Al principi no em queia bé el periodista, però així que vam començar a parlar ja vaig veure que era un bon paio i em va deixar de caure malament. El coronel i els altres oficials van deixar que continuéssim parlant, però no sé per què. Potser ho trobaven interessant.
Una última pregunta va dir el periodista. Va mirar el coronel de cua dull i va preguntar: Què li sembla lexèrcit?
Merda, ja hi érem. En Harry Cook ja lhi havia dit, i ara volia que lhi digués jo també. Si li deia la veritat el coronel es disgustaria més que mai, i si no lhi deia seria un covard. No sé per què no volia que el coronel es disgustés, tenint en compte que no em queia més bé que a en Harry, però sí que sé que no volia que es disgustés. No em semblava bé que el coronel es disgustés. No sé com explicar-ho, però em semblava pitjor fer disgustar el coronel que ser un covard. Així que em vaig posar a pensar en les coses que magradaven de lexèrcit, però nhi havia tan poques que sabia que no les podria convertir en una excusa per dir que magradava, i com més hi pensava més confós estava. També em vaig començar a trobar malament, però havia de prendre una decisió de seguida, així que vaig intentar semblar animat i seriós al mateix temps i vaig dir:
Magrada prou.
Aleshores va arribar el tinent amb els dos homes que havia triat, i jo ja em girava per anar-men quan el periodista em va agafar pel braç. El tinent va presentar els dos homes que havia triat. Eren un parell de paios que estaven permanentment estacionats en aquell post. Feien feines administratives. Jo els tenia vistos però no els coneixia. El periodista els va demanar ledat, don eren i a què es dedicaven els seus pares, però no va anotar cap de les respostes que li van donar. Lambient es va anar suavitzant i el coronel es va tornar a animar, però llavors va tornar el comandant i va dir:
Coronel, daquí a tres hores surt un vol cap a un camp daviació que és a unes cent milles de Fairbanks. Porto el permís del soldat Cook, ordres de viatge i aquest sobre amb diners.
Suposo que devia fer molt mala cara quan vaig sentir allò, i suposo que el periodista sen devia adonar perquè es va girar cap al coronel i va dir:
Fer un viatge tan llarg en avió tot sol... I es va girar cap a mi. No creu que hauria dacompanyar el seu amic, tenint en compte que té la mare tan malalta i que està tan trist?
Potser sí vaig contestar. Potser estaria bé visitar Alaska.
A hores dara els dos paios que feien feines administratives també shavien animat, i un dells va dir:
Alaska? Qui sen va a Alaska?
El soldat Cook va dir el comandant. Lenviem a casa. Té la mare molt malalta.
Merda, ara sí que havia begut oli.
El soldat Cook? va dir ladministratiu. De quin soldat Cook parla?
Del soldat Harry Cook va contestar el comandant.
Definitivament, aquell periodista era un bon paio.
Coronel va dir, magradaria parlar un moment amb vostè a soles. I vostè no sen vagi em va dir a mi.
I tant va dir el coronel al periodista.
El coronel i el periodista van anar a laltra banda de la pila de fustes i els altres ens vam quedar on érem mirant-nos els uns als altres. Els dos administratius sabien que hi havia gat amagat, però no hi volien ficar gaire cullerada perquè a lexèrcit tensenyen a no ficar gaire cullerada en res per més just que sigui, no fos cas que li compliquessis la vida a algun superior, que dentrada tagrairia molt la informació però al cap duna setmana o dues potser tenviaria a alguna part del país deixada de la mà de Déu on no voldries ser de cap manera; així que els administratius no van dir res sobre la procedència den Harry Cook, tot i que tots dos estaven segurs que no era dAlaska.
El comandant també sabia el que passava, i de tant en tant em mirava dissimuladament. Jo li mig somreia, però ell de seguida apartava els ulls, com volent dir: «Compte, ara no afluixis, nano, no diguis res. Deixa-ho a les mans del coronel. Això és cosa seva. No posem en evidència el coronel. Ara parla amb el periodista. Ell ja prendrà una decisió i donarà les ordres que consideri oportunes. I nosaltres les complirem».
Els dos capitans i el tinent també estaven al corrent del que passava, així que lúnica cosa que podíem fer era quedar-nos allà i esperar. No podíem parlar, perquè si ho fèiem podríem causar molts problemes al coronel. A mi no em semblava malament anar a Alaska, però no sabia si en Harry Cook també estava disposat a anar-hi. Jo hauria anat a qualsevol lloc per allunyar-me de lexèrcit uns quants dies. Estava fins al capdamunt de lexèrcit, i no estaria malament que a en Harry i a mi ens enviessin a Alaska, perquè, a banda del canvi daires, potser també veuria per fi un esquimal autèntic.
El coronel i el periodista no van trigar a tornar. De seguida vaig veure que shavien entès dallò més bé, i estava convençut que el periodista havia promès descriure un bon article sobre el coronel per ajudar-lo a aconseguir lascens. Tot i que cap dels dos no somreia, jo sabia que no hi havia res a témer, fos don fos en Harry Cook i independentment de qui ho sabés.
El coronel va inspeccionar amb la mirada els seus homes, que li van demostrar que sabien prou qui manava allà, i llavors va dir:
Comandant Goldring, vull que el soldat Jackson aquí present acompanyi el soldat Cook a Fairbanks; així que faci el favor de disposar tot el que calgui perquè així sigui. El soldat Jackson anirà com a missatger.
Llavors el coronel em va mirar a mi i em va dir:
Vagi a buscar el seu amic i comuniqui-li la bona notícia. I en acabat val més que safanyin a preparar lequipatge. Tinent Coburn, sencarregarà vostè del transport fins al camp daviació?
Tots es van quadrar i van fer la salutació. El coronel els va tornar la salutació i el grup es va dispersar. Jo vaig anar a la caserna, esperant trobar-hi en Harry estirat a la llitera, que és on el vaig trobar. Dormia. El vaig sacsejar i quan va obrir els ulls li vaig dir:
Aixecat, que daquí a tres hores tu i jo hem dagafar un avió cap a Alaska.
En Harry va dir que ell i jo ens en podíem anar a fer una cosa que no diré aquí, i es va girar al llit per continuar dormint. Jo intentava fer-li entendre que el que deia era veritat quan va entrar a la caserna el periodista.
Per sort per a en Harry i per a mi, lúnic paio que hi havia allà a part de nosaltres era en Victor Tosca, que dormia a la seva llitera, a laltra punta de lespaiós dormitori. El periodista ens va mirar a en Harry i a mi i va dir:
Em sap greu haver-li dit «amic». No era la meva intenció ofendrel. Amics?
És clar va dir en Harry.
Don és, vostè? li va preguntar el periodista, sense que a mi em fes res.
De San Francisco va contestar en Harry. Visc al Sunset District, just a sota de Red Rock Hill.
I com està la seva família?
Bé.
Li nha arribat cap carta, últimament?
Nhe rebut una aquesta tarda, de la mare. Ha fet un pastís i me lenviarà.
Que li agraden els pastissos?
Ui, mencanten, però és que aquest és especial va dir en Harry. Porta dàtils, panses, nous, rom i un munt de coses més. A vostè no li agraden, els pastissos?
Sí, també va dir el periodista. I ens va mirar a tots dos. Jo ja sé com es diuen vostès hi va afegir, així que vostès també haurien de saber com em dic jo. Jim Kirby. Escric per a U.P.