b. Crítica i història literària: Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (Barcino, 1955), Antologia de la poesia valenciana (Selecta, 1956), La poesia catalana (2 vols., Raixa, 1956), El món literari de sor Isabel de Villena (1957), Notes per a un estudi de loratòria vicentina (Rev. Val. de Fil., 1958), i la part literària i folklòrica del Serrallonga (Aedos, 1961), de Joan Reglà.
En aquest moment tinc en premsa: la «guia» El País Valenciano (Destino), Poetes, moriscos i capellans (LEstel, València) estudis dhistòria cultural, un altre paper sobre el bandolerisme català del Barroc, també a mitges amb en Reglà (Aymà), un llarg pròleg a ledició de les poesies completes de Salvat-Papasseit (Ariel) i una traducció de La pesta de Camus (Vergara). I en tràmit de censura, Nosaltres els valencians (Edicions 62), espècie de pamflet historicopolític adreçat a espavilar els meus paisans.
Potser em descuido alguna cosa més; però tant hi fa.
¿Què més? He assistit a uns quants congressos més o menys internacionals descriptors on mhi he ensopit duna manera indefectible, però que mhan permès de fer turisme en bones condicions: he viatjat una mica, molt poc, sobretot per la falta de possibilitats econòmiques; he fet conferències, mítings i sermons (profans, sentén) des de Perpinyà a Alacant; he obtingut algun premi
Escric molt: potser escric massa coses que no minteressen; però no hi ha més remei. Visc a Sueca, on la vida és tranquil·la. Cada setmana faig una escapada a València, de vint-i-quatre hores, per veure gent i xerrar-hi. De tant en tant, pujo a Barcelona. Sembla que tinc molts amics, i no em falten algunes persones que modien cordialment, no sé per què. Soc un gran treballador aquesta virtut no vull que me la neguin, i lúnic que lamento és que la necessitat de guanyar-me la vida a força descriure em deixi, ara, tan poc de temps per llegir. Llegir és lúnica cosa que mha divertit, sempre. I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i «en forma», al País Valencià, uns quants equips dintel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure o almenys dintentar-ho aquesta societat en perpètua somnolència digestiva
LES ORIGINALITATS
(PRÒLEG I ASSAIG)
PRÒLEG
Algú deu haver definit ja el pròleg com un epíleg col·locat, no se sap ben bé per què, al principi del llibre. Això respondria a una convicció i a una experiència de la majoria dels lectors. Lúnica manera segura dentendre un pròleg és llegir-lo després del llibre. I això passa fins i tot quan creiem que lescriptor shi limita a exposar els propòsits que lhan dut a escriure el mateix llibre. Parlo, és clar, del pròleg que fa el mateix autor. Una mica, és aquest el meu cas dara.
Perquè la necessitat del pròleg simposa fundadament quan es tracta dun llibre que, en aparença, manca dunitat. El lector se sentiria defraudat si no se li justifiqués per exemple, o sobretot, en un recull dassaigs el criteri que nha orientat la confecció. Ell voldrà saber per què entre els seus escrits lautor nha triats uns quants, precisament aquells, i els ha lligats amb un títol, una tipografia i un destí comuns. Sha dit que triar és opinar. El pròleg, per tant, explanaria aquesta opinió, denunciaria la unitat latent.
El llibre que tu, lector, tens a les mans, comprèn dos assaigs de tema distint. Els motius reals que han determinat que siguin aquests dos, i no uns altres dels que tinc escrits, els que el constitueixin, són secundaris. El cert és que la tria no obeeix a una opinió prèvia. Entre altres raons, perquè els mateixos assaigs són, per dir-ho així, la meva opinió. El «triar és opinar» val per a quan sopera sobre coses daltri, només; aleshores, sí, lopinió, restant implícita, exercida més que no pas formulada, resulta interessant desbrinar: ja ho veiem en les antologies, que serveixen potser més per il·lustrar-nos sobre lantòleg que sobre els antologats.
Amb els escrits propis, tot és duna altra manera. Uns seran millors que els altres, naturalment, i cal esperar que lautor triï els primers, els que li semblen millors. Però ho farà sabent que això és accidental. Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra. A desgrat dels canvis, de les contradiccions, de la varietat, de levolució que, pel temps, shi pugui rastrejar, aquesta obra junta o dispersa és sempre una i única. Ben mirat, els dos assaigs que van a continuació, podien haver estat uns altres, de meus: linterès o la qualitat del llibre haurien variat; però el seu sentit profund, no.
La unitat hi seria. Perquè la unitat, en la present ocasió, soc jo; jo soc tota la justificació que necessita i que admet el llibre.
I veig que, sense adonar-men, estic anticipant o, més aviat, recapitulant el contingut dun dels assaigs, Les originalitats. Aquesta presència directa de lhome en lobra és el que allí he volgut explicar. I a això esperava venir. Sé que el lector, en la hipòtesi més benèvola, trobarà la meva explicació massa senzilla. La identificació que hi faig, entre personalitat i estil, no va acompanyada de les reserves que caldrien per deixar ben clar labast que hauria de tenir-hi el concepte de personalitat. Mhe referit, en les pàgines de Les originalitats al fons ingènit, al punt insubornable de cada home, que és el germen i la determinació de la personalitat sencera; però mhi he referit de forma quasi exclusiva, com oblidant els altres factors, importantíssims, que conflueixen en ella.
En descàrrec, he de dir que, fet i fet, lassaig és un gènere literari que podríem qualificar de fragmentari. Obliga a la parcialitat. Però aquesta parcialitat constitueix el seu avantatge. Parlant en puritat, lassaig no és mai sobre, sinó cap a un tema. Un camí per a comprendrel: un camí entre daltres: un que exclou i ens força a renunciar, de moment, als altres camins.
Per això, el segon assaig del volum, Maragall i Unamuno, cara a cara, sense ser un daquests altres camins, ve a completar Les originalitats. Si Les originalitats enuncia un postulat general, que es basa en la singularitat imperiosa de cada home, laltre assaig nintenta de presentar un cas concret i viu. Encara que les meves observacions sobre els dos grans poetes no miren el seu costat literari, estilístic, les crec útils per a subsanar la unilateralitat del primer assaig. Al do graciós de linnat, safegeix la complexa vinculació de latzar, a la història, a la circumstància. El contrast entre Unamuno i Maragall em sembla un exemple tan brillant com convincent.
Una certa mena de gent, descontenta del temps que li ha tocat viure, i de les coses que aquest temps dona, ha repudiat lassaig, considerant-lo un gènere característic dèpoques dimpotència constructiva. Ara diuen, com que no som capaços descriure «tractats», ens limitem als «assaigs». Potser tenen raó. Avui no sescriuen tractats, almenys amb labundància daltres segles. No crec, però, que la bondat dun escrit depengui de les seves proporcions possiblement, ni tan sols en la novel·la, ni de les pretensions de la seva arquitectura tècnica o de voler esgotar el tema.