Increïble va murmurar linfant mentre aixecava una poma rodona entre el polze i líndex, per contemplar-la com si no nhagués vist mai cap.
Bé vaig reprendre, per aportar arguments favorables, tinc entès que la teoria sobre lesfericitat de la Terra en realitat ja la va plantejar, si no demostrar, un tal Claudi Ptolemeu dAlexandria el segle primer després de Crist.
Linfant, enxubat en una butaca i amb un escambell sota les cames, va queixalar la poma amb expressió fàtua i la mirada guspirant al foc de la llar.
Resumint, que prou que costa, tot va anar francament bé mentre érem a Toledo, i tot va anar de mal borràs (per no dir cap renec) quan vam marxar cap a Saix, al peu del riu Vinalopó. Linfant Alfons hi anava a signar el tractat dAlmirra en nom del seu pare, Ferran III, que sempre estava poc o molt malalt però encara no shavia mort mai del tot.
Alfons em va convèncer en mala hora de fer-me passar per un copista mut, per comptar amb la meva opinió sobre les intencions veritables del rei català i els seus consellers. Dentrada li vaig pregar que no em forcés a trair aquell que, fet i fotut, era el meu rei. Però ell em va regirar largument assegurant que lobjectiu final era evitar lescabetxada mútua, una veritable gesta que beneficiaria ambdós reis i tots els seus súbdits. Reconec que em va convèncer.
En el context polític, linfant Alfons de Castella tenia una espina clavada arran del setge contra Alzira, perquè no havia aconseguit conquerir la plaça. Dos anys més tard, va atacar Xàtiva amb tanta perseverança que de poc no provoca la guerra. Al capdavall, en tot cas, va aconseguir que Jaume I acceptés negociar un tractat de pau per delimitar la frontera. Com en tots els tractats daquesta mena, va haver-hi un pilot destira-i-arronses, i algun moment de crisi en què lespectre de Mart i dels seus gossos planava damunt dels campaments.
A part del dia de la rúbrica final, només vaig veure els dos cabdills ungits en dues ocasions, i era molt il·lustratiu la manera com sestudiaven, sadulaven o es desafiaven. Jaume I, també conegut com el Conqueridor, tenia trenta-sis anys i es veia amb cor, efectivament, de conquerir mig món. Mentre que linfant Alfons de Castella només en tenia vint-i-dos i en conseqüència lambicionava tot, per poc que pogués. Dit en altres paraules, tots dos creien que el tractat dAlmirra els serviria per fer les paus en present durant un temps, però que més dhora o més tard es retrobarien en guerra oberta.
Fos com fos, el 26 de març de 1244, el rei català i linfant castellà van signar solemnement el tractat dAlmirra al campament del mateix nom, vora la vila de Biar. A més de la frontera entre els regnes, també estipulava que la infanta Violant dAragó i dHongria, la pubilla de Jaume I, que aleshores tenia vuit anys, es prometia en esposalles amb linfant i hereu de Castella. Tothom semblava acceptablement content (a la promesa ningú lhi devia preguntar res), i els dos seguicis es van preparar per emprendre el retorn després de la celebració de rigor, que potser no acontentava ni el Rei ni lInfant, però omplia desperança tots els soldats en particular i tots els súbdits en general.
Aquella tarda o la de lendemà, com moltes quan podia, vaig passejar a cavall fins al riu per esperar la màgia de la posta gaudint dun esquinçall de poesia (lInfant havia començat a escriuren i sovint men demanava lopinió), però sobretot dels versos hipnòtics de laigua. Quan lastre ja samagava, i jo em preguntava per què traçava circumferències irregulars però cícliques i gairebé idèntiques al voltant de la Terra, vaig tornar cap al cavall, a deu passes de distància. Tot duna, vaig sentir un cop tou però fort a la nuca (probablement un saquet de sorra), i vaig caure a terra com un titella sense cordill. Amb lúltima guspira de consciència, em vaig dir que per fi descobriria lenigma de la mort, que sempre mhavia encuriosit més que cap (a excepció de la Santíssima Trinitat quan encara hi creia).
