El Perot em va explicar que un mal dia, pocs mesos després que jo marxés cap a Toledo, al capdavant duna dotzena de bèsties vestides de militars shavia presentat a Sagunt un bisbe ungit com a Inquisidor Major gràcies a lautoritat del Rei i del Papa. El Comandant de la plaça shavia posat a les seves ordres, com la llei li ordenava, i durant uns dies el bisbe shavia convertit en el dèspota de la vila. Els seus esbirros anaven a tavernes, pensions i botigues com si en fossin amos, i si no van deshonrar un pilot de vídues, casades i donzelles, va ser perquè el Comandant de la plaça ho va exigir al Porprat. Respecte a què passava mentrestant dins la mansió del Martí, pobre Martí, no en sabia res ningú. Al cap de tres dies més recargolats i enverinats que una colobra, lInquisidor i els seus sequaços van desaparèixer en plena nit com un malson. Però a la mansió del Martí, quan el Comandant hi va entrar amb el metge i el capellà, hi van trobar fins a set cadàvers emmetzinats: lamo i la seva esposa; les dues filles grans i el marrec (de quinze, dotze i deu anys), i dos criats de confiança. Només se nhavien escapat la Beatriu, la caganiu de dos anyets, i la Dolça, la germana del Martí, que en tenia quinze i havia aconseguit esmunyir-se i emportar-se la petitona fins al celler de la hisenda, on shavien amagat totes dues dins una tina, amb el vi fins als genolls.
Allò ens va procurar una anècdota còmica enmig daquella tragèdia infausta, perquè shavien passat tota una nit dins la tina i en van sortir completament borratxes! Tot i que les llàgrimes li brollaven amb la constància duna fonteta, el Perot va esclafir un enfilall de rialles genuïnes. No oblidaré mai el moment en què les vam rescatar... Sobretot la Beatriu, la petita, que reia i ballava i xerrava com una innocent tocada de lala! No sabia pas què li passava, pobreta.
El Comandant de Sagunt, el capità Mateu Muret, no hauria mogut ni un dit segur, convençut que enfrontar-se a linquisidor Nicolau podia dur-lo a la foguera. Però el metge de la vila li va explicar, en secret oficial, que lamfitrió havia estat torturat cruelment i els altres sis cadàvers violats en vida repetidament. Això el va enfurismar dindignació i lendemà va marxar, amb dos soldats de confiança, per encalçar el rei on fos i exigir-li una gota de justícia. Van atrapar Jaume I a Tarragona al cap duna setmana i van aconseguir parlar-hi al cap dun parell de dies.
Segons em va explicar el Muret va reprendre el Perot aclaparat per laflicció, lentrevista amb el rei Jaume va ser esgarrifosa, perquè el maleït Inquisidor hi era present. Va admetre sense rubor haver torturat el Martí per obtenir una informació important respecte a uns documents diabòlics i un bruixot heretge, però es va indignar furiosament davant lacusació de les violacions i lenverinament. El rei Jaume li va exigir que aclarís aquell disbarat amb justícia i diligència, i linquisidor Nicolau només va haver de lligar al poltre els soldats de lexpedició perquè confessessin les violacions. Llavors els va deixar escollir entre la decapitació o la castració, i tots van preferir morir. El rei, amb un beneplàcit mut, va considerar enllestit aquell incident ignominiós i va marxar cap a Barcelona, on lesperaven problemes més rellevants. Si més no per a ell, esclar.
Però ja se sap que, per als monarques poderosos, els súbdits són molt menys que peons en una partida descacs. Els reis de lescaquer només en tenen vuit cadascun, de peons, mentre que els sobirans dels reialmes grans els compten per centenars de milers o fins i tot milions.
No tenia intenció dexplicar-li el meu presidi ni la meva mutilació, però en aquell moment no em vaig saber estar de donar-li una bona notícia: lInquisidor escurçó ja no faria mal a ningú més, perquè jo li havia tallat el coll amb una escudella trencada amb la mà que em faltava.
