El vincle dels Vidal-Quadras amb el comerç desclaus és una qüestió coneguda, i no es tracta dun fet excepcional entre els negociants catalans a Amèrica. Sobre lorigen esclavista de bona part del capital indià hi ha molta bibliografia. Josep Maria Fradera va publicar el 1984 lestudi «La participació catalana en el tràfic desclaus» a la revista Recerques. El 2017 va aparèixer lobra Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica(siglos XVI-XIX), dels historiadors Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, de la Universitat Pompeu Fabra.
Lesmentat Martín Rodrigo i Lluís Castañeda van tractar específicament els Vidal-Quadras en larticle «Los Vidal-Quadras, familia y negocios, 1833-1871», on subratllen la importància de la família en el sector bancari (Vidal Quadras Hermanos), desmentint altres historiadors que havien considerat que la banca dels Vidal-Quadras havia estat tan sols una més de la ciutat, sense un paper preponderant.
La necessitat de treballadors per a les plantacions antillanes es va veure incrementada per la prohibició del tràfic de mà dobra esclava imposat per la Gran Bretanya a partir dinicis del segle xix. El transport desclaus des de lÀfrica fins a Cuba podia ser un negoci beneficiós per als que shi dedicaven, però estava envoltat de perills, com ara la vigilància de la marina britànica, lacció dels pirates o la possibilitat duna revolta dels esclaus. Però sembla que devia compensar prou als molts negociants catalans que shi dedicaven.
Segons Fradera, a mitjan segle xix, el capital català controlava el 74 % de la importació desclaus a Cuba. Els Vidal-Quadras van ser uns dells, però no pas els únics i possiblement no dels més destacats. Cognoms com Goytisolo, Comillas, Güell o Samà es van embrutar amb el pitjor dels negocis i van consolidar així la seva fortuna.
Lhereu més conegut
De tota la nissaga, sens dubte la figura més coneguda dels darrers anys és Alejo Vidal-Quadras Roca (1945). El que va ser president del PP català és fill dAlejo Vidal-Quadras Villavecchia i María Gloria Roca Norton. Té tres fills, dos de la seva primera dona, membre duna altra estirp, els Caralt Munné, i un altre dAmparo Fuertes Ferragut.
Doctor en Ciències Físiques i catedràtic de Física Atòmica i Nuclear, ha impartit la docència a la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, el Col·legi Universitari de Dublín i el Centre de Recerques Nuclears dEstrasburg. Va ser també eurodiputat (i vicepresident del Parlament Europeu) entre el 1999 i el 2014.
Precisament sent candidat a eurodiputat en les eleccions europees de 2009, Vidal-Quadras va haver de respondre a lacusació desclavisme sobre la seva família llançada per laleshores candidat europeu dERC, Oriol Junqueras. En aquella ocasió, el polític del PP va dir amb ironia: «Darrerament, no parlo gaire amb el meu rebesavi».
La història duna ascensió
Alejo Vidal-Quadras va fer les seves primeres passes en política a linici de la Transició. Va exercir de secretari del Club Prisma, que va aplegar figures que volien tenir un paper destacat en la nova situació, i allí va conèixer Josep Antoni Duran i Lleida, que el va convèncer per entrar a Unió Democràtica de Catalunya. Però, pel que sembla, el partit no li va fer el pes. Ell mateix ha explicat més tard que no suportava veure fotografies de Macià i Companys a les seus dUnió.
Es va acostar als sectors conservadors que intentaven construir una alternativa política en els principis de la Transició. Va formar part de la candidatura de Solidaritat Catalana, encapçalada per lempresari Juan Echevarría, que es va impulsar des de Foment del Treball en les eleccions catalanes del 1980. LAliança Popular de Manuel Fraga era tan feble en aquell moment que no va gosar presentar-se amb les seves sigles. Solidaritat Catalana no va obtenir representació i la CiU de Jordi Pujol va guanyar aquelles primeres eleccions.
Vidal-Quadras es va anar fent un lloc en els rengles del PP català, amb la confiança de qui va ser lhome fort del partit durant molts anys, Jorge Fernández Díaz. De la seva mà, va ser elegit diputat al Parlament en les eleccions del 1988. Aleshores, es va produir una alineació de factors que va aprofitar sense manies.
Portaveu del PP al Parlament, amb un solvent currículum acadèmic, la seva oratòria brillant va seduir propis i estranys. El seu cognom patrici va enamorar un partit que trobava moltes dificultats per fer-se un espai en la política, i també en la societat catalana.
Laltre factor va ser José María Aznar. Arribat al lideratge del PP el 1990, amb fam de poder després de veure com els seus perdien sempre davant un PSOE totpoderós, Aznar va confiar en Vidal-Quadras per donar una embranzida al PP català. Ho va fer de mala manera i sense contemplacions, amb un estil que seria contraproduent a la llarga.
Aznar va imposar una gestora defenestrant un Jorge Fernández Díaz que tenia darrere un ampli suport de la militància. Ho va fer, a més, coincidint amb una intervenció quirúrgica de laleshores líder dels populars catalans, un fet que no seria oblidat mai pel que ja sanomenava el sector fernandista de la formació.
La caiguda
Vidal-Quadras va obtenir el lideratge del partit a Catalunya amb el suport dAznar i va ser candidat a la Generalitat el 1992 i el 1995, quan va obtenir 17 diputats al Parlament, un rècord històric. En aquell moment, ja shavia convertit en un dels principals enemics de Jordi Pujol, mentre sabocava a un discurs intransigent i espanyolista que feia forat tractant el tema de la llengua. Vidal-Quadras va ser, en part, el precedent de lunionisme més identitari, que després va trobar en Ciutadans el seu referent.
El Pacte del Majestic va ser el seu final. La necessitat dAznar de pactar amb CiU per arribar a la Moncloa el va deixar fora de joc. Vidal-Quadras va seguir la notícia de lacord del Majestic des de casa seva. Poc després, veia que li feien a ell justament el mateix que ell havia ajudat a fer a Jorge Fernández. Així de desagraïda és la política quan queda tenyida pel cinisme.
Vidal-Quadras va acabar en aquell moment el seu camí cap a la glòria. El que vindria després seria un llarguíssim premi de consolació. Aznar, que hi estava en deute, el posaria a les llistes europees. Es va estar quinze anys a Estrasburg, convertint-se en un maldecap suportable per als seus. Però no va tornar a manar mai al PP català. Amb Rajoy a Génova, el físic nuclear era vist com una figura aliena.
El seu darrer capítol va ser Vox. Entre gener i agost de 2014 va ser un dels fundadors del partit ultradretà espanyol, una aventura que va posar un epíleg encara més estrambòtic a la seva trajectòria. Fins i tot va exercir com a president de la formació, fins que se li va acudir proposar una confluència amb Ciutadans i UPyD. Santiago Abascal va exigir aleshores que abandonés Vox. I així va acabar aquell viatge.
Amb motiu de les eleccions espanyoles del 28 dabril de 2019, es va produir un fet sorprenent: la candidata per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, va convidar Vidal-Quadras a intervenir en un acte del partit, i lexdirigent no va defraudar, regalant a lauditori una més de les seves intervencions brillants i furibundes contra lindependentisme. Va ser, per un instant, un retorn del passat.
Quan Vidal-Quadras va cantar Els segadors