Sí, també va dir el periodista. I ens va mirar a tots dos. Jo ja sé com es diuen vostès hi va afegir, així que vostès també haurien de saber com em dic jo. Jim Kirby. Escric per a U.P.
Union Pacific? va dir en Harry.
No, United Press va dir en Jim.
I què escriu?
Bé, el meu cap vol que escrigui sobre soldats, sobre paios com vostès. Res de peixos grossos, només de petits, per dir-ne dalguna manera. He de començar amb una sèrie darticles sobre la vida als campaments militars del país, i en acabat seguir la massa.
En Harry em va mirar i va dir:
En Jackson diu que daquí a tres hores hem dagafar un avió cap a Alaska.
Això mateix va dir en Jim. Què li sembla la idea?
No em sembla malament va dir en Harry. Sempre he volgut veure Klondike. Però què és el que ha passat?
Doncs miri, que entre el seu amic i jo hem aconseguit engalipar el coronel va contestar en Jim.
De debò? va dir en Harry.
De debò va confirmar en Jim. Vostè no samoïni per res. Ja està tot arreglat. I ara vostès dos haurien danar preparant lequipatge, així que jo macomiado. Espero tornar-los a veure.
Ens vam acomiadar den Jim Kirby i ell va sortir de la caserna. En Harry i jo vam començar a preparar lequipatge i en Harry no parava de dir:
Per lamor de Déu, què li heu dit al coronel?
Va ser un viatge fantàstic, tant lanada com la tornada, i el lloc era ideal per canviar daires, però lúnic esquimal que hi vaig veure treballava en un bar de Fairbanks. Es deia Dan Collins, era cristià i semblava més americà que esquimal. No crec que el viatge suposés cap pèrdua de temps i de diners per al govern, perquè el coronel em va demanar que li portés alguns paquets i li fes uns quants encàrrecs mentre érem allà dalt. Vaig anar a mitja dotzena de campaments a lliurar paquets del coronel, i jo també menduia coses de cada lloc on anava.
Quan en Harry va descobrir com i per què ens havien enviat a Alaska, va dir:
Què et sembla? El món està ben perdut, oi, Jackson?
En total vam ser fora cinc dies, i així que vam tornar ens vam reincorporar a la instrucció bàsica; i cada nit en Dominic Tosca i en Lou Marriacci feien bromes al germà petit den Dominic.
CAPÍTOL 4
En Victor Tosca deixa anar una ocurrència brillant i el sergent Cacalokowitz un discurs elegant
En Victor Tosca era el noi més ben plantat de la nostra companyia. El seu germà Dominic era un abusananos, però en Victor era molt educat. En Dominic i el seu amic Lou Marriacci dedicaven molt de temps i molta energia a fer bromes a en Victor, i ell lúnic que deia era:
Però voleu parar?
En Dominic ja passava dels trenta anys, i el seu amic Lou Marriacci en tenia quasi quaranta. Abans dentrar a lexèrcit havien treballat junts a San Francisco. Tots dos havien estat jutjats i havien complert condemnes curtes, però no havien comès mai cap delicte greu.
En Victor tenia la meva edat. En comparació amb el seu germà Dominic, era una criatura.
Quan no tenia res a fer, en Victor anava a estirar-se a la seva llitera i es quedava adormit. Solia quedar-se adormit durant les pel·lícules dinstrucció que havíem de mirar contínuament: com fer la salutació; com rentar-se després dhaver estat amb una dona del carrer; com reanimar un home en estat de xoc o a punt de morir ofegat; com trobar un refugi i un amagatall; com desarmar un home i com matar-lo, i totes les altres coses que volien que sabéssim. Cap de les coses que volien que sabéssim eren coses que nosaltres volíem saber, però ells igualment ens feien mirar les pel·lícules.
Tan bon punt apagaven els llums per projectar-nos una de les pel·lícules, en Victor deixava caure el cap i es quedava adormit. Quan assistíem a una xerrada orientativa, en Victor es quedava adormit. Quan havíem de formar un dissabte al matí fins que ens passessin revista, ell es quedava adormit dret. Diuen que un bon soldat és el que aprèn a esperar; doncs bé, si algú dallà tenia talent per esperar, era en Victor. Es podia quedar adormit a qualsevol lloc i en qualsevol moment.
El seu germà Dominic deia:
Té por, el meu pobre germanet està mort de por. Per això sempre dorm.
I en Victor deia:
Vols parar, Dom? Nhi ha que poden dormir i nhi ha que no. Jo soc dels que poden. No és per por. És per falta dinterès.
Com tothom, en Victor tenia una cançó preferida, i quan no tenia altre remei que estar despert si sortíem dexcursió, o per algun motiu concret, o durant una guàrdia cantava aquesta cançó:
Everybody calls me honey,
dont know why they do.
Maybe its because my Mama
calls me honey too. 4
De tant en tant ens organitzaven algun espectacle, i a lhora de la retreta el comandant ens deia:
No els estic ordenant que assisteixin a lespectacle daquesta nit, però estaria bé que hi anessin tots els homes daquesta companyia. No es passarà llista, però si algú hi faltés jo me nassabentaria, cosa que per descomptat no magradaria gens, no sé si mexplico. Que quedi clar que això no és cap ordre. Hi poden anar o no, com vulguin; però els aconsello que aprofitin loportunitat de passar una estona divertida. Retirin-se.
Al principi alguns companys se saltaven lespectacle, però no van trigar a adonar-se que no els convenia perquè després els assignaven feina extra. Així que ben aviat assistíem tots a tots els espectacles que es presentaven, i una nit va actuar una dona que se suposava que era famosa, tot i que nosaltres no la coneixíem. No feia ni dos minuts que parlava i ja sabíem que teníem llauna per a estona. Jo estava assegut al costat den Victor Tosca, que estava assegut al costat den Dominic i den Lou Marriacci.
El cas és que en Victor es va adormir abans que la dona hagués dit deu paraules del seu monòleg. Vaig veure que en Dominic es girava per mirar el seu germà. No havia vist mai una expressió com la seva en aquell moment. En Dominic Tosca estimava en Victor com el millor dels germans, això és el que li vaig veure a la cara. Quan algú es queda mirant algú que dorm es nota el que el primer sent pel segon; així que quan vaig veure com mirava en Dominic el seu germà, vaig saber per què li feia aquelles bromes. Vaig saber que les bromes no eren perquè en Dominic i en Lou Marriacci es divertissin.
La intenció de la dona, crec, era aixecar-nos la moral, alegrar-nos una mica.
Havíem entrat a la sala amb les celles arrufades. Ens havíem assegut amb les celles arrufades. I quan la dona va començar a parlar encara les vam arrufar més. No crec que ningú tingués ganes de sentir el que havia de dir. Estava fent un número dallò més inspirat quan de sobte va dir:
Els científics asseguren que quan somriem exercitem vint-i-set músculs de la cara, mentre que quan arrufem les celles nexercitem cinquanta-un, quasi el doble.
Va fer una pausa i va afegir:
Així, doncs, per què hauríem darrufar les celles?
I just en aquell moment, en Victor Tosca va obrir els ulls.
Perquè així fem més exercici va dir.