DIA 52
Si no et trobes bé, ves a casa. Ja ho faré jo.
La Goja estira les mugroneres dun dels vuit braguers de la sala. La Montse sospira i encreua els braços.
Estàs ben blanca. Fes el favor de mirar-me.
Ja casi estic. De veritat. No passa res.
Una vaca clava una coça i les dues dones se sobresalten. La Goja renega en veu alta i venta un cop de puny al braguer de la vaca, i després un altre, i un altre, i la vaca balla nerviosa amb les potes del darrere, a punt per clavar una altra coça. La Montse baixa les escales i sapropa a la Goja, li agafa suaument un braç. Li diu, ei, ei, Goja. La Goja respira amb agitació, les galtes se li han posat vermelles. Sasseu als esglaons i recolza el cap a les mans. Sestà així tota lestona que la Montse tarda a acabar de munyir.
Allà hi ha la llista de les vaques per inseminar murmura finalment, assenyalant el petit despatx annexat a la sala de munyir. Ho podràs fer tu?
Un altre cop aquells xisclets desconcertants. El cel sencer xiscla «au, au, au». Un altre cop els gavians argentats taquen de blanc i plata les teulades del veïnat.
Un altre cop el mar al llindar de la casa.
La Goja sels mira captivada des de la finestra del menjador. És tan aclaparador com fascinant veure tot aquest escampall de gavians des de casa. Li fa la impressió que són unes bèsties dallò més estrafolàries, com una mena de miratge. Com si el veïnat, avui, shagués vestit desconjuntat.
Els gavians argentats no desperten gaires simpaties. Són cridaners i tenen gustos difícils dentendre, per exemple la seva afició a les escombraries. Els abocadors són, per a ells, com un bufet lliure. Per si no fos prou la seva mida i la seva agressivitat encara els fan més impopulars. Van pel món amb el posat altiu i la mirada provocadora, com si en fossin amos i senyors. La Goja torna a recordar els grups de nens que portava de colònies. Però també pensa en els executius afamats de Wall Street que surten a les pel·lícules americanes. Quin món de bojos. Sens dubte ella es queda amb els gavians i tot el salnitre que els acompanya. Fins i tot si són, com diuen alguns, les rates del mar. Com les rates, els gavians argentats han après a treure profit de la convivència amb els éssers humans, en comptes de sortir-ne perjudicats, que és el que els passa a la majoria despècies salvatges. I això és intolerable, diuen les persones, això és intolerable perquè els converteix en uns aprofitats i uns insolents. La Goja sels imagina en un abocador pudent, alegres com una cançó dels Gipsy Kings i, alhora, seriosos i plens de dignitat. Potser amb un tros de plàstic enganxat al pitram blanc immaculat, com nens petits a qui els pares shan descuidat de posar el pitet. Se li omple el cor de tendresa. No són pas ells qui han abocat allà tota aquella pila de deixalles. Com podem acusar-los de ser malsans?
Darrere seu sent un terrabastall i en Kropotkin surt disparat com una bala pel menjador i desapareix en un tancar i obrir dulls. Una de les muntanyes de llibres que hi ha esgavellades per tota la casa ha caigut a terra. La Goja somriu. A vegades en Kropotkin és un sapastre. No és el primer cop que intenta desplaçar-se sigil·losament per sobre una taula, entre cadires o per una lleixa i acaba tombant coses per terra.
Sacosta als llibres i els comença a recollir. Lúltima vegada que en Juli va pujar al mas li va preguntar si tenia pensat llegir-se tots aquells llibres que hi havia escampats pertot arreu. La Goja va encongir les espatlles tot i que, de fet, la majoria daquells llibres estaven o bé llegits o bé començats. I sanirien movent per la casa, dun piló a laltre, duna lleixa a laltra, de la posició horitzontal a la vertical, del menjador a lhabitació, de la taula del despatx al marbre de la cuina, del moble de lentrada a la tauleta de nit. Sanirien movent per la casa per un temps indefinit que podia ser sempre.
