Mestre, on aneu tan dhora?
Xxxt. Calla, calla, Magdalena, que despertaràs laurora.
La Magdalena es va escórrer com un cuc cap als peus de la llitotxa per no despertar la Caterina. Es va mullar la cara i les mans a la palangana, es va persignar aclucant els ulls bo i demanant a Nostre Senyor que vetllés un dia més pel mestre, i tot seguit va pujar a coberta, abrigant-se de les espatlles als turmells amb una bata de llana dun gris ensonyat si fa no fa del mateix to que la nuvolada del firmament, que només a orient deixava escolar un fil dor en fusió.
Shauria dit que el silenci formava part de lentorn: només soïa el xipolleig lleu de laigua besant el fustam del vaixell. Però llavors ella va sentir una remor encara més tènue. Va trigar un moment a identificar-la perquè no lhavia sentit mai abans: el mestre Ramon plorava. Plorava a llàgrima viva somicant com una criatura, i la Magdalena es va espantar com si, amb cada sanglot, aboqués un glop de sang.
Feia tretze anys que el savi Ramon Llull les havia comprat a un esclavista de Jerusalem, quan la Magdalena tenia deu anys i la seva germana dotze, i no shavien separat mai més. Molt temps després, els havia confessat que les havia escollit, entre milers desclaves a les quals no podia ajudar, per un motiu més aviat egoista: la seva filla, que havia abandonat quan tenia quatre anys per servir Déu totpoderós amb cos i esperit, també es deia Magdalena.
Lhavien seguit per terra a través dItàlia i fins a París, i amb ell havien solcat la Mediterrània de nord a sud i de ponent a orient (el savi solia declarar fent broma que lhavien solcat tantes vegades que el podrien anomenar Mare Nostrum amb propietat). Però havia estat a París quan shavia assabentat de la mort de la seva esposa, pobra Elisa, que, durant dos dies molt llargs, havien vist com si ja no fos en aquest món. Probablement perquè sempassava la pena, o més aviat la culpa, abusant dun licor amb herbes verinoses, o almenys al·lucinògenes. A pesar de tot, ni tan sols aleshores no lhavien vist plorar. «Esclar que més val que plori que no pas que sembruteixi amb begudes tòxiques», va pensar la Magdalena, que no sabia què fer ni si parlar.
Mestre... va xiuxiuejar al final, acostant-shi com si fos la seva ombra. Us puc ajudar en res, mestre?
Però el mestre no es va ni girar. A orient, fitava un celatge de plom amb una sanefa daurada, com si no nhagués de veure mai cap més. Langoixa aclaparava la Magdalena, perquè ell solia dir que, de tots els fenòmens de la naturalesa, lalba era el que més li transmetia la pau del Senyor, però aquella, en canvi, lesglaiava.
Mestre, que us trobeu bé? va insistir, cada cop més espantada.
No es trobava bé: sense deixar de plorar desconsoladament, es va posar a tremolar com un possés, i entre les dues coses li costava respirar. El va embolicar amb la bata i va demanar ajuda a un mariner per baixar-lo a la seva cabina. Havia parat de somicar, però sestremia en tremolines reiterades i accessos de tos tan perllongats que shauria dit que lofegarien. Li van donar una dosi doble de medecina contra les febres, perquè a Tunísia eren comunes, i després una culleradeta generosa de la poció narcòtica que es prenia havent sopat, per dormir bé i mitigar els dolors de la senectut.
Al cap dun quart dhora que sels va fer molt llarg (la Caterina llagrimejava com ell abans), aquells espasmes esgarrifosos van cessar i el mestre es va adormir. Tot seguit, va començar a remugar paraules inconnexes. Repetia entre dents Déu, Coneixement, Humanitat, Ciència en tres o quatre llengües diferents: grec antic, àrab de Tunísia, llatí clàssic i català de Mallorca. I també ranejava un nom que, amb una mica desforç, les germanes van desxifrar: Fernandó.
