Vós? Vós mheu segrestat? Què preteneu de mi?
Vine, Ponç, anem a esmorzar. Aquest catau no és lloc per dialogar.
Jo, amb gent que magredeix i em rapta, només vull parlar de quan em tornarà la llibertat.
Doncs, vine. El més probable és que acabi purificant-te a la foguera per heretge, però mentre ho discutim guanyaràs temps. Potser al final em convenceràs de ser benèvol i et donaré un verí menys dolorós. Quan ja sortia, es va girar amb un somriure trencat que em va horripilar encara més que aquells mots cruels. Una dosi extraordinària daquella poció que tagrada tant, eh? Aquesta fora una fi a desitjar amb devoció!
Mentre em preguntava angoixat què cony sabia ell de la poció del Ciclop, vam recórrer dos passadissos llargs i dues escales curtes, i al final vam entrar a una estança gran i noble, amb una llar grandiosa al centre, una taula gran a una banda i una de més petita a laltra. Ens vam asseure a la gran i ens van servir un esmorzar de prínceps. Ell menjava amb una certa dificultat, perquè la cremada li arribava fins a la comissura dels llavis, i jo menjava amb impulsos contradictoris: per una banda, hauria preferit morir de gana que acceptar lhospitalitat daquell assassí ungit, però, per laltra, no tenia ni idea de quan tornaria a veure teca bona en abundància.
Què voleu de mi, en realitat, senyor bisbe? vaig murmurar, més emprenyat del que volia, quan ja havia apagat la roentor de la fam.
Poca cosa. Que tornis a abraçar la fe del Pare celestial, que acatis els dogmes de lEsglésia que el representa a la Terra..., i que em lliuris tots els documents que vas recuperar del casalot del teu cosí foll i heretge.
El casalot, ho sabeu de sobres, es va cremar fins a les arrels. Jo no vaig anar mai a regirar-ne les runes, ho juro, però no crec que hi quedés res de res i encara menys papers. Pel que fa a la fe i als dogmes...
Reflexiona què diràs, que thi jugues la foguera, Ponç.
Doncs no dic res més. Només voldria saber quin rescat preteneu a canvi dalliberar-me.
Va somriure amb aquella ganyota tortuosa i torturada capaç desgarrifar un mort, i vaig tornar a pensar que no men sortiria viu.
Si et penses que te nescaparàs amb una bossa de doblons o quatre pedres precioses, és que encara no saps qui soc. Els diners no em diuen res. El que jo vull posseir duna persona és lànima. El meu deure sagrat és trobar les que Satanàs perverteix i apoderar-men. Per curar-les i recuperar-les en la glòria de Déu, Jesucrist i lEsperit Sant.
Vaig rumiar una bona estona, mentre assaboria una taronja, què podia dir-li a aquell orat fanàtic per intentar salvar la pell. Però mentir descaradament segur que no em valdria.
Si el que preteneu és una confessió pública de pecats, em veig amb cor de recitar-la més bé que qualsevol joglar. Però dels documents i les pocions del meu cosí borni, en pau descansi, no en sé res de res.
En tens cap prova, que sigui mort?
Vaig tornar a reflexionar, buidant ara una copa de vi.
No. Segons ell, no moria mai del tot vaig precisar amb un somriure trist. Al cap de pocs mesos, o pocs anys, tornava a néixer amb la mateixa consciència.
Quina follia.
Sí. En això estem dacord: en tenia un grill gros al mig del cap.
Com tu. Que no em vols donar el que ja tinc.
El vaig mirar aterrit: si era cert, només ho podia haver obtingut del Martí, el meu amic músic baró de Sagunt.
No et pensis que va ser fàcil: es va demostrar un amic lleial a la teva persona fins que el poltre li va arrencar els membres i la veritat duna sola estrebada. LInquisidor va amollar un xuclet abans dempassar-se la crueltat amb un gra de raïm. Em va saber greu que al final no sen recuperés. Em disgusta que la persona viva se mescapi quan ja me nhe guanyat lesperit.
