El seu pare mai saixecava del llit. Dormia com una soca, amb una ronquera que feia angúnia però, tot i a vegades despertar-se sobtadament per la plorera de la criatura, no movia ni un dit per ajudar a la seva dona. La Rosalia feia ulleres, tenia un aspecte demacrat i una pell molt empal·lidida i blanquinosa amb tantes nits de tràfec.
Abans que la Paulina fos concebuda, en Maurici havia increpat la Rosalia que mai procurés separar-se dell. Un fill, segons ell, era el resultat duna unió sacramental que no podia ser desunida sota cap concepte i sempre, per tant, havia daparentar una imatge destabilitat i benestar. Cal afegir que, per a ell, el divorci no podia entrar dins la seva ment passada de moda, antiquada i incapaç dacceptar canvis de conducta en les relacions sentimentals. En aquells temps tan estrets i dictatorials, el divorci era contemplat com un acte gairebé delictiu i, en Maurici, no podia discernir de lopinió civil. Però, què diran els altres? Què pensaran de nosaltres? Quina aberració! Quanta injuria per qui estigui al corrent duna separació convinguda! Els seus pensaments anaven i venien com una turbina, una mena de roda que anava rotant amb una acceleració impossible daturar. Limportava més salvaguardar les aparences que la felicitat dels seus fills, raó per la qual la Paulina, tot i pensar en la possibilitat dallunyar-se den Jordi, quan la imatge del seu pare emergia a la memòria, la idea quedava revocada. Era un estira i arronsa. La noia serrava les dents, es mossegava els llavis, ingeria paraules verinoses i nocives per part del seu home que anaven regalimant les entranyes, sense visualitzar cap probable escapatòria. En Maurici no era ningú per decidir sobre el futur dels altres matrimonis. El seu era el primer que fosquejava amb una opacitat de la qual semblava que qualsevol elixir prescindís duna presa de contacte.
La Rosalia, una dona màrtir, patidora, extremadament abnegada i amb tarannà de sacrifici i contenció, abans de casar-se, havia estat tota la seva infantesa en un llagrimall de penúries. De ben joveneta va haver de criar els seus germans. La mare, una dona desentesa, freda, distant, amb una addicció a lalcohol i de la qual mai es va rehabilitar, va provocar en la Rosalia, un cop grandeta, una actitud repetitiva. La dona den Maurici, quan anava a Vic amb el fill encara solter, en Robert, es dirigia cap a un supermercat i el feia encarregar ampolles de vi que amagava al rebost de Sant Bartomeu. Molts cops feia veure a en Robert que necessitava comprar menjar degudament enllaunat i envasat per tenir lhabitació de queviures prou atapeïda però, en el fons, es tractava duna fal·làcia; una falsa argumentació que amagava rere unes ànsies devotes de vessar el vi a la bota que tenia a lhabitació, sota el llit, per beure-sel a raig i entrar en un estat debrietat. Ningú sap del cert si en Maurici era tan viril perquè la conducta de la Rosalia lobligava a abocar-se cap a altres dones i tenir contactes carnals. Tantes borratxeres minvaven la qualitat de la família!
Tot i així, la Rosalia no descuidava els fills. No era una mare íntegra, perfecta, però no es desentenia de leducació que els pertocava obtenir. Com a caràcter, tot i estar la major part del temps entonada, mai es violentava contra ningú. Ella es quedava com absent, semblava ennuvolada, difosa, amb una mirada emboirada però mai havia mostrat conductes agressives. Era una dona de fe i de principis morals marcats per una dosi de pacifisme i docilitat. La malignitat i els perjudicis no prenien partit en la seva personalitat, sempre impecable i clarificadora...
Capítol 3
La policia a Manlleu continua pendent dun cos que sembla extret dun conte de fades. Lordre judicial ha tingut cabuda per fer un escorcoll general i trobar larma del suposat homicida que, en primera instància, la policia local contempla com a viable. El policia més jove que acompanya la comissària Roig, entra a lhabitació de matrimoni i, tot obrint els calaixos de la tauleta de nit, veu el permís didentitat i sel queda per fer difusió a través de les xarxes i verificar que el carnet sigui autèntic i no pas un parany, per confondre els agents en la seva investigació obligatòria .
És massa estrany! - Diu la comissària Roig. - La víctima no presenta cap indici de degollament, asfixia o algun altre comportament, en què els atacs físics puguin ressorgir a la llum.
En Martí, un dels agents locals que va amb la sergent, sapropa novament a lhome:
El cos està calent encara, tot i que no el seu pols es inexistent. Però per aquesta pista arribem a la conclusió que lincident ha tingut lloc, com a molt tard, ahir.
Som a lany 2005, un mes dagost, amb una clima ensopit, gairebé hivernenc, molt pansit i esborronat per la boira procedent de la Plana de Vic. La família Ribó, amb en Robert i la Carlina, havien hipotèticament anat un cap de setmana al poble perquè tenien reservades unes bigues que, en Maurici, feia un any havia comprat en un taller de construcció metal·lúrgic per reformar la teulada. Quan encara vivien a Sant Bartomeu de forma fixa, els hiverns eren condemnatoris i molt difícils de transigir. Del sostre, rajaven unes enormes gotes que embussaven la sala principal daigua. Grans bassals shi formaven i, per evitar que el nivell daigua fos creixent, moltes galledes shavien dapinyar per prescindir duna entollada.
En Robert sabia fer la feina de manobre tot i no dominar-la a la perfecció. Alguns estius, de jove, ajudava a constructors a retocar façanes i teulats i en Maurici sempipava, perquè semblava que la casa pairal limportés ben poc:
A veure quan ens porten el material! Les condicions en què vivim son intolerables.
Sí, pare, tens raó. Daquest any no passa. El terrat és prioritari.
Però els mesos passaven i les obres també fins arribar a la tardor del 2005. Lhome anava i venia de lAnsolella i el Coll de Creus amb un carro que menava una mula per transportar feixos de llenya. Com podia ser tan valent als vuitanta anys? Es preguntava el poble sencer. Però ho era, enèrgic, vital, un nervi vivent, sens dubte. La seva salut, no obstant, començava a ressentir-se una mica. Durant trenta anys havia estat un fumador detiqueta. Dos paquets de tabac al dia eren suportats pels pulmons tot i que de gran es va convertir en un abstemi pels atacs de tos i una forta ranera a la gola que no labandonaven. Les nits en què es despertava, eren com una tragèdia. Semblava que una respiració amb ofecs intercalats fos una fidel constant. A mitjanit, shavia daixecar per anar al lavabo i fer grans glopejades daigua amb un rajolí de llimona per tal dalleugerir la simptomatologia tan atroç i ferotge.
Aquell any però, en Maurici també iniciava una etapa en què patia problemes estomacals. De fet, semblava que els nutrients no poguessin desfer-se amb els àcids gàstrics i això li causava un ardor del qual no sen sabia lorigen.
Aquell estiu dagost, la Paulina amb la seva filla havien anat a passar les vacances a Sant Bartomeu i la noia observava el seu pare des de prop. Quan acabava de menjar, sasseia al sofà de casa i la mà dreta anava directament recolzada damunt del melic. Ell no gemegava ni es queixava. Mai deia res. La capacitat de resistència era admirable, encara que alhora perillosa. La Paulina un dia després de dinar li preguntà:
Què teniu, pare? Us veig molt atordit, amb un rostre de patiment que intenteu dissimular però que jo percebo.
No res filla. Em sento una mica rebotit, però això es tot.
Jo crec que us passa alguna cosa més greu.