La gent que és tan desordenada com tu li va dir en Juli, en realitat sempre sabeu on són les coses, oi?
A la Goja allò li va semblar del tot ridícul. De veritat creia que ella sabia orientar-se, dins aquell caos? La Goja no sabia mai on eren les coses. Ni les claus de casa, ni la corretja dels gossos, ni el llibre que tenia ganes de llegir o rellegir. La Goja buscava constantment, treia i posava, penjava i despenjava, anava amunt i avall. I tot apareixia, tard o dhora. Però a vegades shavia de conformar a deixar les portes de casa obertes tot el dia o llegir un llibre que no tenia planejat llegir. Incloure latzar a la seva vida li permetia flexibilitzar la ment i aprendre a viure en un estat de lleugeresa, en un estat de desafecció. Lobligava a fer servir lenginy i, sobretot, a no aferrar-se a les idees i les coses de forma malaltissa. A no aferrar-shi en absolut. El seu caos no tenia cap ordre ni volia que en tingués. El desordre lalliberava del mètode i del protocol i de tot allò previsible, que de totes aquestes coses a la feina ja en tenia un fart, perquè el bestiar necessita un control exigent i unes rutines sòlides.
Un dels llibres que cull de terra és una biografia de la Frida Kahlo que es va endur fa cosa duna setmana de la biblioteca. Sha perdut el punt i busca entre les pàgines intentant fer memòria. Fulleja el llibre i es va aturant allà on apareixen fotografies: la Frida de nena, els pares de la Frida, la Frida i en Diego, un mural den Diego, uns quadres de la Frida, la Frida estirada en un llit amb una tela entre les mans. Frida. La Goja pensa que és un bon nom. És un nom alhora dolç i directe, amb aquest punt daspresa germànica que fa que et raspi la llengua i el paladar. Sel passeja per la boca. Friede. Significa «pau». És una llàstima que signifiqui «pau», una paraula tan malgastada que ha perdut el sentit i ara és només una embosta de cursileria. Però, tot i així, Frida sona molt bé.
La cella famosa de la Frida li fa recordar lAtthis.
Ja es troba força millor i és hora de tornar cap a la granja. Sestà fent tard, i avui encara no ha vist els vedells. Abans de sortir de casa, però, telefona a lescorxador.
La Sartre empeny, empeny, empeny. Estira el coll i mugeix llargament. Té els ulls sortits i vermellosos. I no té res a veure amb el seu nom, sinó amb lesforç.
La Goja reparteix pinso amb el carretó i no la perd de vista. El grup de vedelles joves fa festa major, barallant-se totes per treure el cap pel mateix forat encara que hi hagi forats de sobres a la menjadora. Tenen un nervi impròpiament boví, a aquesta edat. Són vivaces, juganeres i extremament curioses. Salten, vocalitzen i sembla que riguin amb desvergonyiment, algunes fins i tot sacosten i allarguen la llengua rasposa cap al braç de la Goja i li estiren la màniga.
Ella mira dignorar-les. Des que, aquella vegada, la Trotski la va encloure contra la tanca i la va prémer amb el cap fins a gairebé ofegar-la, la Goja sap que cal marcar uns límits. Les vedelles, per bé que són animals joves i enjogassats, també són animals molt poderosos, i una bèstia de quatre-cents quilos amb ganes de jugar pot acabar essent molt poc divertida. Més tard, quan ja són vaques adultes, sobretot després del primer part, el caràcter els canvia. Es tornen més serioses. Estan més tranquil·les. Sembla que prenguin consciència de la seva envergadura.
Mentre feineja, en Lamine apareix pel passadís i se li acosta. Somriu afablement, com sempre.
On eres?
La Goja entreobre la boca i sent com senrojola. Instintivament, redreça el cos i intenta semblar molt sencera, que faci la impressió que no li passa res. Encara està una mica abatuda, però ara es troba bé. Ha de semblar que no ha passat res.