Res, un imprevist... He hagut de marxar una estona.
En Lamine assenteix sense perdre el somriure. A la Goja li sembla, per un moment, que arrufa breument les celles, però no sap si són imaginacions seves. Últimament tot li sembla més dramàtic del que és en realitat.
Ja has esmorzat? pregunta en Lamine. Sempre pugen a esmorzar després de munyir i netejar la sala, i avui ja és un xic tard.
Quin fàstic, lesmorzar, pensa la Goja. Amb el mareig que portava a sobre. Potser hauria vomitat i tot.
No... Fa una ullada al rellotge i li ve un rampell. Són quarts donze i en Juli no trigarà gaire a venir a buscar la llet. Entre una cosa i laltra, se nhavia oblidat. Aquests darrers dies aprofitava aquesta estona per anar a veure les ovelles o per fer qualsevol altra cosa que impliqués anar-sen fora de la granja. Tot duna, li entra la pressa. I tu? Anem-hi?
En Lamine sembla una mica sorprès, però encongeix les espatlles i torna a assentir.
I ella? Fa un cop de cap en direcció a la Sartre.
Ah merda, pensa la Goja. La vaca. Gira el cap per mirar-la, tota grossa i rodona com és, palplantada enmig de lestable del prepart. Fa grans contraccions durant les quals tota la panxa sinfla i es desinfla violentament.
Home, fa poc que sha posat a parir... fa la Goja, sense deixar de guaitar-la. Jo diria que tenim temps...
En Lamine torna a encongir les espatlles.
Potser sí. Recull una pala que hi ha tirada enmig del passadís amb un gest distret. Abans de dinar també volia baixar la Kundera cap aquí, que li falten pocs dies per parir. Per cert... a la Goja li fa un salt el cor quan en Lamine la mira fixament, la Fatou mha dit que mhauria de quedar el nen un parell o tres de dies. Demà lhauria danar a buscar a lescola...
La Goja sospira alleugerida, tot i que intenta dissimular.
Ah, dacord. Fem com sempre, doncs. Fa una pausa petita, sescura la gola. Què, anem-hi?
Camina amb pas decidit i en Lamine, quan se nadona, ha daccelerar el ritme per atrapar-la. Abans de sortir del passadís de les menjadores, la Goja lluca una última vegada la Sartre i veu que dues peülles tendres i humides treuen el cap per sota la cua aixecada. A cada contracció es deixa entreveure un tros més de vedell que, després, torna a entrar uns centímetres cap endins. El petit ve ben posat i sembla que el part no tindrà cap entrebanc. Amb una mica de sort, quan tornin a la granja la Sartre ja haurà parit.
I en Juli ja haurà vingut i, sobretot, ja se nhaurà anat.
La Montse no hi està dacord.
Gairebé no nhem parlat!
La Goja obre una llauna de cervesa i es queda palplantada al costat del marbre.
De què hem de parlar exactament? No siguis ridícula.
La Montse està realment alterada. Gairebé enfadada. Potser enfadada, de fet. La Goja prem els llavis i se sent una mica avergonyida sota la mirada esbatanada i dolguda de la seva amiga. Intenta posar ordre.
Montse, hem tingut aquesta conversa moltes vegades... No podem anar guardant animals només per pena. Al final no hi cabrem.
La Montse fa que no amb el cap, es gira desquena, mira la paret.
El problema és que tu has tirat pel dret diu finalment, sense girar-se. Lúnic que et dic és que no nhem ni parlat, però resulta que tu ja ho has decidit tot.
La Goja sap que té els ulls enaiguats, encara que la veu només li tremoli discretament. Sempre aquell espectacle lamentable. Gairebé no nhan parlat perquè la Goja havia pensat que preferia saltar-se aquesta part. Però ni així aconseguirà defugir-la. I, malgrat tot, sap que la Montse no té cap argument prou ferm per fer valdre la seva voluntat. Això seu és pur sentimentalisme.
Ara em dirà allò, pensa la Goja, que els sentiments també compten.
