Sent la veu llunyana de la Montse.
No sé per què estàs tan esquerpa. Només vull ajudar-te.
A les paraules les segueix un silenci estrany i la remor del televisor, que no ha parat de fer pampallugues en cap moment. En Lamine ha desaparegut amb el carretó.
LAtthis ha avortat diu la Goja.
Ja ha acabat de fer jaç a les gallines quan veu les dues dones que surten del mas i es dirigeixen cap als seus cotxes. Veu com la Montse abraça fort la Goja. La mestressa, com li diu ell, dona uns copets a lesquena de la seva amiga. Està més rígida que un pal descombra. Mira que narriba a ser, de seca, quan vol. Quan es dissol labraçada, la Goja el mira. Ell aixeca una mà i somriu. Ella crida:
Lamine, men vaig amb les ovelles!
En Lamine assenteix una vegada i torna a agafar el carretó i les eines per desar-les. Fa molt temps que entén bé el català. Ja lentenia el dia que va arribar a la granja buscant una feina nova, encara que llavors amb prou feines el xampurrejava. Però sembla que, en aquell racó de món, tothom sobstina a parlar-li en castellà. De fet, al principi, fins i tot la Goja ho feia. Quan la Montse va entrar com a sòcia a la granja, el va apuntar a un curset de català per a immigrants, al qual en Lamine assistia a contracor. La mestressa mai shavia preocupat per aquestes coses, i a ell ja li estava bé. Però ha de reconèixer que aquell curset li va ser útil. Sobretot per afermar la seva relació amb la Goja. Els matins, mentre treien fems o canviaven de pati el bestiar, en Lamine li preguntava tot allò que no havia acabat dentendre i ella lajudava. Després es van acostumar a fer una estona de conversa durant lesmorzar. Aquest petit moment de pràctiques es va anar convertint, a poc a poc, en un intercanvi ric i plaent del qual tots dos gaudien dallò més. Es van adonar que connectaven de debò i lesmorzar va esdevenir, amb els dies, una mena de confessionari distès i sincer. Sobretot per part de la mestressa. Era com si algú li hagués donat corda. Al principi el sobtava molt que una dona com ella li expliqués tantes coses, algunes de tan íntimes. Però el cert és que tot fluïa. Hi havia una complicitat que semblava que hagués estat allà sempre, esperant que es trobessin per reprendre una relació que ben bé era com si fos de tota la vida. Ell també li explicava moltes coses, coses de lIssa i de la Fatou, fins i tot. Tenia el convenciment que ho sabien gairebé tot lun de laltra. Però ara a la mestressa nhi passava alguna i no acabava dendevinar quina. I no era lúnic, perquè en Juli també estava del tot desconcertat. Des de feia una setmana, quan apareixia a la granja per recollir la llet, la Goja desapareixia com per art de màgia.
Tu saps si li passa alguna cosa? li havia preguntat aquell matí.
En Lamine deixa el carretó al seu lloc i emprèn el camí cap a la granja. Passa per davant de lhort. La presència de la Ginzburg caminant al seu costat està tan integrada en el seu dia a dia que gairebé ni la veu, com si fos un apèndix dell mateix. Es fixa, en canvi, en les corretjoles que creixen vigorosament entre les cebes. Tot just deu fer dues setmanes que la Goja va plantar aquestes cebes. Si no treu les herbes, les escanyaran, pensa en Lamine.
Un pit-roig lobserva des duna branqueta mig nua del cirerer en flor. És tan rodó i petit, i la branca tan prima i fràgil, que sembla que sels pugui endur un cop de vent. La branqueta oscil·la rítmicament sota el pes minúscul de locell i ell sembla delitar-se amb el moviment, com un nen petit en un gronxador. La Goja li va dir, fa dies, que el pit-roig ja no hi era. Fa setmanes que no veig en Whitman, li va dir.
