.
«Com és que només et puc veure a casa? Tant que magradaria saber si quan vas al poble parles amb algú, si entres al bar de la plaça a fer un cafè, si passeges una mica pel moll dels pescadors com fèiem tan sovint quan el dia es començava a allargar, en aquestes alçades de lany!».
Ara observa divertida la cerimònia del tangram, amb el tàper dels embotits, i com talla conscienciós les baguets abans de congelar les porcions de pa: primer per la meitat i després cada tros en tres, i les col·loca en sobres de plàstic de manera que càpiguen planes al calaix del congelador.
«Necessites el regle?. Com magradava burxar-te quan et veia tan concentrat perquè tot quedés ben polit i al seu lloc, Jeremy meu».
El mòbil sona i Ell fa un gest de sorpresa quan nota la vibració a la butxaca del darrere.
Digues, Menut. Com esteu?
I activa laltaveu fa poc que ha agafat el costum de fer-ho per tenir les mans lliures i acabar lendreça. O potser perquè li agrada sentir una altra veu entre les parets tan callades?
«I a mi, quina alegria escoltar-te, fill! A veure si li truques més sovint, pobre pare».
Bé, pare. I tu? Jo no truco gaire, però mira que tu! Vull creure allò de pas des nouvelles, bonnes nouvelles, però
Vaig fent, fill. Sense nouvelles, és clar. Aquí, a casa tirant. I vosaltres?
Bé, bé, colgats de feina, aquestes setmanes. A la universitat sembla que tothom sha posat dacord per llegir els doctorats abans de final de curs. Entre la Cèlia i jo en portem mitja dotzena. I els meus, encara, perquè la Història sempre té aspectes sorprenents per explorar, però la teva pobra jove, amb tant de número No mestranya que gasti lhumor que gasta.
«I a mi, quina alegria escoltar-te, fill! A veure si li truques més sovint, pobre pare».
Bé, pare. I tu? Jo no truco gaire, però mira que tu! Vull creure allò de pas des nouvelles, bonnes nouvelles, però
Vaig fent, fill. Sense nouvelles, és clar. Aquí, a casa tirant. I vosaltres?
Bé, bé, colgats de feina, aquestes setmanes. A la universitat sembla que tothom sha posat dacord per llegir els doctorats abans de final de curs. Entre la Cèlia i jo en portem mitja dotzena. I els meus, encara, perquè la Història sempre té aspectes sorprenents per explorar, però la teva pobra jove, amb tant de número No mestranya que gasti lhumor que gasta.