Ostres, és que no sé per què hem de ser tan pragmàtiques sempre! exclama la Montse, girant-se tot duna i mirant-la amb els ulls brillants i furiosos. Que no són importants, també, els sentiments? Em pensava que hi havia coses més importants que la productivitat. Em pensava que, aquí, els animals no es tractaven com si fossin màquines. Hòstia, Goja!
Es gira de nou i la Goja sent com es posa a plorar. La incomoditat li creix per dins i es fa gruixuda i insuportable. Voldria fugir ara mateix. Anar-sen daquí. Però és a casa seva i no pot anar enlloc. Sospira greument i sasseu en una cadira.
Ara no, Montse, sisplau. Ara no...
El to suplicant li sona estrany, aliè. Però funciona. La Montse seixuga les llàgrimes amb una mà, sensuma els mocs i abaixa el cap. Petita primera rendició.
A vegades no sé què hi faig aquí. No compto per a res diu, mentre fa que no amb el cap a poc a poc. La veu se li ha destensat breument, tot i que té la cara inflada i vermella. Però és veritat que tu has de descansar. I no hauries de beure. Camina amb pas vacil·lant cap a la taula i es penja la bossa a lespatlla. Jo ara he de marxar. Això sí, després en parlem. I en parlem bé.
Subratlla lúltima paraula com si fos una sentència. No somriu. Quan passa pel costat de la Goja, satura un moment i li amanyaga els cabells. Després sen va.
La Goja se sent mentidera, culpable, bruta, dolenta. Fa un glop de cervesa i, quan sassegura que el cotxe de la Montse ha arrencat, encén un cigarret.
La Montse i la mestressa shan passat tota la tarda amb cares llargues. La Goja estava més seriosa que de costum i es movia a poc a poc, com si anés amb compte. La Montse, en canvi, tenia els ulls inquiets, sospirava fortament, es mossegava les ungles. Estava visiblement alterada. Això de lAtthis lha trasbalsada.
En Lamine es posa el casc i gira la clau del contacte. La moto espetega i ell dona gas. Són poc més de les vuit del vespre. Com que hi eren tots tres, a la munyida de la tarda, han acabat molt aviat. La mestressa semblava molt cansada. De fet, al matí també ho semblava. I aquella misteriosa desaparició a mig munyir... En Lamine té por que no tingui algun problema de salut. Fa uns dies va sentir com la Montse insistia a acompanyar-la al metge.
Mentre sent lembat de laire fred del vespre a la cara, recorda quan lAtthis i la Safo van arribar a la granja, amb tres vaques més. Llavors eren cinc vedelles llustroses i refetes. La Montse feia poc més de mig any que havia entrat al negoci com a sòcia i va ser idea seva, això de comprar vedelles a França. Deia que aportarien diversitat genètica al ramat. Es veu que eren duna línia molt bona de vaques lleteres.
Les vaques franceses van acomplir molt bé les expectatives, els primers anys. Tres delles, entre les quals lAtthis, ja venien embarassades, i les altres dues shi van quedar de seguida. Les primeres lactacions van ser molt bones. A partir del segon part, però, lAtthis va començar a tenir problemes. Es va haver dinseminar cinc vegades, llavors, per tornar a quedar embarassada. Després del tercer vedell, va trigar gairebé sis mesos a tornar a quedar-hi. Va avortar. La mestressa ho va seguir intentant. Li costa rendir-se, és pacient i obstinada. Finalment, lAtthis va fer un quart vedell. Des de llavors havia passat més dun any. La mantenien com podien amb el grup de vaques de lactació, però cada vegada feia menys llet. Tot i així, la Montse i ella ho van seguir intentant, i en Lamine recorda com estaven de contentes el dia que el veterinari els va dir que estava prenys. La gent del poble sen feia creus, de com perdien els diners aquelles dues dones. En Lamine també ho pensava: sabia que un animal com lAtthis, amb la llet que feia, no es pagava ni el menjar.