Cartes de la doble traïció, les havia anomenades quan les hi va presentar, perquè la seva mare li havia demanat que les cremés quan ella faltés, cosa que evidentment no havia fet, com tampoc havia estat capaç de destruir-les la mare de la Veïna davant del prec de la seva, aquella María que signava la meitat de les cartes. «No he tingut mai esma dendreçar-les, ni les he llegides senceres. I no sé si poden contenir informacions que convinguin per a aquesta exposició que prepara la Tàpies. Però he pensat Tu no te les podries mirar? Hi entens molt, daixò de papers antics i dexposicions. És només perquè em diguis si tenen algun interès. Es veu que encara falten molts mesos per a laniversari: tenim temps abans de decidir què en fem», li havia dit, amb cara de prec disfressat de disculpa.
«Prec? Disculpa? Un tros de regal, aquella caixa de cartró que volia semblar fusta! Com mhi hauria pogut resistir? Una correspondència tan extensa que abraçava part del primer quart del segle passat! Loportunitat de furgar en la vida duna parella que devia ser coetània dels meus avis que no havia pogut conèixer, de remenar papers tan vells, de tafanejar la vida duns altres! Crec que ni tan sols vaig dissimular ni fer veure que ho entomava com un favor! A bodes em convides! Vaig agafar la caixa com si fos el Sant Grial i mhi vaig submergir com qui es llança a una piscina de xampany francès».
A partir daquell dia havien seguit setmanes, mesos, de gaudi pur: classificar, transcriure, començar a destriar els temes de la quotidianitat, resseguir levolució dels sentiments, observar de primera mà els costums duna època i duna classe social molt marcada, treure el nas a la intimitat duna parella i als moviments dels satèl·lits familiars; submergir-se en unes vides autèntiques, en uns personatges que havien estat, que havien viscut en unes coordenades de temps i espai concretes i que ara se li revelaven amb enormes dosis dinnocència i autenticitat!
Després la cosa shavia anat embolicant: la Veïna, veient el seu entusiasme, que depassava lexposició i sorientava cap a altres possibilitats de publicació, havia començat a dubtar. Normal, havia pensat Ella: «Jo hauria fet el mateix si fossin les cartes dels meus avis». Ell també lhi insinuava, tímidament, amb respecte, sense voler influir en una decisió que no li pertocava: que si el respecte a la intimitat, que si la privacitat Tenien raó. Ella se nadonava, però el material li semblava tan llaminer, tan valuós, tan digne de veure la llum. Fins que
«Però ara què fas? Tanques la porta i prou? Ten vas tan tranquil? Ni tan sols tajups a recollir les llibretes més grans o els arxivadors? No veus que estan agafant males formes? Va home, la mort, les morts, ja han escombrat els dubtes, no trobes? Ara ja no compta la doble traïció, ni la triple, ni Almenys, no ho deixis tot remenat per terra, tu que saps el munt dhores que hi vaig esmerçar, i tantes il·lusions, tantes incerteses, tanta vida. Algú o altre ho podria seguir, potser. I a tu mateix, no et serviria de distracció? Va home, torna-hi, sisplau!».
Querida María de mi corazón /
Mi querido Alejandro
Y cada vez que levanto los ojos del papel, me figuro verte delante de mí mirándome como tú sabes mirarme y como lo harás durante las horas de felicidad que en este sitio pasaremos juntos (Barcelona, 5/5/1913).
segon sobre
Ara que ja són nòvios, cal afrontar la primera separació
Ten recordes, Nano meu, de què fa un mes, avui? No ho dubto. Em sembla veuret pel passeig de Gràcia i venir cap a nosaltres amb una cara tota satisfeta i dir-me que ja érem nòvios. Quina alegria tan gran vaig tenir. Després, a la nit, al Novedades, tota la nit juntets. Alejandro meu, has destimar molt, molt, la teva María perquè ella testima cada dia més (Lamalou, 30/7/1913).
A lúltima carta des de Lamalou, des del primer dels exilis daquell interminable primer estiu, la María recorda el dia que lAlejandro li va fer saber que ja no eren promesos clandestins, que linsubornable pare havia donat el vistiplau definitiu, que ja es podien considerar oficialment nòvios i que havien començat a parlar duna data per al casament.
Les coses podien haver anat més o menys així: «El xicot convé, ha superat tots els filtres de seguretat. La Nena hi està més que entusiasmada. Doncs que es casin al més aviat possible, que cal evitar perills innecessaris».
Amb tot, ells dos, la María i lAlejandro, ja tenien pensat el casori des del primer vistiplau, encara tímid i condicionat, arrencat a començament del mes de maig.
Amb quina ànsia espero aquell temps en què aquí, entre aquestes mateixes parets, no em trobaré més sol i sí acompanyat de la meva estimada María (Barcelona, 5/5/1913).
Les quatre parets són les de la casa familiar, al carrer Ausiàs March de Barcelona, des don lAlejandro escriu la primera carta conservada en què sempra el tractament de tu.
A partir daquí, i sempre entre ells perquè el prometatge oficial encara estava en mans del gelós editor, van avançant sense titubeigs.
Perquè no se toblidi aquesta data, guarda lanell que enrotlla aquesta carta on lhe feta marcar, com espero també que en farem marcar dues més que seran igualment acabades en 13 (Barcelona, 21-22/5/1913).