Capítol 4
El dia vint de setembre de 2005 en Jordi, per fi celebrava la marxada den Maurici cap a Manlleu. La Paulina, per la seva part, el va cuidar molt bé durant lestada a Barcelona i, fins i tot, el seu pare païa els aliments duna manera més regular.
La Paulina sense ser vegetariana tenia devoció pels plats de verdures i hortalisses. Molts ingredients naturals eren per a ella imprescindibles en la dieta diària i això ajudava al seu pare a eliminar toxines que lorganisme no necessitava per nodrir-se. A poble, no obstant, es cuidava menys tot i que la Rosalia feia de cuinera i ell de majordom, ja que treia els àcars de la pols, partícules i volves a part dels gèrmens que sincrustaven a cuina amb draps, fregalls i pinzells. Quina vida tan esmicolada, tan trencada dafers improvisats, dalegries espontànies, de moments afalagadors i sabàtics! Però el matrimoni Ribó havien triat una vida com dos ermitans on la tasca social i el lleure hi tenien poc predomini.
A Manlleu, quan sortien a fer la compra, es trobaven coneguts del poble i petaven la xerradeta durant uns minuts, però eren instants tan efímers que els Ribó no tenien temps de delectar-se. Tot eren presses i un esverament que feia que la vida del matrimoni fos ensopida, marcada per una monotonia innegable. En Maurici però, feia més bona cara. En Robert i la Carlina ho varen notar quan va tornar de Barcelona. Lúnic desavantatge era que lhome vivia traït per una mentida. La Paulina, quan va tenir els resultats de les proves en mà, li deia al seu pare que tenia una gastritis quelcom crònica i ell es tornà crèdul davant aquella versió. La filla gran dels Ribó, igual que la Palmira, desaprovaven lengany que havien hagut de maquinar, perquè lestat psicològic den Maurici no sinclinés cap a una davallada.
A vegades les mentides pietoses pal·lien els efectes dun trasbals mental, que fa que les malalties puguin somatitzar-se amb un agreujament que pot ser arriscat pel pacient. En Robert i lEusebi no volien que el seu pare visqués, en el temps de vida del qual disposava, com un esclau o pràcticament condicionat per una notícia nefasta. Eren partidaris de relativitzar la veritat i poder treure ferro a la gravetat que un tumor podia provocar en la salut den Maurici.
I els dies transcorrien a una velocitat vertiginosa i la Carlina, com sempre, per no canviar els vells costums, ordenava al seu sogre encarregar-se de mantenir la casa immaculada. Era una jova despietada, indolent, no tenia cap consideració cap a un home que estava en plena convalescència, recent sortit duna clínica després de fer-se una exploració integral. Era algú, com deia la Paulina, a qui li havien robat un tros de cor. La compassió no era un valor del qual la Carlina en pogués gaudir.
Encara esteu així? Però que us passa Maurici? Son les set del matí i encara al llit?
Un dia doctubre de 2005, en Maurici tornava a sentir com el cap li rodolava, las cames li començaven a fallar i una pèrdua dequilibri estava manifestant un repetir regular. Ell feia lesforç dajudar a la seva esposa Rosalia en tot el que podia, per no decebre la seva nora, desentranyada, egocèntrica a més no poder. Malauradament, lestat de salut den Maurici denigrava. No es concentrava ni tenia prou bri per mantenir el cos a peu dret massa estona. Quan la Carlina i en Robert anaven a pencar, la Rosalia li exigia al seu marit que sestirés al sofà, que ja miraria de portar la casa tota sola. Però el seu home encabritat, exacerbat pel fet de no poder rendir al cent per cent, desafiava la malaltia com podia i, quan la Rosalia anava al mercat, ell agafava lescala vertical per treure la pols dels altells del mobiliari del menjador. Totes les cantonades eren fregades acuradament, sense deixar cap vestigi de brutícia. La Carlina era tan superficial i presumptuosa que, quan arribaven dates assenyalades en què el convit hi tenia cabuda, havia sempre dostentar i reforçar la imatge de tenir un pis sofisticat, polit, molt ben endreçat i conservat. Quanta falòrnia i pedanteria! Però ella no procurava reconèixer que abusava duns sogres grans que, per generació, els pertocava passar-ho bé amb els viatges que organitzava la IMSERSO o altres agències promocionals de turisme per al col·lectiu de persones de la tercera edat.
