Si hi ha Infern... vaig quequejar.
Ell va esclafir una riallada mentre pillava un altre gra de raïm.
Hi aniràs tu, que vas fugir del ramat de Déu i corres pel món escampant blasfèmies. Jo estic protegit pel setial de Sant Pere, que té les claus del Paradís, precisament.
I somreia com un espectre diabòlic, burlant-se de la fe i dels seus vigilants amb un cinisme escruixidor. Començava a plantejar-me la possibilitat dengrapar un ganivet i clavar-li de veritat a la vena blava del coll. Si ja estava sentenciat, valdria la pena emportar-me aquella perversitat amb cames cap a laltre món, si cap nhi havia enlloc. Però aquell diable protegit pel Papa tenia raó: jo desconeixia el fong perniciós de la violència. I tampoc no ligualava en mendacitat ni en perversió.
Em va convèncer que, si li donava la fórmula com a mostra de bona voluntat, enviaria missatgers a Toledo a recollir els documents a lhostal de donya Juana Domínguez. Si tornen amb el botí, em va prometre, talliberaré sense danys. He dit que em va convèncer i no és exacte: em malfiava daquella mena dhomenot com dun escurçó afamat, però no tenia gaires alternatives. Li vaig descriure la poció fil per randa, i fins em vaig oferir a preparar-nhi un flascó, si men procurava els ingredients. Ho vam fer així, perquè jo mateix fes de tastador del verí. Lúnica condició que li vaig posar va ser no prendre-me-la dins una cel·la: estava convençut que enfolliria i que, si podia, em suïcidaria. Tot i així, potser perquè era al pati però em sabia presoner igualment, les visions que vaig experimentar aquella nit van ser horripilants, i vaig trigar dies a recuperar-men, i em vaig jurar que no tornaria a tastar aquella màgia fins que no fos lliure de mots i de fets.
Vaig veure esclaus esclafats entre els carreus de les piràmides; vestals despenyades des de lAcròpolis; infants decapitats a la plataforma de sacrificis de zigurats altíssims. Vaig veure vaixells amb centenars de persones negres de tots els sexes i qualsevol edat estibades a la bodega molt pitjor que el bestiar; i també els mercats on les venien com animals i les plantacions on les explotaven fins a la mort; i encara vaig patir les tortures abominables dels inquisidors, i el sofriment indescriptible de dones falsament acusades de bruixes i dhomes falsament condemnats per heretges. Vaig veure artefactes de guerra semblants als canons però mil vegades més mortífers, i unes màquines que volaven pels cels com ocells i defecaven ous de ferro capaços de devastar tota una ciutat, tota una província i potser mig continent, com un exèrcit de llampecs perfectament coordinat.
Vaig assegurar a lInquisidor maleït que la poció era correcta i el vaig advertir que, abans darriscar-se a un viatge oníric perllongat, primer en fes un tast per calibrar-ne el biaix i el poder. I em vaig negar rotundament a prendren amb ell una mica, convençut que lenemistat que ens unia acabaria per esclatar i que el més perjudicat seria jo, per descomptat. Malgrat la meva bona fe (ni que fos per coacció), al capdavall va ser igual: lInquisidor va prendre possessió de la fórmula sense complir la promesa de treurem de la cel·la, i ni tan sols es va molestar a enviar ningú a Toledo a buscar res. Després dun any sencer desperar i desesperar dins aquella cel·la aclaparadora, no oblidaré mai la seva riallada prepotent, de nen malcriat i cruel, quan va venir expressament per rabejar-se en la meva desgràcia i revelar-me la perfídia del seu pla:
La veritat, estimat Ponç, és que els documents no mimporten una merda. Ara que tinc la fórmula daquest beuratge formidable, et deixaré dins aquesta mateixa cel·la fins que lInfern es glaci. I després duna rialla càlida i alegre: I no esperis que linfant Alfons et vingui a rescatar perquè mhe assegurat que et consideri mort. Vam tirar al riu les teves sabates, el capell i la capa..., i vam escorxar el cavall, pobra bèstia, per atipar la tropa. Finalment, per arrodonir la mascarada, vam llançar al riu el cadàver dun home duna corpulència semblant després desclafar-li el rostre. El van trobar al cap de vuit dies i van abandonar la recerca.