Però ara en Whitman és aquí i entona alguns refilets inflant el seu pit diminut. Com sempre, la potència de la seva veu sorprèn en Lamine. Com pot ser, es pregunta, que una cosa tan petita canti tan fort? Intenta imitar-lo xiulant i locellet sel mira encuriosit abans de tornar a refilar. En Lamine li contesta amb nous xiulets. El pit-roig mou el cap a banda i banda amb moviments petits i secs i clava, cada cop, un dels seus ulls negres als ulls vermellosos de lhome. En Lamine intenta per últim cop establir algun tipus de conversa amb locell i torna a xiular. Llavors en Whitman, sense més ni més, alça el caparró cap amunt com si estudiés el cel i aixeca el vol. No desapareix en la immensitat blava i lluminosa, fet que en Lamine hauria interpretat com una mena de crida salvatge que lha empès cap a la llibertat; en comptes daixò, el pit-roig fa una voleiada curta i samaga dins la capçada de la gran alzina, a pocs metres de distància. Ja nha tingut prou, pensa lhome, de veure com faig lase.
Un lladruc inquisitiu de la Ginzburg, que fa estona que sel mira atentament, sembla que li digui que sí.
Al camp, en Balzac respira agitadament estirat sota un arbre. La Goja és al seu costat, blanca com un full de paper. Reposa lesquena contra el tronc. Una ovella amb una taca en un ull, com si portés un monocle, sacosta i li ensuma les sabates. La Goja sincorpora amb dificultat i li estira una orella. Lovella saproxima més. Mentre li grata la barra de la mandíbula, la Goja somriu i sospira.
Quina merda, Tsvetàieva.
Lovella mou lleugerament el cap i el prem contra els dits de la Goja. Sembla que tingui un somriure babau gravat a la boca. Els ulls separats i caiguts li donen un aspecte encara més babau. Enmig de la carícia, sense més ni més, la Tsvetàieva mou el coll bruscament i es queda mirant linfinit amb el cap abaixat i les potes separades. Resta immòbil durant uns segons i després salta a un costat amb les quatre potes. Es queda de nou amb la mirada perduda i el cap baix i arrenca a saltar una altra vegada a un costat i laltre com si shagués tornat boja. La Goja es posa a riure i per un moment soblida del mareig. La invitació a jugar és seductora, però no se sent amb prou forces. En Balzac ha alçat les orelles amb atenció i guaita furtivament la Goja amb mirades curtes. Tot el cos se li ha tensat i intenta contenir-se amb penes i treballs. La imatge duna ovella fent salts és irresistible per a un gos pastor.
Tot i que el mareig no li ha passat del tot, sembla que millora una mica. Segurament la pastilla que sha pres fa una estona està fent efecte. Sincorpora penosament mentre en Balzac ho fa dun saltiró. Sacosta a revisar labeurador i les menjadores repartides pel camp. Després obre la motxilla i la Zenobia apareix miraculosament al seu costat, movent tot el cul amb alegria de mastina, que és una alegria indolent i mandrosa. La Goja li posa pinso en una galleda, li acaricia les orelles i torna cap a casa pel camí que travessa la granja, amb en Balzac saltironejant al seu costat. Són gairebé dos quarts de set de la tarda i aviat haurà danar a munyir.
DIA 52
Si no et trobes bé, ves a casa. Ja ho faré jo.
La Goja estira les mugroneres dun dels vuit braguers de la sala. La Montse sospira i encreua els braços.
Estàs ben blanca. Fes el favor de mirar-me.
Ja casi estic. De veritat. No passa res.
Una vaca clava una coça i les dues dones se sobresalten. La Goja renega en veu alta i venta un cop de puny al braguer de la vaca, i després un altre, i un altre, i la vaca balla nerviosa amb les potes del darrere, a punt per clavar una altra coça. La Montse baixa les escales i sapropa a la Goja, li agafa suaument un braç. Li diu, ei, ei, Goja. La Goja respira amb agitació, les galtes se li han posat vermelles. Sasseu als esglaons i recolza el cap a les mans. Sestà així tota lestona que la Montse tarda a acabar de munyir.