Jo crec que us passa alguna cosa més greu.
No tencaparris reina. Pensa que son coses de ledat. Jo menjo massa pa durant els àpats i mexcedeixo en les quantitats de carn i peix, perquè soc un famolenc de mena, ja em coneixes.
De sobte, va deixar esbotzar una rialleta molt fosa que la Paulina va interpretar com un gest de socors.
Pare, parlaré amb en Robert i la Carlina. Heu danar al metge. Vindreu el primer de setembre a Barcelona perquè us facin una revisió i, si calen proves, les que considerin oportunes.
Però filla, sis plau, no nestàs fent un gra massa? Dramatitzes sobre un fet que no ha de tenir repercussions severes en la meva salut.
En Robert sha de reconèixer que és un panxa-contenta continuava la Paulina com si no escoltés el que deia el seu pare. - Vivint amb vós tota la vida i havia de ser jo que shavia dadonar que la vostra integritat comença a decaure. Ja estem ben apanyats!
Filla, filla, no li diguis res. Jo no puc venir a Barcelona. Em necessiten perquè els ajudi amb la casa. Pensa que ells són una parella progressista, moderna que estan en la seva plenitud laboral i els he dajudar amb la feina del pis a Manlleu.
Vós sempre pensant en els altres rebatia la Paulina Però no us adoneu que qui sha de cuidar primer és vós. Si no, com vol ser profitós pels altres?
Sí, tens raó, però ja coneixes la Carlina. Té un geni molt pronunciat. La meva nora és una dona amb empenta però quan senfada mofèn i mintimida moltíssim.
Ara no penseu en ella. Jo sabré com introduir el cas perquè vingueu amb mi a Barcelona. Necessiteu un reconeixement amb urgència.
Una setmana va transcórrer quan la Paulina i en Robert varen tenir una conversa, com dos germans que parlen amb franquesa. La Carlina tenia vacances a lescola concertada i en Robert transferiria la responsabilitat de vigilar els ovins a un veí que llogava la família, quan aquesta última havia dencarregar-se de certes diligències.
El pare no està bé. Lin passa una de grossa va dir la Paulina. - Lhe estat observant aquests dies atentament i quan menja la sèmola, el bistec de carn de vedella o altres aliments comença a bufar en senyal datipament prematur.
Au, va, crec que veus visions. va declarar la Carlina amb un to de veu dinsensibilitat Nosaltres no hem notat res.
No, es clar protestà la Paulina perquè a tu només et preocupa cobrar la nòmina a final de mes i que el pare i la mare us facin de criats de la casa. Com podeu ser tan ambiciosos?
Un moment, ens estàs faltant el respecte contradeia la Carlina. - Ningú els va arrossegar amb una soga al coll a viure amb nosaltres.
I això us va anar perfecte, ves per on. Així podíeu fer dells el que volguéssiu, oi? Que us penseu que no madono de lesgotament que el pare porta al damunt? Està xacrós al caminar i massa exhaust per ledat.
Paulina intervingué en Robert parlem-ne amb més calma. No ens posem nerviosos abans dhora perquè així no resolem el laberint denigmes que el present ens depara. Què insinues exactament? Que el nostre pare potser està malalt?
Això mateix és el que vull explorar. Ell no vol, shi nega perquè està espantat, en part per ell mateix i en part per por a la vostra reacció.
Dacord, tu guanyes va assentir en Robert si creus que a Barcelona un metge el pot examinar i fer-nos sortir de dubtes, endavant, que baixi amb tu i nosaltres aquí ja ens espavilarem com puguem.
Tot un gest de part vostra. Gràcies. respongué la Paulina.
El convenciment no va ser fàcil. En Maurici podia ser molt complaent i modelable, però alhora cabut com una mula i la seva filla va haver dinsistir molts cops per poder prendre mesures i portar-lo al metge.
Primer, varen anar a lambulatori del districte de Nou Barris, a fi que un metge de família el reconegués. Després radiografies, un TAC, una fibroscòpia per descartar algun tipus de tumor. Malauradament, però en tenia localitzat un en fase inicial al fetge, tot i ser benigne. Lespecialista aconsellava a la família que procedissin a una operació degut al fet que líndex dopcions que es pogués extirpar era molt favorable, però dentrada tots els fills i la Palmira, la germana petita den Maurici, no ho veien clar.
Un dia, per telèfon, la Paulina parlava amb la seva tia:
Si loperem és molt probable que no sen surti. És un home que, per ledat, el seu sistema immunitari està dèbil de tants esforços i ressentit per les adversitats i lestil de vida tan rudimentari. deia la Palmira Però, daltra banda, si no fem res i es mor, tindrem remordiments tota la vida.
La Palmira vivia a Andorra i el sistema sanitari públic allí tenia protocols diferents a lespanyol. Ella deia que les llistes despera eren més curtes i que es prioritzava la gravetat de lanomalia a lhora doperar i no pas lantiguitat del malalt, lhistorial mèdic i els antecedents clínics.
Jo optaria per posposar loperació i anar-lo vigilant de prop. Em quedaria més tranquil·la que visqués amb tu durant una temporada, Paulina. Tu ets una bona filla, responsable, honorable, empàtica i condescendent, a la vegada que considerada per poder-lo assistir a la perfecció.
Potser té raó, tia. contestà la Paulina El problema radica que el meu pare només té en ment anar a cuidar a aquella parella de pòtols. És com si tingués un contracte vitalici amb ells, del qual no en pogués rescindir.
Ho sé va dir la Palmira El meu germà és un home de la vella escola. Creu que si un fill lacull a casa i el vincle de convivència es fa tibant i consistent, té tot el dret a heretar. I en Robert li ha posat el caramel a la boca perquè en Maurici accepti el tracte. Però de tota manera estic convençuda que la Carlina hi té molt a veure. No sé perquè mho sembla però aquesta dona té un passat fosc i amaga alguna cosa. És quelcom intrigant i la seva mirada, irritable.
Sí, la meva cunyada sempre ha estat cobdiciosa, de la verge del puny, molt garrepa i suspicaç. Però, daixò a que es despreocupi tant de la salut del seu sogre, hi ha molta diferència.
Lherència, Paulina, lherència. respongué la Palmira Tota la vida ha esperat amb candeletes, des que es va casar amb en Robert per ser la propietària i mestressa dels terrenys que el meu germà té sense construir.
Nestà segura, tia, que hi ha gat amagat?
I tant, no en tinguis cap dubte. La Carlina només viu per acaparar, per embutxacar-se de calers. Té un afany pel materialisme molt agut.
Potser ens estem precipitant amb aquesta acusació, dentrada quelcom infundada.
No tho creguis. La Carlina té vint-i pocs anys però no és tonta. Procedeix duna família en què una vida regalada ha estat sempre a la seva disposició. Ella és valenciana i no toblidis de la dita: Valencià i home de bé no van lligats ni amb rodes.
La primera setmana de setembre obria les portes famèlicament, ja que el sol a Barcelona encara feia irradiar una escalforeta agradable i acollidora. En Jordi, tot emmurriat, estava fart daguantar el sogre i volia que escampés la boira cap al poble quan abans millor. Amb la Paulina anaven a cridòria diària i el pobre Maurici, un home de pipa i pau, havia dengolir-se la mala maró que es respirava en aquella llar.
La Paulina pensava si seria bo que el seu pare sabés que tenia un tumor benigne, però no gosava verbalitzar-ho. Ben segur que els germans shi negarien en rotund. Però, què carai, ell era el principal interessat i tenia dret a estar informat sobre un assumpte tan espinós.