LIli sha aixecat al cap duna estona per buidar líquids i mha preguntat si havia reservat taula: és divendres, ha dit, i potser no en trobarem enlloc. Enlloc es refereix als dos o tres llocs que ens agraden, i especialment a aquell on, des del primer pis, se sent la conversa i el perfum de lonatge. Hi he trucat i he reservat la taula del racó, que per sort era lliure. Potser Murphy ja mha deixat de banda avui, he pensat.
Sobre les nou ens hem dutxat, per separat per no malbaratar lexcitació latent amb un clau impulsiu, i hem baixat amb la moto fins al passeig marítim. Hem caminat mitja horeta a pas de iaies, i ens hem aturat al nostre racó preferit a contemplar lúltim alè de sol ponent. Després dunes morrejadetes assossegades com el rastre de saliva dun cargol bover, mha recitat un sonet que li ha enviat aquesta tarda la Jèssica, la seva neboda de disset anys, que pel que sembla serà una altra ferida de lletra com nosaltres. LIli té una memòria que no se la mereix i, si és curt, li basta llegir un text un cop amb atenció per retenir-lo un parell de mesos sense esforç. I si el poema o la citació de torn li ha tocat la fibra una mica, pot ancorar-lo al rebost profund i no oblidar-los mai més. Això també em fa enveja però no tanta: jo puc revisitar pel·lícules antigues, i gaudir-les com si no les hagués vist mai, mentre que ell «se les sap fil per randa» fins i tot a contracor.
Per una poeta menor dedat, el sonet de la neboda és francament bo. Sospiro: a més del punt denveja genètic, que ja tinc assumit, em fot molta ràbia. Em vaig submergir en el negoci editorial per poder obrir una porta, o almenys una finestra, a persones que tenen el do de teixir paraules amb enginy i gràcia, però no tinc ni la més puta idea de com gestionar-lo i fer-lo arribar al públic. He arribat a dirigir una empresa amb prestigi i recursos, però encara em trobo igual: sovint no sé com editar-ho i donar-ho a conèixer amb dignitat. LIli sol dir que la literatura, a Catalunya i potser a tot el món, està a punt de morir dèxit. La tecnologia actual permet fer un llibre amb la mateixa facilitat que un pet, de manera que tothom sense excepció, sàpiga escriure o no, pot engendrar un text i publicar-lo sense dificultat. En conseqüència, la majoria deditorials, i especialment les grans, no simpliquen en el que publiquen, tret que sigui un producte etiquetat com a comercial. La qualitat sels en fot i, amb lafany de guanyar-ne molts i de pressa, lofeguen a còpia de màrqueting i sobreexplotació.
Hauríem de muntar una editorial sense ànim de lucre remugo disgustada.
Ja fa anys que tho dic. El problema és de què viuríem. Tu ets filòloga i podries tornar a la docència...
Vols dir a la indiferència! Ni boja.
...però jo no tinc títols ni per anar a pixar.
Ara me nha fet venir ganes, aquest ruc. De pixar, vull dir. Així que, xino-xano, fem via cap al restaurant assaborint una bombolla espontània de felicitat rutinària.
Jo almenys jugo a la loteria em defenso, reprenent el fil de largument. Tu, com que ets un hippy, ho consideres una trampa capitalista.
És una trampa capitalista. Però tant de bo et toqués el premi gros.
Això és contradictori, Ili.
Com tot. Ja ho va dir lHereu de la Creu: que la mà esquerra no sàpiga mai què cony carda la dreta.
Em pensava que es referia a un triangle amb la Maria Magdalena i una amiga seva.
LIli esclafeix una rialla.
Ben trovatto. Però força blasfem.
Per què? Bé devia gaudir del sexe, no, el profeta?
LIli sho rumia un moment.
És de suposar. Tot i que hi ha gent que no ho necessita tant. I llavors canvia de to arronsant les espatlles. La veritat és que no mimporta. El que compta és que en gaudim nosaltres.
Tu sí quen saps, torero!
Va, not passis.
Hem arribat a destí i deixo caure a una claveguera la llosca del porret que hem compartit. Mhe proposat no parlar de negocis, no fer desafinar lharmonia parlant de negocis, fins demà al matí com a mínim, però després dasseurens i escollir els comestibles i els bevibles, lIli entrecreua els dits, reposa les mans al caire de les tovalles, negres com la nit, i em festeja els ulls amb un daquells somriures que em despullen lenteniment.
No sé per què intueixo que mhas de dir alguna cosa, potser una mala notícia, i que ho ajornes per no espatllar la vetllada.
Tu tens poders telepàtics, lluç i fer!
Jans coneixem. Si tho quedes entravessat a la tràquea, serà pitjor.
Mho rumio un moment.
Suposo que tens raó.
Li confesso que són males notícies, que, de lacord verbal que havíem pactat com a avançament de la seva novel·la en construcció, ja farem molt si en salvem la meitat. És una porcada, em consta, i ja no sé si soparé de gust. LIli per sort sho agafa amb un xuclet zen.
Bé, això sí que val més discutir-ho dilluns. I amb el teu estimat comptable, més que amb tu.
Ja saps que, quan es tracta de calés, és de marbre, aquell.
Però ell també hi era el dia que ho vam acordar verbalment. Segur que no es voldrà arriscar a un perjuri.
Vas fort, Virgili!
Afortunadament, ara ens porten lamanida de llagostins i salmó fumat, i brindem amb un blanc bonic i un somriure que ho esborra tot. O almenys ho pretén, perquè al cap de res cadascú comença a tibar un cap de cabdell pel seu costat. A contracor, sí, però els humans som així.
Ell pensa que la meitat dels cinc mil euros que vam acordar només són dos mil cinc-cents, que no li arriben ni per sobreviure un trimestre. I es torna a dir, com mil vegades abans, que no es pot vendre una feinada artística de tres o quatre anys, una feinada que probablement suma quatre o cinc mil hores de treball efectiu davant de lordinador (sense comptar el temps de reflexió ni el que sesmuny en blanc quan la font no raja), pel que un tècnic qualificat guanya en un mes.
Jo penso que potser em vaig equivocar en oferir-me a publicar-li la novel·la, però la veritat és que em va agradar la idea, que magrada molt lesquema i els trossos que ja en té al sac, i que encara ara vull publicar-la. Llavors especulem a duo (un cop més) que potser li aniria més bé amb un altre segell.
Després entreteixim dos somriures tendres per deixar les cabòries en un calaix feixuc de la memòria, i reprenem una conversa senzilla (sobre la teca i la política i lemergència climàtica). I de passada ens concentrem a assaborir un sopar que ben just si ens podem permetre. La vida cada dia és més dura fins i tot per als presumptes privilegiats. Quan ens porten les postres, lIli em mira amb una expressió de trapella que no sorgeix de la libido.
Què et sembla si ens nanem a casa i ens prenem una dosi petita dallò nostre?
Arrufo les celles, el nas i els llavis.
Jo mhe llevat a les set i arrossego son endarrerida. La meva idea era fotre un clau maco i dormir deu hores seguides.
Només un de maco, Iana?
O dos. Si volsss... i potsss.
Home... Vull dir, dona, ja saps que al segon normalment ja em falla la molla.
Sort que tens altres recursos replico, mentre li poso els dits dun peu descalç sobre el paquet.
Sí corrobora ell, tancant les cuixes per augmentar la pressió, mentre mensenya la punta de la llengua. Tinc una llengua ràpida i precisa com la dun escurçó. Però més constant i sense verí, que quedi clar.