Fora daquí, animalots! Que es floreixi tot si vol!
Els Gats, la Gata i el Gat, havien arribat sense buscar-los. Primer, ella, que voltava per les roques de la cala del costat i que de mica en mica, com que li posaven menjar feia pena de veure aquella pell tan deslluïda i tot el costellam que es marcava damunt la panxa penjant, es va anar acostant al jardí fins a quedar-shi. Ell havia insinuat dur-la al veterinari per esterilitzar-la, però Ella shi havia negat. «Si per aquí no hi ha més gats Es posaria com una truja, pobreta!». Però sí que nhi havia, de gats, o almenys nhi havia un, que la va deixar prenyada al cap de poques setmanes dhaver-la acollida. De tota la gatada, van decidir només deixar-nhi un, el Gat, i els altres van desfilar cap a un centre dacollida de la rodalia prou poblat. La Gata, aleshores ben «arreglada», era dEll; el Gat, totalment dElla. I semblava que els haguessin clonat els tarannàs. La Gata, sobretot després de loperació, era la viva imatge de la serenor: dormia o semblava reflexionar hores i hores en els seus llocs preferits, sempre a la vora dEll, amb els ulls ben rodons fixos en lobjecte adorat. El Gat, en canvi, era un belluguet tafaner a qui ni la seva respectiva operació havia aconseguit apaivagar. La seguia allà on anava i mossegava fins a foradar-li qualsevol peça de roba que deixés fora de lloc, com si volgués menjar-se la seva olor. Un amour fou, deia Ell, que preferia ladoració respectuosa de la Gata, amb la mirada i des duna distància còmoda, a lamor invasiu del Gat, que quan Ella treballava shavia de plantar a la seva taula, jugar amb els llapis i remenar els fulls, fins que, derrotat, pretenia jeure a dormir sobre el teclat.
«Pobrets Gats. Pobret Gat, sobretot! I pobret tu, estimat meu. Què en vas fer, les setmanes que vas estar fora, a casa dels fills? Segurament no et va quedar més remei que dur-los a la mateixa casa dacollida on vam deixar la resta de la gatada. Espero que amb els anys fos menys depriment. Us he deixat tirats, pobrets meus, ben orfes. I jo també men sento, dòrfena, no sabeu com. Òrfena en aquest Enllà profilàctic! Té nassos!».
En la distribució inicial tots dos havien pensat que lestudi havia danar al primer pis, a laltra banda del passadís, al costat del bany petit i de lhabitació destinada en primera instància als convidats. Finalment, però, després de donar-li moltes voltes, Ella shavia decantat per un espai més reduït, més aïllat i, sobretot, de cara al mar, de manera que nhi van quedar dues, dhabitacions de convidats tan pocs que en solien tenir, amb els fills i els nets escampats pel món, sense mar, però amb vistes a lhort recuperat, les vinyes i els quatre pins de la muntanyeta que els separa de la carretera que va al poble. Si nhavia passat dhores i més hores en aquest estudi poti-poti! Sobretot des que hi havia traslladat tot el material de la Veïna, allò que lhavia tinguda segrestada, fins que ja no va poder seguir.
«Tenia un sistema de treball molt especial, molt meu, ho he de reconèixer. A la taula encarada a la finestra, tan llarga que mhavia semblat al començament!, la pantalla de lordinador i les dues orquídies havien quedat assetjades per col·leccions de carpetes dacordió, de fitxers de calaixos que ja no tancaven i per on apuntaven centenars de fitxes classificades amb gomets de colors, de llibretes plenes de punts i pòstits amb resums superposats, i de mitja dotzena de pots de retoladors fluorescents, llapis i puntes fines. Sobre el teclat, més pòstits amb les notes de les consultes urgents que havien quedat pendents. I al terra, encara, dossiers en equilibris difícils i els llibres i diccionaris de consulta més freqüents. Jo mhi aclaria, però. Bé, daquella manera. En la fase en què em trobava dordenació i elaboració de materials, potser no gaire, però trobo que era prou sistemàtica dins del caos».
De vegades, perquè li feia pena deixar-lo sol tanta estona, agafava una llibreta i el portàtil i baixava a treballar al saló. Però aleshores Ell, que escoltava música o veia alguna sèrie, acabava posant-se els cascos per por de molestar-la i Ella sen tornava al cau, que era on realment estava còmoda.
«En canvi, ara, no en sents mai, de música, i quan mires la tele fas pinta de no veure-la gaire, pobret meu!».
Sense abandonar lexpressió de preocupació, encara descalç i amb els sabatots del jardí a la mà, Ell puja lúltim tram descales i entra a lestudi, que ha estat defugint des del dia que, després de la tournée per les cases dels fills, shavia hagut denfrontar amb el silenci de la casa buida. Aquella tarda hi havia pujat sense ni adonar-sen, completant la ruta de les estances, tot duna estranyes. Ja a dins de lestudi, shavia quedat palplantat davant la taula amb tanta lletra familiar que li esgarrapava la pell de la gola i lhi estrenyia allà on potser hi hauria danar el que anomenen ànima. No havia pogut tocar ni llegir res. Havia reculat i tancat la porta amb un cop sec, per córrer a la nevera desèrtica buscant alguna cosa que li suavitzés la grapa del coll.