Aleshores sí que lhauria apunyalat si hagués pogut. Però, a la cel·la, lúnica arma que vaig arreplegar va ser el plat de terrissa on mhavien posat el dinar (llenties amb formigues). El vaig trencar contra la paret dun cop rabiós en el mateix impuls de llançar-me com una catapulta contra el monstre, apuntant a la nou dAdam. Potser sí que va ser Déu qui em va moure la mà assassina per alliberar el món daquella bèstia cruel, perquè, en contra de qualsevol pronòstic i abans que un sentinella em tallés la mà dreta duna espasada, vaig aconseguir clavar-li un triangle viu de terrissa sota la glotis. I cap metge, cap miracle, el va salvar de morir dasfíxia mig quart més tard, mentre en silenci em maleïa amb els pitjors insults i em sentenciava a les pitjors tortures.
Cert que vaig estar a punt de morir abans i tot, perquè el canell segat em sagnava com una font a la primavera. El dolor em va impulsar a asseurem a la llitotxa i embolicar-me lamputació tan fort com podia amb la manta. Em va esgarrifar fins a la basca veure la mà a terra, movent els dits lleument com si em digués adeu. Tot i que el capità dels sentinelles em volia tallar també el cap per mitigar la seva negligència, un metge del rei que intentava salvar lInquisidor, el va apartar amb una mirada assassina i em va rentar i embenar el monyó degudament. Després, sord a les protestes del capità, sem va emportar a un castell proper, on em va cuidar mitja lluna per salvar-me la vida, mentre escrivia al rei Jaume en persona per explicar-li tot aquell desgavell.
I el rei, que no era lluny, va venir en persona a declarar que no sabia res del meu segrest, i que el lamentava de cor. Oimés perquè linfant Alfons de Castella li havia enviat missatgers i cartes enrabiades exigint que aclarís la meva desaparició en el seu reialme, sospitant que lhavia ordenat o almenys consentit.
Maleït Inquisidor! mastegava entre dents un cop i un altre. Per les seves venjances personals, mha deixat com un mentider davant de lInfant, que un dia serà el meu gendre! Si no sen desdiu abans, esclar, que tot podria ser ara... Maleït Inquisidor! Llàstima que el matéssiu, senyor Fernandó, perquè magradaria escorxar-lo a queixalades!
Al capdavall, em va lliurar un saquet de peces dor per compensar-me la mà mutilada, i un salconduit, un carruatge i una escorta per anar primer a Sagunt i després a Toledo.
Si al principi, i a pesar de tot, sovint em sentia culpable dhaver matat un home, ni que fos un monstre com lInquisidor, a Sagunt la seva maldat em va esqueixar lànima fins al punt que, si hagués pogut, lhauria tornat a matar deu vegades, molt més a poc a poc i recorrent als recursos més aberrants. O sigui, els seus.
La mansió del meu amic era tancada i barrada i, dentrada, ningú men volia dir ni un mot: quan ho preguntava, tothom es persignava i fugia com si hagués vist el dimoni. Llavors vaig acudir a casa dun poeta amb qui el Martí i jo mateix havíem compartit més duna nit de muses i gresques. Es deia Perot i va esclatar en un plor fontinal així que em va reconèixer. Ens vam asseure a sopar a hora foscant a lera del seu mas, més aviat humil, i, entre llàgrimes i rialles, no ens vam aixecar fins que laurora ja arquejava la cella.
El Perot em va explicar que un mal dia, pocs mesos després que jo marxés cap a Toledo, al capdavant duna dotzena de bèsties vestides de militars shavia presentat a Sagunt un bisbe ungit com a Inquisidor Major gràcies a lautoritat del Rei i del Papa. El Comandant de la plaça shavia posat a les seves ordres, com la llei li ordenava, i durant uns dies el bisbe shavia convertit en el dèspota de la vila. Els seus esbirros anaven a tavernes, pensions i botigues com si en fossin amos, i si no van deshonrar un pilot de vídues, casades i donzelles, va ser perquè el Comandant de la plaça ho va exigir al Porprat. Respecte a què passava mentrestant dins la mansió del Martí, pobre Martí, no en sabia res ningú. Al cap de tres dies més recargolats i enverinats que una colobra, lInquisidor i els seus sequaços van desaparèixer en plena nit com un malson. Però a la mansió del Martí, quan el Comandant hi va entrar amb el metge i el capellà, hi van trobar fins a set cadàvers emmetzinats: lamo i la seva esposa; les dues filles grans i el marrec (de quinze, dotze i deu anys), i dos criats de confiança. Només se nhavien escapat la Beatriu, la caganiu de dos anyets, i la Dolça, la germana del Martí, que en tenia quinze i havia aconseguit esmunyir-se i emportar-se la petitona fins al celler de la hisenda, on shavien amagat totes dues dins una tina, amb el vi fins als genolls.