Lassaig és això, una provatura. Una provatura que ha tingut algun resultat positiu. En realitat, un capítol del tractat que lautor duu, en un projecte implícit, dins de si. Amb el temps lanirà acabant. Cada línia que escrigui serà una nova peça que vindrà a ajustar-se a les anteriors. Una forta coherència íntima ho ordenarà tot. Lobra tota lobra, la sola obra serà la més exacta constància dell mateix. Amb aquesta confiança vaig començar a escriure, un dia.
Sueca, 1955
LES ORIGINALITATS
La cosa és, ben mirat, decisiva, daquelles que determinen el color i la guisa duna època. Us bastarà, per comprovar-ho, parar latenció entorn vostre, dins vosaltres mateixos. Entre totes les obsessions, més o menys secretes, que van patint lhome i la societat actuals, nhi ha una de profundament tenaç; lobsessió daixò que sanomena originalitat. Podrà variar la dosi en cada cas, però tothom viu posseït per la dèria de distingir-se, de fer sentir la seva presència, de vèncer lanònim i el nivell. Un impossible supervivent de qualsevol segle passat veuria el nostre com una pul·lulació angoixosa, com un domini de la febre: no solament perquè la gentada es belluga sense atur, ocupada per la velocitat, pel negoci, pels múltiples estupefaents diaris; més encara que això, el fraparia lànsia de singularitzar-nos, que ens manté sempre en tensió. Lhome davui, quan arriba a escapar daquelles formes, una mica banals, i utilitàries, de sabêtir la velocitat, el negoci: lestupefaent que sigui, sesforça a convertir la solitud en què se sent, el simple fet de la seva existència, en un valor, potser en lúnic valor. I ho fa sense adonar-sen massa, quasi duna manera irreflexiva, responent a un instint més que no pas a una vocació. Diríeu, no obstant, que es tracta dun valor que, per a ser-ho, demana lassistència embadalida del proïsme. En cert aspecte, viure és sorprendre el proïsme. La nostra solitud només ens resulta suportable si la potenciem, o lexcusem, com una singularitat: enmig o enfront de la presumpta compacitat dels altres, només lorgull ens consolarà.
Marxant en aquesta direcció, shan tocat extrems heroics. La brillantor, lextravagància, lescridassament, ens han servit dajuda contínua per a promoure, consolidar i justificar el nostre aïllament. No shi han plangut ni shi planyen mitjans ni aparences. Anar pel carrer passejant una tortuga o tintar-se els cabells de verd són dues anècdotes tan conegudes com simptomàtiques, que encara trobem emulades per exemple en les divertides incidències de la vida pública dun Dalí, a hores dara. (Un incís: no cal dir que, comptat i debatut, tota la vida de Dalí és vida pública i recordem que la seva autobiografia es titulava, amb més malícia que paradoxa, Vida secreta; totes les nostres vides, en tant que endegades per la singularització obsessiva, tendeixen a ser vides públiques.) Fins i tot una calculadíssima vulgaritat hi aprofita, per a alguns: que no falta qui ha descobert que un mode de singularitzar-se és aparèixer que som com tots, vull dir, que som com se suposa que tots hauríem de ser si no hi hagués pel mig la follia de loriginalitat. Però en aquest cas la causa i els efectes són idèntics. Josep Pla, que entre nosaltres sosté, esplèndidament, els drets de la vulgaritat, blasmava en un dels seus darrers llibres «les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia». Deixant de banda el problema de si són o no «inútils i estèrils», no hi ha dubte que Pla accentua la vulgaritat, com els altres, que ell acusa, accentuen lexcentricitat: amb el mateix propòsit. Parodiant una etiqueta aplicada als irlandesos, es podria afirmar que ser vulgar constitueix la seva manera de ser excèntric.
En política i en literatura, igualment quan pintem que quan ens triem una moda o un enemic, nosaltres, individus i col·lectivitats daquest temps, busquem, primer que res, refermar-nos en la nostra personalitat, destacar-la, fins i tot simular-ne més de la que tenim. La qüestió qüestió de principi és enlluernar els altres, imposar-nos-hi: imposar-los, almenys, que acceptin la nostra distinció, que ens la reconeguin. Totes les exhibicions semblen factibles i lícites, en aquest designi. La nuesa, la prestidigitació, la violència, la farsa, el suïcidi, han esdevingut procediments literaris, artístics i filosòfics. Hem glorificat, per sistema, el no conformisme, i el no conformisme, que era una de les difícils i belles virtuts de la nostra cultura, ha perdut així, en sentit de la responsabilitat i en eficàcia, el que guanya en extensió.
I nés una conseqüència la susceptibilitat gairebé histèrica que hem adquirit envers tot allò que significa cànon o idea generals. La qual cosa ens repugna no en tant que és cànon o idea, sinó perquè és general. La prevenció contra el lloc comú sha transformat en el sol lloc comú que deté, encara, alguna vigència. Si no fos per miraments historicoides, els intel·lectuals contemporanis no vacil·larien a escandalitzar-se de la senzillesa i la naturalitat amb què els autors medievals es plagiaven els uns als altres i depredaven, tots, els antics: els erudits parlen, a propòsit daixò, usant el terme benèvol i polit de «manlleus». El plagi, avui, és tingut per un pecat intolerable, i la imitació per un senyal degradant. Notis bé, tanmateix, que la nostra estructura moral rebutja una tal actitud literària, no perquè implica el robatori i el pendís cap al trivial, sinó perquè significaria admetre, i després fer passa com a pròpia, alguna cosa genèrica o comparable. Lhorror de la repetició característic de lesperit, segons observa Valéry ha acabat per superar el mateix horror del buit En làmbit de la cultura, sobretot, lafany de singularitzar-se es presenta en tota la seva gravetat, veritablement dramàtica: si en daltres manifestacions humanes, de mera superfície, pot reduir-se a un espectacle gesticulant, en lordre de les creacions espirituals shi complica una bona part de la problemàtica de lart i de la literatura moderna. En realitat, la situació actual no fa més que evidenciar, amb una exageració dels trets permanents, lesquema del mecanisme creador.
Una de les arrels de la nostra inquietud per singularitzar-nos i prescindirem, per ara, del mot «originalitat» la trobaríem en totes i en cada una de les filosofies en ús. Històricament i en la història va incursa la filosofia, les filosofies, crec que no fora arriscat de relacionar-la amb la incessant acceleració de «lindividualisme» que es produeix a través dels últims sis-cents anys de pensament i de vida europeus. Lhumanisme, recolzat sobre il·lusions clàssiques, va insistir, de primer, en lHome, amb majúscula. Oposava al teocentrisme medieval un antropocentrisme igualment abstracte. Aquest antropocentrisme, però, desembocà a la llarga en allò que per necessitat havia de ser: la reivindicació de lhome amb minúscula, de cadascú. Quan Maritain, parlant de Luter, al·ludeix a l«egoisme metafísic» del reformador, ens dona una fórmula bastant exacta per a representar-nos lessència daquell gir especulatiu i vital. Egoisme metafísic: deixant de costat els humanistes pròpiament dits, veiem que a partir del segle XVI la filosofia comença a poblar-se de pronoms personals. En línies generals, la postcartesiana ha estat subjectivista, i després del curt parèntesi del positivisme, la centralitat de lhome ha quedat més afermada encara. Nietzsche, Kierkegaard, Dilthey, Bergson, els fenomenòlegs, els existencialistes, no sen surten, ans eixamplen i profunditzen el corrent que diríem antropologista de la filosofia.