La Magdalena i la Caterina coneixien la història dun tal Fernandó, Ponç Fernandó, que mig segle abans li havia canviat la vida, al mestre. Aleshores, en tot cas, Ramon Llull no era mestre: era Senescal de la Taula del rei Jaume I dAragó (o sigui, Cap de la Cort), i espòs de Blanca Picany, que en set anys de matrimoni li havia donat un hereu, el Domènec, i una pubilla, la Magdalena.
El tal Ponç Fernandó havia arribat a Palma als voltants de lany 1260 del calendari cristià. Tot i que arrossegava sis dècades repicades a lesquena, shauria dit que no tenia cap passat enlloc, perquè no en deia mai ni un mot. Tot i amb això, no hi havia dubte que era un home culte i viatjat: a més de les llengües clàssiques, comptant-hi una mica dàrab antic, parlava i escrivia català i castellà, i se sabia de memòria les Santes Escriptures, i moltes obres jueves i sarraïnes, religioses o laiques. Va ser Ramon Llull, Senescal de la Taula, qui va sentir la brama de la seva fama i el va llogar, convençut destar llogant un savi. El que no sospitava és que pogués ser excessiva, aquesta gràcia. Ni tampoc que, al cap duns anys, li hagués de trastocar la vida fins al moll de lànima.
Però així va ser. Els dos personatges de mica en mica van establir confiança, i van aprofundir la coneixença en converses sobre filosofia, teologia, política, retòrica i ciència en general, que sallargaven des del dinar fins a lhora de sopar, o des del sopar fins a lesmorzar. El tal Fernandó de tant en tant li prestava documents antics sobre lètica dels humans (com a individus i com a col·lectiu), i lestructura dun govern en el qual tots els ciutadans, pobres o rics, poderosos o dèbils, fossin súbdits i sobirans en un sol cos. També discutien sovint entorn de lessència de Déu i la seva interrelació amb el món terrenal, però les idees i els arguments que a mitjanit els podien semblar esplendorosos, a lalba sapagaven com les estrelles. Aleshores, un capvespre destiu, el tal Ponç Fernandó, potser més bruixot que savi, va convidar Ramon Llull a un beuratge secret, presumptament màgic, que revelava al consumidor altres perspectives del pensament més enllà de les racionals.
Dentrada, Ramon Llull se nhavia burlat: ell no creia ni en la màgia blanca ni en la negra, i quan anava a missa resava sense pensar què deia. Era un home pràctic i ambiciós, el senescal Ramon Llull, convençut de gaudir dun intel·lecte francament superior al dels seus conciutadans, i capaç de proeses memorables (i al capdavall va resultar que sí, però després de renegar de tot dues vegades). La primera, efectivament, va sorgir daquella experiència infausta o esplèndida, inefable segur, amb la poció fantàstica del Ponç Fernandó. El Ramon es va passar vint hores viatjant mentalment pel passat i pel present de països coneguts i desconeguts, i va comprendre lenigma geomorfològic de les piràmides, i la disposició precisa dels miralls del far dAlexandria. Va visitar lAcròpolis i va fer ofrenes al Partenó tal com ho devien fer quinze o setze segles abans, i va ser un lleó salvatge a larena del Coliseu que devorava màrtirs cristians de dos en dos. Va prendre el te amb els fundadors de la dinastia Ming cent anys abans que la fundessin, i va compartir una pipa amb uns cabdills de pell rogenca quan a Europa i a Àsia ningú sabia què era fumar.
Es va despertar al seu llit al cap de dos dies de deliris i tremolines, mentre tres metges discutien com treure-li el mal de dins: un deia que lhavia posseït un dimoni i necessitava un exorcisme urgent; un altre que lhavien de sagnar fins que la febre labandonés per falta de nutrients, i el tercer no deia res, convençut que lhavien enverinat, perquè no havia vist ni llegit mai una simptomatologia semblant.