En 1943, si no menganyo, vaig aprovar lexamen destat, i com que no sabia quina carrera seguir, van aconsellar-me la de Lleis. La Universitat de València, en aquells anys, era una cosa bastant tronada: només hi vaig trobar dos catedràtics entretinguts, un que explicava Penal i que en sabia força, i un altre que intentava administrar-nos tomisme amb un vocabulari decorativament orteguià. Els estudis no resultaven excessivament fastigosos. Vaig poder repartir el meu temps, duna manera equitativa, entre les aules, els cines, els cafès i les llibreries de vell. Aquestes llibreries docasió eren, llavors, una mina: les biblioteques disperses o depredades durant la guerra shi concentraven. Vaig comprar tants llibres com vaig poder: pocs, de tota manera, perquè els meus recursos eren ben migrats.
Mentrestant, havia «descobert» el català com a llengua de cultura. No era fàcil, això, en les meves condicions. En terres valencianes sempre deu haver estat una aventura individual completament decidida per latzar. La Renaixença local, tan neulida, no ha pogut condensar-se en «tradició», i per tant, la seva continuïtat ha depès, a cada moment, dincorporacions personals ben aleatòries. Pitjor era, encara, en els anys a què em refereixo els immediatament posteriors a la guerra. De vegades mhan dit, en els elogis formularis dalguna ocasió solemne, que el meu cas era «un miracle». Ho és, acceptant la paraula, el meu cas i el de tots els escriptors mitja dotzena, hélas! valencians en català de la postguerra. Un «miracle», en tant que semblava una cosa imprevisible. Però no ha estat un «fet» instantani, sinó resultat duna penosa evolució, que podria haver estat molt distinta.
Abans de descobrir el «català», vaig descobrir el «valencià». Avui 1962, la gent jove ja passa, directament, del castellanisme provincià al catalanisme més desimbolt: crec, sense immodèstia, que tinc alguna «culpa» daquesta nova situació. Però en el meu temps no teníem ningú que ens aclarís idees ni ens exposés fets: tot ho havíem de fer laboriosament pel nostre compte. Jo he estat successivament espanyolista, «regionalista bien entendido», «regionalista valencià», «nacionalista valencià», «catalanista»: no hi havia manera de cremar etapes. Hi he perdut molt de temps, i avui en dedico tant com puc a una mena de pedagogia política per evitar que les generacions que venen darrere meu en perdin tant com jo. Considero que és el millor que puc fer pel país. Deia que, de primer, vaig descobrir el «valencià»: la petita obra dels poetes indígenes, des de Llorente a Xavier Casp. El primer autor «català» que caigué a les meves mans va ser lOrs: una edició en fascicles del Glosari, que vaig robar a la biblioteca de Lo Rat Penat. LOrs em va enlluernar. Les meves lectures habituals castellanes havien acabat per despertar-me una certa aprensió davant la mentalitat carpetovetònica: els homes del 98 i Ortega i la seva mitologia castellana meren bastant «incòmodes». El senyor Ors i el seu mediterranisme tòpic, el seu afrancesament bàsic, la seva afectació «divuitesca», el seu antiromanticisme, em resultaven prou més seductors. Era, naturalment, lOrs català: lOrs que aleshores col·laborava a Arriba em semblava una lamentable degeneració barroca, divertida i trista al mateix temps. Daltra banda, dins la pròpia llengua, Xènius em va fer la impressió de la perfecta «normalitat cultural». Insisteixo: no coneixia gairebé res de la literatura contemporània del Principat i de les Illes ni Maragall, ni Costa, ni Carner, ni Riba. I la producció «valenciana» se mapareixia tan viciada de provincianisme que la superficialitat brillant de lOrs hi contrastava fins a un extrem al·lucinant.
En 1944 vaig publicar el primer article en català: «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana» es titulava. Els anys següents vaig publicar mitja dotzena de poemes. Tot va sortir a les pàgines de lAlmanaque de Las Provincias. De moment, però, encara no tenia cap tracte personal, ni directe ni indirecte, amb els «animals de ploma» de la localitat. Lúnica «relació» literària que jo tenia aleshores era un vell amic dels anys del batxillerat, que aleshores vivia a Alacant. Amb ell fèiem una revista en castellà, Verbo, que durà deu anys (1946-1956) i on vaig escriure una respectable quantitat de proses. En 1947 em vaig veure sorprès amb un article de Carles Salvador que parlava de mi, en Las Provincias. La meva producció catalana fins al dia eren exactament sis poemes i una nota crítica: no justificava tanta cosa. Però el detall revela com era de precària la perspectiva de futur de la literatura autòctona al País Valencià, en aquells dies: la gent gran, els escriptors «davant-guerre», sadmiraven i repicaven fort en comprovar que hi havia algú, aparegut no se sabia com, que venia a «continuar» En 1947, acabada la carrera de Dret, vaig relacionar-me ja amb aquella gent.
En 1948 vaig publicar dos petits fascicles de versos: Sobre Narcís, a València, i 3 poemes, a Alacant. Lany següent, ja va ser un llibret també de versos: Ales o mans. Aquest títol, tan horrorós, no lhi vaig posar jo, sinó Xavier Casp, que leditava en la seva col·lecció «LEspiga»; jo sempre he tingut poca gràcia per triar títols per als meus llibres. Però no tan poca! En 1953 seguien els versos: Terra en la boca, publicat per Josep M. de Casacuberta. En 1945 apareixia Escrit per al silenci, editat a València, darrer recull poètic. Després no he fet gaires versos més, sinó per quedar bé amb senyors importants o amb senyoretes encantadores. Millor dit: fa dos o tres anys vaig escriure uns pocs poemes, de to sarcàstic, i la censura mels va destrossar. No penso publicar-los, ara com ara.
A darreries del 1952 vaig començar a col·laborar en la premsa de València; una mica abans ho havia fet ja en algunes revistes catalanes de lestranger. A Mèxic, precisament, van publicar-me un petit fascicle de divulgació que es titula La poesia catalana fins a la Renaixença (1953). I en 1954, Moll meditava, a Mallorca, El descrèdit de la realitat. A poc a poc, i quasi sense adonar-men, em professionalitzava. Lexercici de ladvocacia, a Sueca, era tot un problema: poble rural cent per cent, no hi ha gaire moviment forense; de més a més, em sembla que jo no tinc pasta dadvocat. Els diaris de València em donaven alguns cèntims, pocs. De mica en mica les coses van anar millorant.
Versos a part, els papers que he publicat en forma de llibre o de fascicle poden ser classificats en dos grups:
a. Assaigs: He citat ja El descrèdit de la realitat (1955), que ha aparegut també en traducció castellana (1957). Després: Les originalitats (Barcino, 1956), Figures de temps (Selecta, 1957), Indagacions possibles (Raixa, 1958) i Judicis finals (Raixa, 1960).
b. Crítica i història literària: Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (Barcino, 1955), Antologia de la poesia valenciana (Selecta, 1956), La poesia catalana (2 vols., Raixa, 1956), El món literari de sor Isabel de Villena (1957), Notes per a un estudi de loratòria vicentina (Rev. Val. de Fil., 1958), i la part literària i folklòrica del Serrallonga (Aedos, 1961), de Joan Reglà.