Avui, en canvi, ha quedat paralitzat a la mateixa llinda.
Què és això? Els refotuts Gats No li vaig deixar ben clar que aquesta habitació havia destar tancada, que no calia tocar-la? Que potser més endavant Però aquest coi de Paqui sempre ha estat didees fixes: que shavia de ventilar de tant en tant, que almenys calia deixar la porta dos dits entreoberta perquè si no tants papers sacabarien florint Doncs té, ja els han ventilat! I ara, què?
Ella sesgarrifa amb Ell veient lobra dels Gats, que, segurament buscant restes de la seva olor cada cop més difuminada, han convertit el caos ordenat en caos absolut. Dos Gats capiculats adormits plàcidament al costat del teclat en una taula gairebé desembarassada que contrasta amb el terra, invisible a causa de lescampall de papers, llibretes i arxius esbatanats que ara fugen esperitats i sorpresos, després que els sabatots de regar els impactin amb tota la ràbia del braç que els ha llançat i que ara tanca la porta amb la mateixa fúria.
Fora daquí, animalots! Que es floreixi tot si vol!
Els Gats, la Gata i el Gat, havien arribat sense buscar-los. Primer, ella, que voltava per les roques de la cala del costat i que de mica en mica, com que li posaven menjar feia pena de veure aquella pell tan deslluïda i tot el costellam que es marcava damunt la panxa penjant, es va anar acostant al jardí fins a quedar-shi. Ell havia insinuat dur-la al veterinari per esterilitzar-la, però Ella shi havia negat. «Si per aquí no hi ha més gats Es posaria com una truja, pobreta!». Però sí que nhi havia, de gats, o almenys nhi havia un, que la va deixar prenyada al cap de poques setmanes dhaver-la acollida. De tota la gatada, van decidir només deixar-nhi un, el Gat, i els altres van desfilar cap a un centre dacollida de la rodalia prou poblat. La Gata, aleshores ben «arreglada», era dEll; el Gat, totalment dElla. I semblava que els haguessin clonat els tarannàs. La Gata, sobretot després de loperació, era la viva imatge de la serenor: dormia o semblava reflexionar hores i hores en els seus llocs preferits, sempre a la vora dEll, amb els ulls ben rodons fixos en lobjecte adorat. El Gat, en canvi, era un belluguet tafaner a qui ni la seva respectiva operació havia aconseguit apaivagar. La seguia allà on anava i mossegava fins a foradar-li qualsevol peça de roba que deixés fora de lloc, com si volgués menjar-se la seva olor. Un amour fou, deia Ell, que preferia ladoració respectuosa de la Gata, amb la mirada i des duna distància còmoda, a lamor invasiu del Gat, que quan Ella treballava shavia de plantar a la seva taula, jugar amb els llapis i remenar els fulls, fins que, derrotat, pretenia jeure a dormir sobre el teclat.
«Pobrets Gats. Pobret Gat, sobretot! I pobret tu, estimat meu. Què en vas fer, les setmanes que vas estar fora, a casa dels fills? Segurament no et va quedar més remei que dur-los a la mateixa casa dacollida on vam deixar la resta de la gatada. Espero que amb els anys fos menys depriment. Us he deixat tirats, pobrets meus, ben orfes. I jo també men sento, dòrfena, no sabeu com. Òrfena en aquest Enllà profilàctic! Té nassos!».
I ara, a més, li dol contemplar el munt de paperassa informe en què sha convertit el seu treball dels últims anys! Un treball tan incert com suggeridor, tan absorbent com gratificant, tan ple de dubtes com dexpectatives. Si Ell shi veiés amb cor dendreçar-lo, potser algú o altre el podria continuar, a la seva manera, per descomptat. I encara sort que les cartes originals eren a larmariet amb porta de vidre, lúnic que es pot tancar amb clau, ben desades i ordenades en grans sobres datats! Si arriben a ser a la taula
Aquelles cartes, tan llamineres de fer sortir a la llum però amb un futur tan ple de dubtes Les cartes de la doble traïció, les havia anomenades la Veïna, abans que ella les rebategés de la triple, de la quàdruple o ves a saber de quantes més traïcions!
La història havia començat feia bastant temps. Uns quants anys abans de morir, la Veïna havia rebut una sol·licitud de col·laboració de la Fundació Tàpies, ubicada a ledifici duna cèlebre editorial fundada pel seu besavi, amb un soci, a finals del segle xix. Lhavien informat que preparaven una exposició sobre els orígens de ledifici singular que els acollia i sobre els fundadors daquella mítica editorial que havia situat Barcelona al cim de la indústria de les lletres de lèpoca. Volien commemorar el cent trentè aniversari dels seus inicis i sadreçaven a tots els familiars localitzables per demanar-los el que hi poguessin aportar: documents, fotografies, objectes en préstec, per descomptat, que il·lustressin la vida i la història daquella institució. La Veïna de seguida havia pensat en la caixa de les cartes, que no recordava on lhavia entaforat però que aviat va descobrir damunt de larmari de la roba blanca. Una caixa de cartró que imitava la fusta però que no era de fusta ho demostraven les cantonades abonyegades en què apareixia el gris del paper, amb una tapa on la seva mare havia escrit amb lletres de pal i cursiva «cartas de los papás (para quemar)». Un fotimer de papers de diferents formats amb rengles atapeïts i dos tipus de lletres ben diferenciades, sense sobres però per sort perfectament datades. Les cartes dels papàs, és a dir, dels avis de la Veïna, la María, filla dun dels editors, i lAlejandro, el seu promès i després marit.