Pobre Martí! Pobre...
Em vaig tancar dins els records (sort que ja havia omplert la panxa), aclucant els ulls per pair el dolor.
Bah... va exhalar lInquisidor entre el menyspreu i la burla. Només era un músic mediocre. I un sodomita irredempt, segons els rumors.
Tenia una dona i quatre fills! vaig protestar indignat.
Això no hi té res a veure. I després dengolir un glopet de vi pel costat esquerre dels llavis, va aprofundir lacusació. Segur que no havies fornicat mai amb ell, tu?
Vaig respondre amb una llàgrima gruixuda, més feixuga que una làpida, acotant el cap per eixugar-me els ulls. Pobre Martí, la meva visita lhavia condemnat.
Encara no entenc per què mheu perseguit daquesta manera, si ja teniu els documents i la poció.
Uuui...! Els documents no hi eren tots ni de bon tros, a casa del músic paràsit, i de la poció només nhi quedava un cul de flascó. El que jo vull és la fórmula, que no li vam poder treure ni arrancant-li la pell a tires.
Aquella postil·la em va colpejar lestómac com la coça dun mul, i només vaig tenir temps de girar-me per vomitar la meitat del que mhavia cruspit.
Va, va, no tacollonis. El vam espatllar una mica, però encara és viu, el teu amant.
Ni era el meu amant ni en sabia la fórmula! Ets un...
Però tenia la rancior del vòmit encastada a la gola i no em sortia la paraula.
Un què? va murmurar ell divertit. Un monstre? Un dimoni amb crucifix? Ets injust amb mi. Només soc un home compromès amb el meu deure. Un deure sagrat i beneït pel Rei i el Papa, dit sigui de passada. Mentrestant, una criada fregava la meva porqueria i jo mesbandia la boca i les mans a la palangana. Sortiu va ordenar als sentinelles i al servei. Sortiu tots.
Les criades van desfilar. Els soldats van mirar el capità i les van seguir.
Serem rere la porta, eminència va mormolar el capità bo i reculant. Voleu que la deixi oberta?
No, no cal. Aquest sodomita no empunyaria un ferro ni per suïcidar-se. Segur que la sang el mareja.
Vaig mirar instintivament els ganivets de la taula, imaginant que moferia una alternativa a la foguera, però era obvi que encara no era el moment: havíem denllestir la conversa final. Em vaig tornar a asseure i vaig engolir mitja copa més de vi, per esborrar-me el mal gust de tot plegat. Fins on fos possible.
La sang no em basqueja: la vostra crueltat, sí.
Ho comprenc. A mi també mha costat una mica acostumar-mhi. Em va esgarrifar comprendre que ho deia seriosament. Fa vint anys que vaig llegir les obres de Ptolemeu dAlexandria, i deu que un altre savi, encara viu, em va convèncer que la Terra és rodona. Aquest savi anònim afirma fins i tot que la Terra no és al centre del firmament, sinó que gira entorn del Sol! Però això encara no ho acabo dentendre.
O sigui que ho saps del cert però ho persegueixes igualment.
Per descomptat. La ciència és un cuc infecciós i lhem de combatre sense pietat. No facis aquesta cara de col bullida, Ponç: no som pas micos, nosaltres! I com que jo per tota rèplica vaig engolir un altre glop de vi, va esclafir una rialla sincera. Sabem que la Terra és més o menys rodona i que Jesucrist era un profeta tan diví com tu i com jo..., si bé menys corromput. Almenys això espero. Som conscients fins i tot que el pecat horrible de la sodomia, que afortunadament no compto entre els meus, floreix en convents, orfandats i abadies amb més puixança que enlloc. Però no podem pas permetre que la realitat ens esgruni les columnes de dogma sobre les quals sostenim el poder.