En els inicis de la Transició, es va intentar refundar la Lliga. Però va ser el pujolisme, més modern i dinàmic, més entroncat en la societat sorgida de la Catalunya dels anys seixanta, el que va hegemonitzar el catalanisme moderat de base àmplia. Més recentment, un grup dactivistes i acadèmics ha intentat engegar-ne una nova versió amb el nom de Lliga Democràtica. Durant la Transició, sovint es comparava Miquel Roca amb Cambó, cosa que no incomodava el polític de CiU.
De tant en tant, la figura del polític rebrota. El març de 2019, va tenir lloc a Reus la presentació de la reedició de la biografia Cambó, escrita per Ignasi Buqueras, empresari català que viu a Madrid. Hi va ser present un dels nets, Rafael Guardans. Tots els que hi van intervenir van elogiar Cambó com lhome que seria necessari ara. Entre els presents, hi havia lempresari Antoni Pont i ladvocat Pere Huguet, militant de Ciutadans. Tots van recordar loposició frontal de Cambó al separatisme.
El posicionament daltres membres de la saga contra el procés independentista és prou conegut. Ignasi Guardans ha estat molt actiu en contra als mitjans i a les xarxes socials i hi ha polemitzat obertament. Empreses vinculades als Guardans, com Único Hotels i Webhelp, han traslladat la seu a Madrid.
Mecenes i col·leccionista amb amistats perilloses
La historiadora de lart Immaculada Socias, professora emèrita de la Universitat de Barcelona, ha estudiat el Cambó mecenes i col·leccionista. En una ponència presentada en unes jornades al MNAC el 2017, napuntava un aspecte poc conegut: la relació intensa de Cambó amb el mecenes Thomas Fischer. En declaracions fetes als autors daquest llibre, Socias subratlla «el paper extraordinari de Cambó com a mecenes, no només pel que fa a la Bernat Metge, sinó també impulsant els volums de la col·lecció Monumenta Cataloniae, sobre lart català, o la Fundació Bíblica».
La investigadora assenyala que «la col·lecció Cambó té dues etapes molt diferenciades: abans i després de 1936» i identifica aspectes més delicats. Socias va treballar documentació de lOficina de Serveis Estratègics (OSS) dels Estats Units, lagència predecessora de la CIA que va funcionar durant la Segona Guerra Mundial, i també de la Comissió Roberts, creada pel govern dels Estats Units per recuperar obres dart en zona de guerra. Cambó hi apareix esmentat sovint, com també el seu vincle amb el marxant Theodor Fischer, un dels agents més actius en la compra i venda de peces dart saquejades pels nazis. Els informes de lOSS asseguren que Cambó va incrementar la seva col·lecció els anys quaranta amb obres de la galeria Fischer.
Fischer havia subhastat a Suïssa obres dart procedents dAlemanya que eren considerades «art degenerat» pels nazis. Cambó va haver de donar explicacions, en el seu exili a Buenos Aires, davant daquests informes. Molts objectes saquejats van sortir dEuropa a través de Portugal, el port de Bilbao i Suïssa, i arribaven a països de lAmèrica Llatina com lArgentina i daltres, des don després de ser «rentats» eren enviats als Estats Units.
Els Vidal-Quadras, esclavisme, banca i política
Lexdirigent del PP català i fundador de Vox és el descendent més conegut duna de les antigues nissagues que van fer negoci a Amèrica
Els Vidal-Quadras són un exemple de lanomenada síndrome de Buddenbrock. Lescriptor Thomas Mann va retratar a la seva obra Els Buddenbrock lauge i la decadència dun poderós llinatge comercial de la ciutat de Lübeck, al nord dAlemanya. El lloc de naixement de Mann va servir descenari per mostrar com una generació aixeca un empori econòmic, la segona el consolida i la tercera lensorra. La imatge és tan tòpica com real, i la dificultat per transmetre fortuna i poder de generació en generació sha evidenciat en nombroses nissagues.
Els Vidal-Quadras van ser una de les famílies més brillants del comerç i la banca. Després, la tercera generació es va desfer del negoci i ja no va recuperar el poder que havia atresorat, tot i que molts dels membres de la saga van ser figures rellevants en diversos àmbits professionals. Va ser un dels rebesnets del fundador, Alejo Vidal-Quadras, qui va assolir una posició de protagonisme social i polític més destacat, però fora del sector negocis.
En lactualitat, els membres de la família sestenen en una bona quantitat de branques, que es troben emparentades amb altres cognoms amb molta història acumulada, dels Villavecchia als Caralt, dels Girona als Trias de Bes.
De Sitges a Amèrica
La figura considerada com el fundador de la saga va ser José María Vidal Robert, natural de Sitges, nascut el 1775, que es va casar amb Josefa Quadras Mercer. Primer es va dedicar a la pesca, però aviat va decidir provar sort a Amèrica i es va traslladar a Maracaibo (Veneçuela), on, segons la versió de la família, va obrir un negoci comercial. Allà va criar els seus dos fills, Manuel (1793) i Alejo (1797).
El 1821, van haver de sortir per cames de Veneçuela en triomfar la revolta per la independència. Mentre que el pare va tornar a Barcelona, els dos fills van optar per instal·lar-se a Santiago de Cuba, que va continuar sent colònia espanyola fins a finals del segle xix.
Els germans Vidal-Quadras van fer fortuna conreant sectors com el tabac, limmobiliari, el comercial i el financer. Van ser dos fills de Manuel, els germans Manuel i Alejo Vidal-Quadras Ramón, els que van seguir el negoci a Cuba.
A la dècada dels quaranta del segle xix, la família consolida el seu potencial. Els Vidal-Quadras adquireixen els terrenys del passeig dIsabel II, al port de Barcelona, sota els Porxos den Xifré, sobre els quals aixecaran la seu de la Banca Vidal-Quadras. Mentrestant, no descuiden les aliances matrimonials: Carolina Vidal-Quadras Ramón es casa amb el fill duna altra gran família, Manuel Girona. Més tard es van emparentar amb un altre cognom amb pedigrí, els Villavecchia, uns comerciants dorigen genovès que es van instal·lar a Barcelona a finals del segle xviii.
De mica en mica, els Vidal-Quadras antillans van tornant a Barcelona, alhora que el pare, Manuel, es construeix un palau a Sitges, on també erigirà un panteó familiar. La banca fundada per la família seria, a finals del segle xix, una de les més potents de Barcelona, dirigida ja pels Vidal-Quadras Villavecchia, fills dAlejo Vidal-Quadras Ramón.
Durant setze anys, la banca va estar gestionada per tres dels seus cinc fills, Alejo, Carlos i Luis, fins que el 1912 van vendre-la al Banco de Barcelona. Fent-ho, es donava un altre cas de síndrome de Buddenbrock. Dos anys més tard, el 1914, moriria Alejo Vidal-Quadras Ramón, el pare, als 88 anys. Els seus cinc fills es repartirien el patrimoni immobiliari, amb una torre a Sarrià i els quatre edificis situats als Porxos den Xifré, davant de la Llotja, com a principals propietats.
Negrers
La presència catalana a les colònies es va accentuar a partir del regnat de Carles III, quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica. Maracaibo va ser una de les ciutats amb una presència més destacada de comerciants catalans.
Un dells era Miquel Biada, que impulsaria el primer tren Barcelona-Mataró. Després també destacarien a Santiago de Cuba. Certament, els Vidal-Quadras no eren els únics sitgetans a la capital oriental de Cuba. El 1840 es calcula que hi havia més de 170 comerciants provinents de Sitges a Santiago.