En part, va ser pitjor que una mort ràpida gairebé indolora: quan una campana propera i enrogallada anunciava la mitjanit, em vaig despertar sol i ferit, amb una enrampada que mescruixia el cervell, dins una masmorra. Tenia dos pams de cel per respirall, i al cap duna bona estona i molts gemecs, quan vaig ser capaç denfocar la mirada, vaig comptar fins a tres estels que em van animar força.
Més enllà del cop estabornidor inicial, no mhavien violat ni capat ni maltractat, i només mhavien pres el punyal, el capell, la capa i les sabates. Mhavien deixat sobre una llitotxa abrigat sota una manta bona, amb aigua per beure, pa i formatge per menjar, i un cubell per a les altres necessitats. No mhavien robat cap anell (en portava tres), ni la canellera de plata (regal de donya Juana Domínguez), ni el collaret dor (regal de lInfant en persona). Com que la nit seria llarga i no tenia res més a fer, la vaig passar cavil·lant. Que no mhaguessin matat ni malferit era un bon presagi, per descomptat: en principi em volien viu; que no mhaguessin robat, en canvi, podia indicar que no volien diners ni exigir un rescat, i això potser seria fatal.
Com és normal, no vaig veure ni un pressentiment de llum fins que laurora es va convertir en una alba a vessar de sol. Estava dret vora la finestra, ensumant laire fresc del matí acabat de parir, mentre em forçava a empassar engrunes de formatge per fer callar els budells. Vaig sentir remor de passos i, tot seguit, el soroll de ferro rovellat grinyolant contra ferro encara més rovellat. La porta feixuga de la masmorra es va obrir de bat a bat i van entrar dos sentinelles armats amb llança i espasa. Dos més els van seguir amb teies enceses, i també es van arrambar. Finalment va entrar el protagonista de la trama i, quan va parlar, em vaig quedar mort. Almenys mort en vida.
No mhavies reconegut, eh, senyor abat?
Era el bisbe inquisidor Nicolau, un malànima que havia amenaçat el meu cosí i mhavia amonestat a mi quan encara era labat de Badalona. Lhavia vist més de dues vegades dun tros lluny, entre els consellers de Jaume I, en les sessions en què pentinaven els rínxols del tractat amb linfant Alfons i els seus consellers. A més de la distància i de no sentir-li mai la veu, no lhavia reconegut per dos motius: sempre anava vestit amb els colors del Papa, duia un vel davant del capell que li tapava mitja cara, i solia seure al costat del rei Jaume que eclipsava qualsevol home que tingués a la vora. Recordo que un dia vaig preguntar a lInfant qui era i em va contestar que era una ànima cruel que, investida de lautoritat de la Inquisició Papal amb el beneplàcit del Rei català, condemnava a la forca, a la foguera o a lesquarterament qualsevol subjecte que considerés sospitós. De què, li vaig preguntar. Del que sigui, em va contestar lInfant.
Quan va aparèixer a la cel·la no duia capell ni vel i les flames de les teies em van revelar que tenia la meitat dreta de la cara cremada fins a lesglai: la galta, lorella, lull i la cella. Limpuls daquesta visió fou preguntar-li si també lhavien tirat a la foguera, però em vaig mossegar la llengua perquè no me la tallés.
Vós? Vós mheu segrestat? Què preteneu de mi?
Vine, Ponç, anem a esmorzar. Aquest catau no és lloc per dialogar.
Jo, amb gent que magredeix i em rapta, només vull parlar de quan em tornarà la llibertat.
Doncs, vine. El més probable és que acabi purificant-te a la foguera per heretge, però mentre ho discutim guanyaràs temps. Potser al final em convenceràs de ser benèvol i et donaré un verí menys dolorós. Quan ja sortia, es va girar amb un somriure trencat que em va horripilar encara més que aquells mots cruels. Una dosi extraordinària daquella poció que tagrada tant, eh? Aquesta fora una fi a desitjar amb devoció!