El que sí que vam gaudir junts, un parell de nits, va ser la poció màgica que el meu cosí també mhavia deixat al pou (una mostra i la fórmula). Val a remarcar que aleshores vaig sospitar que potser me lhavia administrat en dosis xiques quan el visitava al casalot. No intentaré definir-ne amb paraules els efectes, perquè aquesta mena de droga il·lumina una esfera del cervell on no hi ha paraules, on les idees són tan pures i veloces com els llampecs, i només es poden atrapar a la pell fugaç de lintel·lecte. O dit amb uns altres mots, a lànima irracional. Em conformaré apuntant que bàsicament vaig viure lexperiència debatent amb dos o tres personatges que eren jo mateix, però nascuts en altres terres i altres temps, i que tots junts confegíem una doctrina teològica atea, en la qual lull Déu desapareixia del triangle per deixar el lloc a dues pupil·les entrellaçades: la duna dona i la dun home.
El meu amic i amfitrió, en canvi, es va passar hores i hores polsant larpa i el llaüt, bufant la flauta de pastor i la de tres becs, com si ell tot sol fos un grup musical que es replegava com un sac de gemecs. Tot i que em feia por que nabusés, abans de marxar cap a Toledo via Conca, em va arrancar a còpia dinsistència la fórmula daquella màgia líquida. Però ja se sap que, fanàtics o ateus, cadascú es penja de la creu que li agrada més; si els manaires no lhi claven abans, esclar.
A Toledo, mesperava una sorpresa del tot insospitada: als quaranta-sis anys (i cèlibe des dels setze, quan labat Sorramola mhavia portat a un bordell perquè em desvirguessin), vaig conèixer una vídua de trenta-cinc, la mestressa de lhostal on mallotjava, i men vaig enamorar abans que el gall cantés tres albades. Encara més increïble i afortunat va ser que ella em correspongués, si més no en el sentit carnal, perquè aquella angoixa per a mi era tan nova com profunda i no sabia ni com seduir la bella vídua ni tampoc com dir-li simplement bon dia. Li vaig explicar que, de bona llei, no em podia casar amb ella perquè formalment encara era un servent de Déu, però ella va esclafir a riure com si li hagués explicat un acudit.
Jo no crec ni en Déu ni en el matrimoni, escolanet! No em tornaria a casar ni pel regne de Saba! I llavors, abaixant la veu tot i que érem sols a la meva cambra, va afegir: Quan veig un mascle que magrada, mhi aparello una temporada fins que men canso. Però no em confonguis amb una puta, eh? No he cobrat mai i sempre trio jo, des que disfruto a pler de la meva dolça viduïtat.
Va haver de tenir paciència, la mestressa Juana Domínguez, però afortunadament la meva vergonya i falta de destresa, més que nosa li feien gràcia, i la veritat és que al capdavall daquella nit, extraordinària per no dir divina, tots dos nhavíem tret un pouet de plaer. El meu, sublim, esclar, perquè lèxtasi desconegut del sexe sem barrejava amb un enamorament dadolescent; i el della en realitat no ho sé, però és cert que reia i jugava com una donzella i em besava amb una avidesa que em destarotava. Quan al cap duna setmana em va rentar el membre escrupolosament per regalar-me la primera fel·lació de la meva vida, juro que vaig pensar que shavia tornat boja. Però, quan vaig aconseguir relaxar-me i bandejar els tabús, qui es va tornar boig de goig vaig ser jo.
