Soc aquí, Perot. Que no puges?
Ara ho veuràs com pujo i et repujo!
Ella havia esclafit unes rialletes i ell una riallada. Els dos nens havien contemplat com lhome es llançava literalment damunt la dona, com li despullava el tors amb dues estrebades per amorrar-se-li a les mamelles amb la boca oberta, com si fossin plenes de vi. Ella lhavia deixat fer uns moments, tot i que semblava que plorés, i llavors shavia regirat per asseures sobre lentrecuix dell, amb la faldilla arromangada fins al cul. Ell es masegava el paquet amb una mà mentre amb laltra li estrenyia un pit, i potser per això no es va adonar que ella havia agafat una pedra de la vora amb la mà esquerra. Lhi va estampar amb fúria contra la templa, i per un moment va semblar que lhavia matat. Els nens creien que aleshores havien xisclat ells dos, però no nestaven segurs perquè el terror els tenallava. La dansa macabra entre aquella dona i aquell home, tanmateix, encara shavia prolongat uns instants, mentre de genolls es colpejaven i esgarrapaven i mossegaven, fins que ella, tirant-se damunt seu violentament, lhavia desequilibrat i tots dos havien caigut pel cingle, esgüellant com ànimes en pena.
El sacrifici venjador de la meva tieta va ocórrer ja fa setze anys, però la veritat és que encara no lhi he perdonat del tot. No em dol que enganyés i assassinés aquella ànima perversa, sinó que no vingués amb mi a Florència i soblidés definitivament de les tragèdies daquell foll. Cert que, quan ho vaig explicar tot plegat al Fernandó, em va fer entendre que aleshores el diable podia haver continuat fent mal a la gent, començant per la seva família, mentre que, gràcies a la Dolça...
Respecte a la defunció del senyor Fernandó, només cal afegir que era molt més ric del que suposàvem, almenys jo, i que em va deixar la part més grossa del tresor. Suposo que encara se sentia culpable de la mort del meu pare, el malaurat Martí Mar, baró de Sagunt, a causa de la seva visita i de la ira demencial daquell remaleït Inquisidor barceloní.
* * *
Mhe allargat de mala manera en aquesta introducció, i demano disculpes a lectors i lectores, sempre presumptes, perquè de qui pretenia parlar era precisament del Durante Alagherii. No mhe equivocat, no: es deia així fins que va començar a agafar fama i, no sé ben bé qui, potser el Bocaccio (a qui jo batejaria com el Bocasses), li va escurçar el nom de fonts a Dante i li va afinar el cognom a Alighieri. Prou romanços: el cas és que el Durante (jo sempre li he dit així) va aconseguir seduir-me, primer un petó i, bes a bes, la resta després, un parell danys més tard, quan ell en tenia divuit i jo vint més.
Magrada creure que em va convèncer la seva sublimitat en les arts de la poesia, i la manera com havia lloat i imitat el model dels sonetons de la meva tieta, la malaguanyada Dolça; entre els quals, per descomptat, hi ha les obres magistrals que el florentí em va dedicar en secret. Quan dic imitat, tanmateix, em refereixo a lestructura formal, perquè pel que fa a la capacitat de crear universos jugant amb els mots, puc jurar que al Durante nhi sobrava. El més probable és que també menvanís que un jovencell tan guapo i intel·ligent com ell sapassionés amb una dona que li doblava ledat i ja no era cap princeseta bonica. I també hi devia comptar el fet que jo, més que res per temor, no havia copulat ni festejat seriosament mai amb cap mascle, i el Durante segur que seria lúltim pretendent. O almenys lúltim digne de córrer el risc.
Primer em sentia culpable, com si maprofités de la dèria malaltissa dun donzell per assadollar el meu desig, reclòs durant dècades. I quan es va casar, vam deixar de veurens gairebé un any, perquè jo no volia ofendre la seva dona. Però la carn és dèbil, el pensament acomodatici, i el Durante, terriblement persistent. No sols pel que fa a les nostres relacions, que es van allargar durant més de vint anys. El dia que en vaig complir seixanta, vaig decidir que seríem amics fins a la mort, si ell volia, però amants ja no. Em va preguntar per què com si lhagués traït, i li vaig respondre que el sexe, coses de ledat, ja no minteressava. En el fons, i en la pell encara més, era mentida, però va arribar aquell punt en què em semblava morbós que un home adult de gallarda figura i membres valents es fongués amb i dins el cos flàccid i gastat duna dona vella. Tot i així, al llarg dels anys del seu exili interminable (i ho dic així perquè es va allargassar fins a la seva mort), encara vam pecar en alguna reincidència ocasional, quan ell venia a casa damagat, arriscant-se a acabar empresonat o penjat, i quan jo lanava a visitar on fos que fos.
