Com tho faràs ara per escriure?
Ho faig amb la mà esquerra, Altesa. Encara semblen els gargots dun aprenent, però només és qüestió de pràctica.
Bé, me nalegro, Fernandó. Et desitjo molta sort, però lluny de la cort del meu pare.
Adeu-siau, doncs vaig murmurar, fent via cap a la porta amb el relligat de lAlmagest amagat sota el justacòs.
Adeu, sí va replicar ell, badant per un finestró per no tornar-me la mirada.
Aquell vespre ho vaig explicar tot a la Juana, i em va contestar amb una frase que havia sentit al meu cosí esguerrat més duna vegada.
Són uns fanàtics, Ponç. I em sembla que és perquè saben que tot el seu poder sapuntala sobre una columnata de mentides.
Allò mateix mhavia confessat linquisidor Nicolau el matí que mhavia vingut a buscar a la cel·la per convidar-me a esmorzar.
Resumint: el sojorn a Toledo, durant el qual havia gaudit dalguns dies i moltes nits veritablement felices, tocava a finis. Però no podia marxar i deixar la Juana malalta com es trobava, i ni tan sols matrevia a demanar-li que macompanyés. Com que les experiències més crues sovint es repeteixen al llarg de la vida, vaig recordar el dia en què la mare havia traspassat a causa de la grip, a la residència de Badalona. Lendemà al matí, en tot cas, la Juana em va sorprendre amb les ninetes lluents dil·lusió.
Saps què he somiat, Ponç? Que vivíem a peu de mar i sem curava aquesta tos maleïda. I després dun estossec cavernós i descopir una flegma negra com un cagalló disard, va afegir: No he vist mai el mar, i no saps pas com magradaria!
La Juana només va trigar un parell de dies a arribar a un acord satisfactori amb la seva germana, qui de fet ja sencarregava de tirar el Mesón endavant des que ella no es valia. Després vam marxar xino-xano amb el nostre carruatge i una mula on dúiem mig segle de vida, dos traginers i quatre soldats llogats. Volia anar a Sagunt a saludar el Perot, la Dolça i la Beatriu, però la idea destablir-mhi, en canvi, em regirava lestómac sense saber per què.
La Juana va assolir el somni de veure el mar, i recordaré fins a la mort la seva expressió de felicitat quan el va contemplar, escoltar i ensumar per primera vegada. Però segur que en part li venia perquè havíem descobert que lúnic remei per alleugerir-li la tos i el dolor implícit era la poció, màgica i esgarrifosa, que mhavia llegat el cosí Guillem Ponç. Encara no macabava de creure que, en el transcurs duna lluna, la seva coneixença mhagués capgirat quaranta-cinc anys de vida.
La de la Juana, en tot cas, va arribar a lúltim vers deu dies més tard davant la platja, a les acaballes dun crepuscle preciós, i amb un somriure tan dolç que ja no pertanyia a aquest món. Malgrat que era del tot previsible, per no dir desitjable, el seu decés em va entristir terriblement: em va agafar el rampell que tothom a qui estimava es moria al cap de poc. Primer havia estat la mare, després el malaurat Martí, i ara la Juana. Lúnic consol fou que el Perot shavia espavilat per vendre una còpia dels documents i millorar la hisenda, com a residència i com a negoci. La Dolça era una noia melancòlica, però no semblava obsessionada per la pena. I la Beatriu no em va reconèixer, esclar, però continuava rient i cantant com aquell que respira.
Vaig deixar la major part de la impedimenta a casa del Perot, i vam acordar que, si rebia una missiva meva amb el lacre del meu anell i una contrasenya determinada, menviaria el que li demanés allà on fos. Després vaig pujar a bord del primer vaixell que, amb un destí llunyà, va fer escala a Sagunt.
El dia de la partida, en un ritual de comiat que vaig arrossegar de mala manera mar enllà, el Perot em va donar un rotlle de papir amb escrits seus. Hi havia una desena de poemes pautats amb una composició que no havia vist mai; combinava dos quartets rimats i dos tercets trenats, tots de deu síl·labes menys dos, que en sumaven dotze.