A la cèlebre Escola de Traductors, daltra banda, hi vaig entrar amb bon peu: linfant Alfons, que devia rondar els vint anys i era el primogènit del rei Ferran III, shavia enllaminit amb lobra de Guillem de Berguedà, a qui considerava el millor trobador de la seva època, malgrat o gràcies a un sarcasme irreverent i les descripcions pornogràfiques amb què sovint es delectava. Quan va saber que jo nera un parent llunyà, el cosí del seu net, i que el podia traduir de loriginal al llatí, em va afalagar més del merescut. Jo el castellà lentenia força bé, però no sabia pas escriurel (encara), mentre que el provençal era la meva llengua de lectura juntament amb el llatí, perquè a Catalunya gairebé tothom parlava en català però no lescrivia gairebé ningú, sinó que soptava pel llatí, clàssic o pervertit, o pel provençal. La veritat és que era un regal, guanyar-me la vida com un mestre lletrut traduint cançons i sirventesos del geni iconoclasta del Berguedà; especialment aquells en què es burlava de bisbes i arquebisbes, de senyors feudals, reis i senescals, damics i de parents, i en què es vanagloriava de centenars de conquestes sexuals, probablement exagerades o inventades. Val a dir que jo només coneixia una part petita i amable de la seva obra, perquè els porprats catalans la prohibien i la perseguien pertot, de manera que lesglai primer i ladmiració després van ser considerables. Lescola en si, daltra banda, era un paradigma de respecte i convivència, un reducte de pensament (gairebé) lliure i expressions múltiples, per aprendre a viure amb aquells que parlen i pensen diferent. I gràcies a la protecció reial, establerta especialment gràcies a una «amiga» del trobador esmentat Leonor dAnglaterra, reina de Castella, fins i tot els inquisidors sabstenien de qüestionar-la obertament.
Aquell rabeig de calma i rutina gairebé feliç va pujar de grau fins a una mena deufòria intel·lectual arran duna circumstància negativa que es va convertir en una paradoxa benaurada. El cas fou que, entre la campanya fallida contra Alzira (1242) i la campanya estratègica contra Xàtiva, que va desembocar en el tractat dAlmirra (lany 1244), linfant Alfons va sofrir una dolència als pulmons que el va tenir clavat al llit un hivern de quatre mesos, i sovint em reclamava a la cort per fer-li companyia. Li llegia obres de trobadors i trobadores provençals en versió original, i després les hi traduïa oralment al castellà comú. I també ens passàvem hores jugant a escacs, esport que fascinava al príncep Alfons i que jo havia practicat durant anys a labadia amb un parell de monjos si bé mig damagat, perquè es considerava una pèrdua de temps que no saprofitava en el món ni enaltia la glòria de Déu.
Aquest tracte personal amb linfant Alfons em va decidir a confiar-hi prou per ensenyar-li alguns documents del llegat familiar. Havia reflexionat llargament sobre aquest extrem particular, que em semblava cabdal, i havia resolt que confiar-los tots de cop a algú, ni que fos fill dun rei, en el fons encara els feia més inversemblants. De manera que, dentrada, li vaig llegir el capítol on safirmava que la Terra era rodona, i es documentava lexistència dun continent desconegut entre el ponent dEuropa i el llevant de la Xina. Linfant Alfons em va escoltar entre la perplexitat i la burla. Tot i la seva joventut, es considerava un home intel·ligent i assenyat (probablement ho era), però enfront daquelles revelacions, vacil·lava. Què faria un savi veritable: arriscar-se a nous descobriments o mantenir-se en la tradició dels dogmes?
No en tens cap mapa? em va preguntar intrigat al final.
No vaig mentir, sense cap escrúpol. La veritat era que tenia unes quantes làmines copiades dels Llibres dels Atlants, però mhavia jurat no parlar de lAtlàntida a ningú perquè no em tanquessin en un manicomi. A pesar de les rondalles dalguns capitans vikings, no hi ha testimonis fiables que ningú hagi travessat loceà fins al continent ignot, així que lúnic que es pot aventurar, repeteixo, aventurar, és que de nord a sud pot ser tan llarg com el dEuropa i el dÀfrica junts, des del nord glaçat de Noruega fins al cap de Bona Esperança.
Increïble va murmurar linfant mentre aixecava una poma rodona entre el polze i líndex, per contemplar-la com si no nhagués vist mai cap.