El Perot, esparverat, sen va alegrar tant que es persignava i demanava perdó a lAltíssim. Després va engegar un plany de llàstimes respecte als problemes i els diners que li costava haver acollit la germana i la filleta del Martí, amb la bona voluntat de preservar lherència de totes dues enfront dun oncle pervers que sho volia quedar tot. Però jo ja no lescoltava. Li vaig donar deu monedes de plata pel sopar i la manutenció de la germana i la filla del Martí, i deu més dor per lherència de totes dues. Malgrat el temor, ho reconec, que la temptació fomentés el lladre, com proclama ladagi. Tanmateix, el Perot em va oferir aleshores una lliçó de bona fe:
Acceptaré els diners de plata perquè a casa no en sobra cap, però les monedes dor de lherència, estimat Ponç, val més que les doneu directament a la Dolça, que ja té seny per guardar-les. Segurament més bé que jo. I per acabar de demostrar la seva noblesa sense títols, va afegir: I parlant dels documents que buscava el foll Inquisidor, si de debò eren uns documents el que buscava amb tanta crueltat, els tinc dins una arca enterrats a la porquera... Almenys una còpia. Em consta que vós els hi vau donar i per tant són vostres, si els voleu.
Mho vaig rumiar un moment. En tenia dues còpies al Mesón de la Juana i nhavia deixat una altra a linfant Alfons, que la guardava a larca de larmari excavat.
De moment deixals on són; em sembla un bon amagatall. No te nhas fet una còpia?
El Perot em va mirar de fit a fit i va envermellir tant que fins en la fosca semblava una magrana.
No són meus. No vaig gosar mirar-ne cap.
Doncs fes-ten una còpia..., i si vols dues, amb el meu permís sincer i sencer, i torna a enterrar larca on és. Aquells documents són molt valuosos i, si un dia et veus en la penúria, et poden fer ric. Però vigila sobretot a qui els ofereixes, perquè també et poden portar a la desgràcia i a la foguera. Com has pogut comprovar.
Recordo que un cop o dos vaig pensar que ja ens ho havíem dit tot, que era hora daixecar el cul i tocar el dos. Però la nit encara era densa i jo em sentia més espès que el fang. El Perot va fer llevar la Dolça, pobra, perquè ens condormís amb les seves arts: cantava com una sirena, molt més bé que el seu germà difunt, i polsava el llaüt amb la gràcia duna musa. Quan li vaig donar la bosseta dor, per a ella i la petita, va frunzir lentrecella com si li hagués fet una proposició deshonesta.
Quan em vaig despertar, dues o tres hores més tard, a llevant sinsinuava un alè de llum, i mentre alleujava la bufeta i em rentava les lleganyes, una criada em va portar un tall de formatge dovella i una gerra de llet de cabra acabada de munyir. Mentre esmorzava en el silenci de les ressaques, la Dolça va venir a dir-me adeu amb la seva neboda, que aviat faria tres anys, i va esclatar una paradoxa viva. La criatura no parava de riure i cantussejar, i nosaltres dos llagrimejàvem a contracor sense aturador.
Els conductors havien dormit tranquil·lament al carruatge, i els quatre soldats de lescorta ho havien fet a la cavallerissa. El Perot els havia tractat i atipat tan bé com havia pogut, i lhi vaig reconèixer amb una peça dor petita, com si em volgués fer perdonar alguna cosa.
A Toledo, en tot cas, semblava que, en comptes dun parell danys escassos, nhaguessin passat vint de sencers. La Juana estossegava dia i nit, i molts dies no es podia aixecar del llit. I linfant Alfons havia arribat feia poc del protectorat de Múrcia, on havia conquerit Mula i Cartagena, les dues places revoltades contra el pacte entre lemir Ibn-Hud al-Dawla i el rei castellà Ferran III. Però se naniria al cap de poc a Portugal, per donar suport a Sans II enfront del seu germà, Alfons de Bolonya. LInfant, de tota manera, shavia assabentat que jo era un bisbe renegat i em mirava com si a més fos un bruixot. Només em va rebre un dia a la tarda per donar-me un exemplar de lAlmagest de Ptolemeu traduït per Gerard de Cremona, de la seva biblioteca descomunal, a canvi de la còpia que jo li havia lliurat dels documents del Ciclop (sempre dic que són del Ciclop, pobre Guillem Ponç, quan en realitat hauria de parlar duna serp familiar que es descabdella al llarg de divuit segles!). El mateix Infant, en acomiadar-nos, em va aconsellar (o sigui ordenar) que empaquetés els trastos i fotés el camp de Toledo, on shavia escampat la brama que jo era ateu i qui sap si un adorador de Satanàs, i qualsevol dia podia acabar en una altra masmorra arrestat per un altre inquisidor. Tot i amb això, com que tots tenim un fong de contradicció en alguna banda, va insistir que li acceptés un anell de príncep i una recompensa ducal, per compensar-me de la mà escapçada.