En dic sonetó perquè fan una musiqueta especial em va secretejar, acalant els ulls avergonyit. Us agrairia molt que, quan els hagueu llegit, me nenvieu la vostra opinió.
Ho faré gustós, company. Però diguem de tu, carall.
Doncs, adeu, amic meu. Fins aviat.
Ben dit, benvolgut Perot: fins aviat.
Aquell dia em vaig tornar a equivocar: em sentia tan trist i depressiu que no vaig llegir res de res fins al cap de dues llunes, quan ja mhavia instal·lat en una vila xica al nord de Mallorca com un foraster feréstec. Sol com un ós i reclòs com una ostra, vaig viure o sobreviure gairebé una dècada destruint-me a poc a poc a còpia daiguardent, vi i la maleïda poció màgica, que certament té el do dil·luminar el pensament segons com, però també el pot condormir i enfollir com el cascall. Podia viure sense treballar, sí: la hisenda que havia comprat em procurava sostre i teca i rendes suficients per pagar el sou dels que la cuidaven. Però amb lúltima engruna de seny vaig comprendre que, si no sortia de la closca de lostra, acabaria mut i petrificat com una perla. Amb la mà amputada i mig segle repicat a lesquena, no podia fer gaire res més que de copista o de preceptor, i els marrecs xics només volien jugar a perseguir onades, i els adolescents només volien pescar (peixos i al·lotes i somnis de grandesa). De manera que preferia copiar o traduir textos per als rics que valoraven les lletres, i al final em vaig traslladar a la capital, Palma, perquè un punt de prestigi em va merèixer un flux constant de comandes dels funcionaris reials.
2. EL LLEGAT DUN RENEGAT
Magdalena Xaix i Ramon Llull. A bord dun vaixell en ruta de Tunísia a Mallorca, lany 1316
Es va despertar a trenc dalba esglaiat per un somni on compartia una revelació amb Ponç Fernandó, aquell lletrista de professió i filòsof de vocació que havia conegut a Palma mig segle enrere. Ja devia ser mort, el Ponç, perquè ara tindria... La mar era tan calma i silenciosa que va trigar uns moments a recordar que solcaven les onades des de Tunísia i en direcció a Mallorca.
Es va alleujar a lorinal, va agafar la poma que no shavia menjat per sopar, i es va posar lhàbit de llana com si lapressés la feina. Malgrat que tot just havia començat la tardor i eren a dues jornades de les Pitiüses, a coberta a aquella hora faria fred. Ella (la Magdalena) tenia loïda més fina que un tel de fum, i va obrir un ull quan lhome travessava el recambró on dormia amb la bessona. Sempre amatents a les necessitats de lamo. Val a dir que ell no els permetia que lanomenessin així: «Us vaig alliberar de lesclavatge perquè no en tingueu mai més cap, damo», les renyava sempre que sels escapava. Per això lanomenaven mestre com la majoria de la gent.
Mestre, on aneu tan dhora?
Xxxt. Calla, calla, Magdalena, que despertaràs laurora.
La Magdalena es va escórrer com un cuc cap als peus de la llitotxa per no despertar la Caterina. Es va mullar la cara i les mans a la palangana, es va persignar aclucant els ulls bo i demanant a Nostre Senyor que vetllés un dia més pel mestre, i tot seguit va pujar a coberta, abrigant-se de les espatlles als turmells amb una bata de llana dun gris ensonyat si fa no fa del mateix to que la nuvolada del firmament, que només a orient deixava escolar un fil dor en fusió.
Shauria dit que el silenci formava part de lentorn: només soïa el xipolleig lleu de laigua besant el fustam del vaixell. Però llavors ella va sentir una remor encara més tènue. Va trigar un moment a identificar-la perquè no lhavia sentit mai abans: el mestre Ramon plorava. Plorava a llàgrima viva somicant com una criatura, i la Magdalena es va espantar com si, amb cada sanglot, aboqués un glop de sang.