Arribats en aquest punt, sorgeixen dues consideracions ineludibles. La primera: per quin mitjà lAlejandro fa arribar aquestes cartes mig clandestines? No sembla probable que les facturi per correu ordinari, amb la doble quartilla de paper dun gruix considerable enrotllat dins dun anell. I la segona: aquesta segona data acabada en 13, que lenamorat vol fer gravar en dos anells més, no apunta inexorablement a la intenció de casar-se abans dacabar lany, només vuit mesos després diniciar la tímida aproximació?
Com el mateix Alejandro evidencia en lesmentada carta, escrita a tocar de mitjanit, un cop trencat el primer glaç la primavera empeny amb tot límpetu.
Serveixi aquesta carta per recordar-te que avui sacompleix un mes del dia en què ens van concedir aquell quart dhora que vam trobar tan curt i que així i tot no hem doblidar mai per haver estat el primer pas en el camí de la nostra felicitat. [] De les roses que tenvio [això explica el sistema de fer arribar el correu?] pots comptar-ne les fulles que hi ha, perquè sàpigues el que em deus, ja que cadascuna representa un X.Soc una mica exagerat i tespantarà haver-ho de pagar, veritat? Jo en canvi no faria res més que pagar-te comptes daquests! (Barcelona, 21-22/5/1913).
Serveixi aquesta carta per recordar-te que avui sacompleix un mes del dia en què ens van concedir aquell quart dhora que vam trobar tan curt i que així i tot no hem doblidar mai per haver estat el primer pas en el camí de la nostra felicitat. [] De les roses que tenvio [això explica el sistema de fer arribar el correu?] pots comptar-ne les fulles que hi ha, perquè sàpigues el que em deus, ja que cadascuna representa un X.Soc una mica exagerat i tespantarà haver-ho de pagar, veritat? Jo en canvi no faria res més que pagar-te comptes daquests! (Barcelona, 21-22/5/1913).
Després, en cartes posteriors, descobrirem que cada X és un petó. Tenen pressa, queda clar.
Per desgràcia, amb lenamorament en plena efervescència, ja plana damunt dels novells amants el fantasma de la primera separació, llarguíssima, insuportable en aquell moment. La María i lAlejandro shi preparen com poden i intercanvien fotografies, «retrats», per endur-sels o quedar-se amb la figura estimada, a falta de la persona real. En una targeta gran que no té data, però que sendevina que arriba en vigílies de la marxa, lAlejandro escriu:
He triat el de bust, no perquè hi estiguis millor, perquè a tots dos estàs divina com ets, sinó perquè em sembla que veient-te de mida més gran em semblarà que et tinc més a prop.
La partida arriba inexorablement el 10 de juliol, i aquell mateix matí a les set lAlejandro escriu a la María des de la fàbrica, perquè la carta surti amb lexprés i ella no es quedi sense ni un sol dia.
Ja fa molta estona que soc aquí arreglant-ho tot per poder arribar amb puntualitat a lestació. Que Déu vulgui que puguem estar junts una bona estona. Estic molt trist de pensar en els dies que estaré sense veuret i ja voldria haver arribat al 15 de setembre per no deixar de veuret cap dia (Barcelona, 10/7/1913).
I a la nit, trist i enyorat, hi torna per explicar-li el seu primer dia en una Barcelona buida de sobte.
Quan the deixat, més ben dit, mhas deixat, he anat a la fàbrica fins a les dotze i després a dinar a casa en companyia de lEduardo, que té la seva dona a Premià, i del tronera del Pepe. A la tarda he tornat, per variar, a la fàbrica, fins a les vuit, que he vingut a sopar, esperant amb ansietat acabar i posar-me amb el teu retrat al davant a dir-te tot el que se mocorri, com estic fent ara. Després de tants dies de veuret diàriament, em sembla impossible que aquesta nit no pugui veuret, així que calcula com de més impossible mho semblarà demà (Barcelona, 10/7/1913).
LAlejandro confessa que quan lha vista marxar, he estat a punt de fer el nen, i li fa una broma que es repetirà sovint, ja que sembla que la María té la llàgrima fàcil.
I tu, què tal? No has premut lesponja i vessat unes llagrimetes, tan pròdiga com sols ser-ne? (Barcelona, 10/7/1913).
A penes han passat quatre mesos des del primer contacte, aquell tímid suggeriment de poder veure-la al jardí quan ell passés per davant de la casa, aquella mena de salconduit per iniciar laventura, però sembla que ja no saben, o no volen, viure lun sense laltre.
La primera carta de la María des del seu exili francès és un plany inconsolable i una demostració duna intensa emoció, gairebé infantil i, no obstant això, commovedora en la seva innocència.
Quin dia tan trist ha estat per a mi el 10 de juliol, no tho pots arribar a pensar. Quan el tren ha començat a caminar i no the vist més, mha semblat que no podia respirar, és a dir, una cosa molt estranya. Cada quart dhora que passava pensava que ja era més lluny del meu Alejandro, tan bo i que mestima tant. [] Mhe posat al davant don havies estat assegut i el meu pensament sempre estava amb el meu Nano. No et pots arribar a imaginar les estones que he passat amb la bossa de mà oberta i el teu retrat, però de manera que només el podia veure jo, però tots shi fixaven; cadascuna de les meves germanes em deia alguna cosa. La Carmen em deia «No tamoïnis, no veus com està de content?», perquè tenia el teu retrat petit, on estàs rient (Lamalou, 10/7/1913).