No és pas aquest esperit venjatiu i despòtic el que jo entenc de la figura gegantina de Jesús, ni en els quatre Evangelis considerats autèntics ni en mitja dotzena dels altres que he aconseguit trobar. Malgrat les prohibicions i el risc inherent. Confesso, això sí, que tot i ladmiració que Jesús de Natzaret minspira, la fe dogmàtica del Durante en lEsglésia romana i apostòlica com a màxima autoritat a la Terra no em va semblar mai ni del tot sincera ni gaire intel·ligent. En conseqüència, això tampoc no magrada de la composició magistral del meu amant idolatrat. No sé com sho hauria agafat, si li hagués dit tot això a la cara, però ara que hi penso, tot i que men va recitar un gavadal de fragments i el vaig aconsellar en més de quatre correccions, no em va preguntar mai obertament què en pensava. De fet, no parlàvem mai ni de religió ni de política, ni de si es confessava dadulteri cada dos per tres, o si demanava clemència a Déu personalment. De fet, parlàvem molt de poesia, de lessència de les estacions, de les presències dels núvols i les muses de les tempestes. I també passàvem moltes hores en silenci, potser les més exquisides, passejant o escrivint, escoltant els ocells o la llar, o fent lamor a poc a poc.
Resulta irònic que, entre dues plomes líriques tan sàvies com Durante Alagherii i la meva tieta Dolça, latzar hagi decidit que havia de ser la meva prosa prosaica la que descrigués aquest retall rexic de la història insondable de la humanitat. I encara sort que les muses mhan ajudat una mica també a mi: últimament, per no patir tant les malures de la vellesa ni les afliccions del pensament, mhe aviciat a la droga màgica de lenyorat Ponç Fernandó. Amb mesura, però cada dia. Quan va morir el Durante, sem va ocórrer fer-la servir per posar fi als meus dies sense dolor, i potser mhi decidiré ara que ja he escrit el que volia escriure. Ara, en tot cas, ressuscita la primavera i suïcidar-se seria desconsiderat. Quan arribi lhivern, mho tornaré a plantejar; si encara soc viva, esclar.
No haver tingut cap fill, que molta gent creu la catàstrofe més gran de qualsevol dona, a mi no mha preocupat mai. Tenir-lo amb el Durante ens hauria perjudicat a tots tres, i carnalment no he conegut mai ningú més. Potser tenen raó les males llengües que asseguren que soc una bruixa estèril, però sobliden que he aconseguit ser acceptablement feliç i, encara més important, que no he fet mai mal a ningú. Voluntàriament, almenys.
Lúnica rèmora que menduré a la tomba, i ara que lhora es va acostant cada dia em pesa més, és no haver trobat la manera de fer saber al món, a poder ser a tot el món, que la veritable inventora dels sonetons va ser la meva tieta, la dolça Dolça. Ni el Durante ni el Cavalcanti ni granotes en vinagre.
4. UN PRESENT FUTUR
Adriana Glaubera i Virgili Pardal en temps present
És divendres i estic francament emprenyada. O estressada. O encara més coses. És un divendres de juny més xafogós que molts dagost, i mhavia promès escapar-me del despatx a lhora de dinar i passar-me la tarda nedant al mar. Però just llavors sha presentat el senyor Antoni, àlies el torracollons, amb una llista de projectes que, segons els seus dogmes de mercat, no tenen cap possibilitat de generar beneficis. Li hauria dhaver dit que mho enduria a casa i mho miraria el cap de setmana, i fotre el camp a pesar de tot, perquè fet i fet la directora de leditorial encara soc jo. El problema és que els tres propietaris, entre els quals el meu tiet octogenari, tenen la mania de voler guanyar diners amb un negoci que no en dona, i en referència al màrqueting respecten el criteri del garrepa Antoni per damunt del meu.
Total: he dinat amb ell de mala gana, i per tant sense, i li he aguantat la llauna fins a les cinc, defensant les meves propostes. El més divertit, el que més em regira els ovaris, és que el cabró ni tan sols sels llegeix, els originals! Els avalua segons un seguit de barems referits a la trama, les vendes dobres anteriors de lautor/a, la celebritat a les xarxes socials i linterès dels mitjans informatius (sobretot la puta tele). Diu que ho compensa amb els informes de lectura que li procuro, però dubto que el desviïn ni un mil·límetre de la seva veritat patètica. Paciència, Adriana: si abans no cau mort dun restrenyiment, lany que ve es jubila.
