Mentre parlava, vaig baixar de la pila de fustes. No vaig perdre dull el coronel per veure com reaccionava, i va reaccionar com era desperar. Dentrada se sentia alleujat, i em va fer lefecte que mestava agraït per haver-lo tret dun embolic. Els periodistes són una nosa per als militars. Poden causar molts problemes a un coronel que aspira a ascendir a general de brigada. Els homes sense uniforme, i sobretot els periodistes, no es prenen gaire seriosament els coronels i ni tan sols els generals, perquè el seu heroi de debò és el soldat ras. El coronel era prou intel·ligent per adonar-se que la millor manera de conservar el bon nom del seu post, i el seu propi, era fer veure que estava trist per la tristesa den Harry. Però al mateix temps veia que salegrava que la mare den Harry sestigués morint, perquè això significava que en realitat a en Harry no li desagradava lexèrcit, sinó tan sols la idea que se li estigués morint la mare, que era ben diferent.
Sí va dir el coronel mirant el periodista, ja mha semblat que el pobre noi devia estar passant per alguna mena de crisi emocional. Comandant Goldring, faci el favor dassegurar-se que el soldat Cook obtingui un permís especial per tornar a casa. Vull que el noi pugi al primer tren que surti de la ciutat i que sen vagi a casa uns quants dies. Vull que tots i cadascun dels soldats daquest post entenguin que els comandants som amics seus. Enviï el soldat Cook a casa de seguida, comandant.
Sí, coronel va dir el comandant. Me nocuparé demà a primera hora del matí.
Què coi a primera hora del matí? va dir el coronel. Ara! Immediatament!
El coronel es va girar cap a mi.
Don és el soldat Cook?
Jo sabia que en Harry era del Sunset District de San Francisco, no gaire lluny don vivíem el pare i jo. Però no volia embolicar la troca perquè sabia que cada nit sortien dos o tres trens cap a San Francisco. Vaig pensar que si deia al coronel don era en Harry i el coronel feia pujar en Harry al primer tren, ben aviat tothom descobriria que la mare den Harry no estava malalta i en Harry i jo tindríem molts problemes. Així que vaig pensar que diria que en Harry era de molt lluny, de tan lluny que el coronel deixaria córrer la idea denviar en Harry a casa amb el primer tren i sacontentaria de deixar que continués estant trist.
DAlaska, coronel vaig dir. Vaig dir allò perquè quan vaig veure venir els problemes vaig començar a desitjar ser una altra persona, i això em va fer pensar en els esquimals, i els esquimals em van fer pensar en Alaska.
Alaska? va dir el coronel.
Sí, coronel vaig dir jo. És dAlaska.
Vaig notar que allò suposava un problema per al coronel, i ja donava per fet que ho deixaria córrer. Ara només calia esperar que el tinent es presentés amb dos homes que segons el seu criteri fossin idonis per entrevistar-se amb un periodista i jo ja podria anar a buscar en Harry. El coronel va mirar el periodista, i jo no havia vist mai una cara tan difícil dinterpretar com la daquell periodista. Allò sí que era una cara autèntica de pòquer. El coronel va somriure al periodista, però el periodista no va canviar dexpressió i això va fer adonar al coronel que encara no se nhavia sortit.
De quina ciutat dAlaska? va demanar.
Fairbanks.
Comandant Goldring va dir el coronel, esbrini quins vols hi ha programats cap a Fairbanks i faci pujar el soldat Cook al primer que surti; doni-hi prioritat absoluta, i si necessita diners, ocupi-sen personalment.
Sí, coronel va dir el comandant, i sen va anar.
I vostè, jove em va dir a mi el coronel, vagi a buscar el seu amic i digui-li que sen torna a casa.
Sí, coronel vaig dir i em vaig girar per anar-men, però llavors el periodista va dir:
Disculpi, quin llibre és?
Lart de la guerra vaig dir. De Clausewitz.
Li puc preguntar com és que llegeix aquest llibre?
La intel·ligència del recluta mitjà daquest exèrcit... va començar a dir el coronel, però el periodista el va tallar.
Sherman deia que la guerra és linfern va dir el periodista. Clausewitz diu que és un art. Vostè què creu que és?
Jo no hi entenc gaire vaig contestar.
Què pensa de Clausewitz?
Que és fàcil de llegir.
Què pensa de les seves idees?
Que fan pudor.
Com es diu?
Wesley Jackson.
El periodista va anotar el meu nom en una llibreteta que shavia tret de la butxaca de labric. Al principi el coronel estava content de mi, però quan vaig començar a parlar sense embuts tot i que no era la meva intenció vaig notar que ja no li agradava gens. Devia tenir por que aquell ximple acabés escrivint més sobre un soldat ras que sobre ell.
Don és? va demanar el periodista.
De San Francisco.
I a què es dedicava abans?
A res.
No feia res?
Buscava feina, de tant en tant treballava, però sobretot feia el dropo. El pare va anar a lúltima guerra. Cobra una pensió perquè el van ferir, i amb això anem tirant.
A què es dedica el seu pare?
A res.
Quin ofici o professió té?
Cap. Anava a la universitat quan el van cridar a files, però quan va tornar ja no tenia ganes destudiar.
I vostè com ho sap, tot això?
Mho va explicar ell. Érem col·legues fins que va esclatar aquesta guerra.
Què va passar?
Doncs al pare sempre li havia agradat beure, però quan van tornar a cridar tothom a files ja no va fer res més. Ni tan sols menjava.
Quina ferida tenia?
Gas, metralla i commoció. Té una placa de metall al cap, allà on la metralla va estar a punt darrencar-li la cabellera.
Li cau bé, el seu pare?
És clar.
I per què es van barallar?
No ens vam barallar. Vaig intentar convencel perquè deixés de beure, però no hi havia manera. Ell volia, però no podia. Semborratxava i jo no en sabia res durant tres o quatre dies, i quan li demanava on havia estat no sen recordava.
Si no es van barallar, com és que van deixar de ser col·legues?
Un dia no va tornar.
I llavors vostè de què vivia?
Vaig trobar una feina de dissabtes, cobrava tres dòlars. Vivia daixò.
I el seu pare on és, ara?
No ho sé.
No té més família?
La mare i un germà.
On són?
A El Paso. El germà de la mare, loncle Neal, té un negoci deines de granja a El Paso, i el meu germà i la mare ja deu fer deu anys que viuen amb ell.
I vostè es va quedar amb el seu pare.
Sí. Hi he viscut des dels nou anys.
El periodista no parava de fer preguntes i jo les hi contestava, dient sempre la veritat i sentint-me cada cop més ximple, esperant que arribés per fi el tinent amb els dos homes que havien de conservar el bon nom del post en comptes dembrutar-lo com havíem fet en Harry i jo. Però el tinent no venia i a mi no paraven de suar-me les mans i no parava de desitjar que tant de bo fos un esquimal, i a dins del cap no parava de bramar «Valencia!» perquè era la cançó que el pare cantava el primer cop que la mare sen va anar a El Paso amb el meu germà Virgil i el pare i jo ens moríem de solitud. Quan el pare i jo vam superar la solitud, el pare va deixar de cantar «Valencia» i jo men vaig oblidar, però la vaig tornar a recordar el dia que el pare no va tornar a casa, i ara que era a lexèrcit ja no parava de sentir-la.