Nou cercles, ho veus?! em deia febril, mostrant-me o no els croquis que gargotejava. LInfern té nou cercles...! Com un... zigurat cònic invertit de proporcions titàniques!
Invertit?
De cappervall!
Però... els de dalt caurien, no? vaig mormolar, dissimulant una espurna de sarcasme.
No, dona, no: els seus pecats els tenen collats al lloc que els correspon. Sigui per les mans, pels peus, pel coll... o pels collons!
Sels hi arrancarien.
No entens que allà regeixen unes altres lleis, pel que fa a la física, la química i la matemàtica?
Ah, esclar: poden estar penjats per on sigui, durant segles, sense esqueixar-se.
Exacte! Si es porten bé, i es penedeixen de cor, potser amb el temps ascendiran al Purgatori, on... pausa de desesperació, merda, merda! El Purgatori no lacabo de veure.
I el Paradís?
Ah, sí, el Paradís lhe clissat perfectament a la font nevada que ara brilla davant de casa. Té nou esferes ascendents que giravolten en perfecta harmonia, i al centre...
Thi has vist tu em vaig aventurar, mossegant-me un llavi per no esclafir a riure.
El Durante parlava sense mirar-me, potser fins i tot sense escoltar-me, perquè la seva veu possessa li omplia tot. Però, de sobte, va aturar el llapis amb què dibuixava lUnivers que acabava de descobrir, per mirar-me de fit a fit.
Com ho saps?
Ai, Déu meu!
El poeta transfigurat va inspirar i esbufegar profundament, com si una interferència el fes dubtar fugaçment de tot plegat.
Ja sé que no soc Déu, en el sentit teista del terme, estimada Beatriu. Però... ¿et puc demanar un favor?
Que men vagi a dormir? Tho agraeixo de cor: estic morta. Vull dir extenuada. Però mhas de prometre que no prendràs ni una gota més daquest coi de droga. Avui almenys.
Promès i jurat. Soc una mica esbojarrat, ho confesso, però també prou lúcid per adonar-me dels límits.
Segur?
Més o menys.
Doncs fins demà, més o menys. Mira de no prendre mal.
Això va ser poc abans que lambició de la política el recompensés amb el càstig de lexili, i per tant no sé amb quina assiduïtat va recórrer a aquell beuratge increïble per acabar de copsar i procrear el seu univers poètic. Probablement moltes vegades, perquè entre la nit immemorial de la nevada i la conclusió de lobra van transcórrer nou o deu anys. La Commedia aleshores ja tenia una certa fama entre els mecenes i els poetes de lèpoca, perquè el Durante, sempre àvid de reconeixement, nhavia donat a conèixer diversos cants entre els cercles selectes. Va gaudir deu o dotze anys duna admiració creixent, i el dia que el Vicari Imperial Cangrande I de Verona li va anunciar que sufragaria la traducció de la seva obra magna al llatí i al francès (men recordo com si fos ara), el vaig veure llagrimejar per primera vegada. Cal reconèixer també, perquè totes les monedes tenen dues cares, que poques vegades lhavia vist tan enrabiat com quan, dos o tres anys més tard, va descobrir que Cangrande ho havia dit sense intenció ni fonaments, i no havia fet res per complir la promesa. No dubto que aquest va ser el motiu pel qual va abandonar un exili daurat a Verona i sen va anar a Ràvena, on es va establir fins a la mort.
No vaig poder acomiadar-men. Dentrada perquè va contraure la malària i no shi podia acostar ni Déu (perdoneu-me la blasfèmia), en segon lloc perquè jo ja tenia setanta-set anys i poca salut, i en tercer i cabdal, perquè em vaig assabentar de la desgràcia quan ja shavia esdevingut. De fet, men vaig assabentar un parell de dies després, quan el missatger que em portava la seva última carta mho va explicar tot.
* * *
Segurament hauria destroncar el relat en aquest punt tràgic i líric a parts iguals. La mort dun geni a ledat de cinquanta anys és en si mateixa el panegíric més sincer que ningú li pot escriure. Quantes lletres excelses, quanta bellesa ens podria haver regalat, si hagués tingut la fortuna de viure almenys com jo! En dues dècades, el Durante podria haver escrit qui sap quantes comèdies, sàtires i tragèdies, sempre terriblement humanes i sempre transcendents cap a la divinitat.
I, a pesar de tot, no em sé estar de donar la meva opinió, per subjectiva que sigui. Em consta que els estudiosos, els mestres de la mètrica i fins i tot la gent en general la veneren com si fos un evangeli de lart poètica, però jo, per no pecar dhipocresia, he de confessar que la Commedia em va decebre profundament. Dit això, cal remarcar amb majúscules que la capacitat de síntesi i dinnovació sintàctica, el ritme dels tercets encadenats (que segons deia va inventar expressament per a locasió), tota la cabalística matemàtica i la miríade de símbols tant de la tradició hel·lènica i romana com de la doctrina catòlica són únics en lespècie i per tant confirmen lobra com a immortal.
És el fons allò que sovint em sembla banal, com si es burlés dels condemnats amb la prepotència de qui no ha tirat mai la primera pedra, de qui no ha trencat mai un plat, ni tan sols petit. Aquesta va ser la primera angoixa: lautor es considerava immaculat, per sobre dels mortals normals, i, per més que el judici suprem depèn de la divinitat, es permetia burlar-sen i ridiculitzar-los.
Pitjor encara: en molts passatges abusava del dret de sàtira per denunciar i blasmar públicament aquells que en passat o en present considerava enemics seus. El recurs pot arrancar una rialla fàcil del públic senzill, però perd la gràcia formidable de tendir a la universalitat a canvi duna anècdota puntual. Resumint-ho amb una contradicció descarada: lautor construeix tota la creació a major glòria de Déu, però no es priva daprofitar-la per a enveges i esquires terrenals estrictament seves. I valgui com a exemple el personatge de Guido Cavalcanti (un altre compositor de sonetons), contra el qual el Durante havia lliurat cent complots. A la Commedia, lautor el condemna al sisè cercle de lInfern per heretge, pel simple fet de ser un ateu confés. Deixant de banda que el Cavalcanti, en pau descansi, no fos sant de la meva devoció, temo que a mi em tocaria exactament el mateix estrat.
No és pas aquest esperit venjatiu i despòtic el que jo entenc de la figura gegantina de Jesús, ni en els quatre Evangelis considerats autèntics ni en mitja dotzena dels altres que he aconseguit trobar. Malgrat les prohibicions i el risc inherent. Confesso, això sí, que tot i ladmiració que Jesús de Natzaret minspira, la fe dogmàtica del Durante en lEsglésia romana i apostòlica com a màxima autoritat a la Terra no em va semblar mai ni del tot sincera ni gaire intel·ligent. En conseqüència, això tampoc no magrada de la composició magistral del meu amant idolatrat. No sé com sho hauria agafat, si li hagués dit tot això a la cara, però ara que hi penso, tot i que men va recitar un gavadal de fragments i el vaig aconsellar en més de quatre correccions, no em va preguntar mai obertament què en pensava. De fet, no parlàvem mai ni de religió ni de política, ni de si es confessava dadulteri cada dos per tres, o si demanava clemència a Déu personalment. De fet, parlàvem molt de poesia, de lessència de les estacions, de les presències dels núvols i les muses de les tempestes. I també passàvem moltes hores en silenci, potser les més exquisides, passejant o escrivint, escoltant els ocells o la llar, o fent lamor a poc a poc.