Com que he vingut amb la moto, tenia esperances de no patir gaire els inevitables embussos dels divendres, però avui Murphy em té al punt de mira i, quan ja era a lautopista, he topat amb un accident múltiple. O sigui que he acabat matant el temps literalment, amb un gintònic de batalla, a la terrassa semidesèrtica duna gasolinera inhòspita. Com que vull desenganxar-me del vici, només he agafat el mòbil un cop: per avisar a lIli que no baixaria a la platja a nedar perquè arribaria massa tard. Ell, de bon humor, mha proposat anar a sopar arran de mar i passejar després pels blancalls: a les onze i dotze sortiria la lluna, més plena que un coit (gasta metàfores de tota mena, lIli). Tot seguit, mhe obligat a apagar el mòbil i mhe concentrat a fondre el pensament amb el silenci brut de lentorn. Jo en dic ioga conceptual: es tracta daprendre a despensar el riu implacable de les idees; o sigui, deixar-les fluir i fluir fins que saprimen i sesvaeixen. Cal una certa disciplina i una mica de pràctica, això sí.
A tres de set, finalment, arribo a casa emmurriada i extenuada, i mel trobo a la terrassa amb una cervesa glaçada als dits i el portàtil adormit damunt la taula.
Nhi ha que viuen bé, eh?
Hola, carinyo. Vols un...?
Men vaig a la dutxa.
Vinc a fregar-te?
Mho rumio un segon.
Estic més rígida que un cable.
Doncs esperem que safluixi, no fos que mespetegués a la cara.
Em rego amb aigua tèbia tres minuts sencers, i després, oh meravella, la canvio per freda. Em rento una mica el cap, les aixelles i els baixos, i surto molla a la terrassa amb una samarreta llarga i el cul a laire. Sé que això li excita una mica rexica la imaginació, a lIli, i a mi també, per reflexiva. Per gaudir del desig a pler a mitjanit (és un exemple), saconsella anar carregant les piles tot el dia.
Ara resulta que el noi sha posat a escriure de veritat i li noto aquella tensió extàtica, lorgasme diminut però absolut, latent i intransferible, danar abocant, com una fonteta de lletres, un mot rere laltre, una frase rere lanterior, per construir descripcions, diàlegs, idees i tota la pesca infinita.
Té la copa de cervesa gairebé buida i calenta, i em consta que val més no fer la pregunta, perquè sentir veus sempre distreu. Torno a entrar i li deixo a la taula una cervesa freda i una copa congelada. Quan minclino, mho agraeix amb un xuclet al lòbul de lorella i un somriure ensucrat, tot i que em mira sense veurem perquè té el cap qui sap on. Com li envejo aquesta capacitat de creació, aquesta facultat genuïna per submergir-se dins un univers absolutament exclusiu, on genera entitats i omple el no-res gràcies a la força de voluntat dexplicar i dexplicar-se. Torno a entrar per inspeccionar lapartament: una mica de feina domèstica majudaria a descongestionar el pap. Però avui el noi sho ha currat prou: cuina, bany i roba, i el terra ben fregat! Fins i tot ha canviat els llençols, que potser no calia. Em podria posar a planxar, això sí, perquè lIli no ho considera necessari, però a mi tampoc magrada. Així que entro a la cuina, em preparo un gintònic suau però deliciós i surto a la terrassa a prendre el sol de veritat, nua com un llimac, amb un exemplar de Les metamorfosis que fa sis mesos que arrossego a la consciència. Recordo un cop més la paradoxa dels lletruts, com ho va batejar lIli: a ladolescència i la joventut, llegim de tot i molt, i així aprenem a triar els fruits exquisits dels bords. Això ens prenya de vocació i, amb un esforç considerable, algunes aconseguim convertir-nos en professionals; jo, per exemple, com a editora, i ell a laventura dels autors. La ventura, tanmateix, amb el temps es capgira com una serp que ens va enroscant i ofegant i, quan ens nadonem, lescriptura o les lectures professionals ens han pres el temps de llegir el que voldríem. Gairebé a totes les meves companyes de leditorial els passa el mateix; i gairebé a totes les escriptores i escriptors que coneixem, si fa no fa. Algunes, com lAlba o el Llorenç, sho agafen amb la tossuderia de les onades i, un parell de cops lany, es regalen un parell de setmanes sense escriure ni llegir res professionalment, per delectar-se com cigales amb aquelles lletres immortals que totes voldríem escriure. O almenys editar.