Capítol 5
El 26 doctubre de 2005, un cadàver continua romanent estirat al plat de dutxa del lavabo. Tres agents de la policia fotografien la silueta per fer lexpedient i presentar proves palpables per demostrar que una defunció shavia produït. La vestimenta de la víctima era senzilla: Uns pantalons de pana força folgats i una camisa de niló de quadres de color blau amb el fons blanc. La policia arribà al pis de Manlleu després dhaver rebut la trucada de la veïna del cinquè segona. La Teresa, una dona molt gentil, sent complaença per la Rosalia i en Maurici, a més dadmiració de veure com ajudaven a la jova parelleta a ser autosuficients econòmicament. Cada nit, com un acte ritualista, els portava nous garapinyades que ella mateixa cuina. No sentreté a parlar gaire amb la família perquè sempre truca a partir de les deu, així sassegura que tots siguin a casa. Aquell dia, però, el matrimoni jove havien anat a Hostalets a reunir-se amb lEusebi per parlar del testament. La Rosalia tampoc hi era. Una venedora precisament li havia proposat anar a veure un improshow a més dhaver fet abans unes gestions a cal notari i no arribaria fins passades les onze.
La Teresa trucava a la porta i per telèfon moltes vegades i ningú latenia. Va sortir al replà i va atansar lorella per intentar sentir si la televisió estava encesa o si hi havia veus que salçaven a partir dun hipotètic diàleg. Res de res. És massa estrany! Tan tard i ningú em respon? No es normal! Va començar a incomodar-se mentre semblava que els pensaments li fessin pampallugues. De sobte, un pensament derrotista la va sobresaltar. I si algú ha pres mal? I si són a lhospital durgències? I si han anat a fer una visita a algú ingressat? Moltes preguntes i cap resposta definida. Seguia amb el cap com encastat a la porta i, sense esperar-ho, un estrèpit la va fer exaltar. Des de lentrada, a través del llindar duna porta tancada i barrada, una ruixada daigua anava degotant a través duna aixeta oberta. La Teresa no acabava de percebre si el so era il·lusori o realista. Potser eren figuracions, però un plugim semblava repicar contra una superfície regia. El lavabo de la planta de baix estava justament enfront de lentrada al pis, al costat del rebedor, el qual es trobava fent dintersecció entre els dos focus daccés a la casa. El cop brusc fou el detonant que va impulsar la veïna a trucar a la policia al voltant de les onze. El misteri però, procedia del fet que no es sentien passos, cap traginar ni cap veu fluixa o forta que pogués fer endevinar a la Teresa que lhabitatge estava ocupat. Aquella, per tant, va ser la raó que la va empènyer a agafar el telèfon i trucar al 091. La seva veu era xafallosa i parlava amb un xic de titubeig. Estava alterada i sospitava dalgun incident fatídic que no encertava a descobrir.
Estic trucant a la policia?
Sí, digui.
Podrien venir immediatament al carrer de la Passió, número 5 de Manlleu?
Perdoni, senyora. Es pot identificar?
Sí, es clar. Em dic Teresa Morera.
Dacord, li faria res si enregistrem la trucada? Forma part del nostre protocol quan algú fa declaració de fets inusuals o relata algun esdeveniment, que comporta supòsits o sospites dalta transcendència.
No, es clar que no. No em fa res. - De sobte, la Teresa fa una pausa duns minuts prolongada, perquè necessita agafar aire, ja que la veu li tremola Vostès han de fer bé la seva feina va prosseguir.