Vam passar moltes hores felices, fent-nos lamor de totes les maneres que sens acudien, però abans que narrar-ne explícitament un passatge, em tallaria la mà descriure. També vam travessar dies tristos, quan la seva dona quedava prenyada o paria, tot i que a mi em semblava del tot normal i fins i tot saludable: un home com el Durante havia de tenir descendència, com més millor, per intentar llegar el seu do incomparable. I obeint la primera llei de les relacions sentimentals, també em va fer enyorar i patir molts dies i moltes nits, quan es complicava la vida per triomfar en la política, i quan va voler defensar els seus principis i els seus drets amb les armes a les mans.
Estava convençuda, i encara em dura, que tot allò van ser hores malbaratades, perseguint èpiques egòlatres, durant les quals podia haver procreat molta bellesa poètica. I alguna vegada fins lhi vaig dir obertament: «Deixat de política i concentrat en la lírica», li etzibava. Però ell, envanit com un semideu, estava convençut que el seu pensament era igualment extraordinari en tot el que emprenia: la poesia era la passió íntima, però abassegar el poder al comú de Florència era la col·lectiva; la dun líder que transporta el seu poble a través del desert i és capaç de separar les aigües, roges, blanques o negres, per arribar a la pàtria promesa. Senganyava com un nen: gaudia duna màgia per al vers que només una dotzena dhomes i encara menys dones havien assolit en tota la història, però com a polític i militar només nera un de tants, potser per sobre de la mediocritat però lluny de lexcel·lència. No ho va voler acceptar ni en el llit de mort, ara fa mig any. Coses de mascles, que sovint es perden per lorgull. No en tenia prou amb el fet que els seus propis coetanis el consideressin un rei del Parnàs? I ara! Ell havia de fer-ho tot, absolutament tot, més bé que ningú. Era un adorador del perfeccionisme absolut i de la idea que tenia de si mateix, pobre innocent!
He de reconèixer, tanmateix, que daquesta debilitat emocional (per dir-ne dalguna manera), en va sorgir la seva obra magna i magnífica, la qual ell va batejar La Commedia i no sé quin editor o quin carnús hi va afegir el Divina. Ximpleria que va entusiasmar lautor, naturalment, convençut que la seva creació superava les capacitats dels humans i potser fins i tot les dels semideus.
El fong que va gestar lobra, majúscula però terrena, va provenir daquella maleïda poció màgica que el senyor Fernandó havia obtingut del seu cosí, una mena de borni contrafet que ell havia mitificat. La Dolça nhavia pres dosis assenyades unes quantes vegades, i assegurava que els primers sonetons els havia escrit, o almenys intuït, sota la influència daquella droga. Jo només lhavia tastat una vegada, cedint a la tossuderia del Durante, i mhavia passat (o traspassat) tres hores discutint tossuda amb la Mort perquè em concedís un dia més dalè. Havia estat una de les pitjors experiències de la meva vida i mhavia jurat que mai més. El Durante, en canvi, havia trobat un remeier capaç de proveir-lo del verí, i quan les muses parnassianes no li festejaven el cervellet, ell lestimulava amb una tanda de màgia (anava a dir negra, però el cert és que procura visions de tots colors i qualsevol signe). Fou així com, una nit dhivern que nevava com si Déu volgués sepultar el món, el Durante es va transfigurar durant hores davant de la llar, i es va il·luminar amb les pararealitats que copsava en les flames i en les brases, en el fum i la remor de la tempesta... i encara després vam passejar descalços sobre la catifa nívia, tova i prenyada de visions. Va ser aquella mateixa nit, quan una alba perlada sajeia sobre la neu com una carícia, linstant sublim en què el poeta, posseït per una inspiració màxima, va començar a omplir fulls de papir amb dibuixos, esquemes i notes, on transcrivia els turments i els paradisos que havia entrellucat o al·lucinat al llarg daquell colossal viatge.