Ara ja no sen recorda ningú, però hi va haver un temps en què Alejo Vidal-Quadras era un altre (i es feia anomenar Aleix). Quan el jove catedràtic va aterrar al Parlament de Catalunya, el 1988, el seu discurs no tenia res de lespanyolisme radical que aviat el caracteritzaria.
Hi ha diversos discursos seus en què es refereix a Catalunya com a nació i intenta no desvincular-se del catalanisme, fent sempre, això sí, un esforç per subratllar el vincle amb Espanya. Un daquests discursos el va pronunciar davant el ple el 17 de febrer de 1993, quan el PP va votar a favor de la llei que establia Els segadors com a himne nacional de Catalunya.
En aquella ocasió, Vidal-Quadras va recordar la ironia que va suposar que el rei Joan Carles entrés a lEstadi Olímpic el dia de la inauguració dels Jocs del 1992 mentre sonava lhimne que havia representat una revolta contra el monarca, va citar Salvador Espriu i es va referir al concepte de nació com un espai comú per compartir i per oblidar aspectes que poguessin dividir. Com li passa a molta gent, hi ha un moment en què tots podem haver estat un altre.
Laposta pels fons dinversió
Un dels seus fills, Alejo Vidal-Quadras Caralt, va optar per una carrera en el món de les finances i el capital risc, en una línia que ha trobat molts exemples dins de la burgesia catalana. Va dirigir durant cinc anys el fons dinversió nord-americà KKR (Kohlberg Kravis Roberts & Company) a Espanya, però el maig de 2019 va ser cessat després dunes decisions que van resultar costoses per a la firma, com lintent duna opa sobre Telepizza que no va reeixir, i una operació per entrar a Naturgy que tampoc no va fructificar.
Amb anterioritat, havia treballat a la delegació de Rotschild a Madrid com a assessor en adquisicions i fusions, i després va ser director general de 3i a Espanya, companyia multinacional de capital risc amb seu a Londres.
Els altres Vidal-Quadras
La saga dona per a molt. Els seus empresaris i banquers han conviscut amb artistes i pintors. Segons el web familiar, totes les branques de la nissaga juntes apleguen pràcticament nou-centes persones.
Un oncle de lexpresident del PP català, José María Vidal-Quadras y Villavecchia, va ser un pintor reconegut. Un cosí seu, Alejo Vidal-Quadras Veiga (1919-1994), va ser també pintor, fill de Francisco Javier Vidal-Quadras y Villavecchia i Pilar Veiga de la Cuesta. Va ser retratista de lalta societat barcelonina i protegit de grans noms com els Comillas i els Güell. Instal·lat a París, amb un estudi a Montmartre, davant seu van posar grans noms de les arts i de les famílies reials europees, de la princesa Sofia al xa de Pèrsia, i de Marilyn Monroe a Maria Callas. Per cert, el retrat de la cantant dòpera apareix a la pel·lícula Bohemian Rhapsody, i per això el nom del pintor consta en els crèdits del film. Una fundació creada per la vídua té cura del seu llegat.
Una branca dels Vidal-Quadras es va emparentar amb un altre llinatge il·lustre, els Trias de Bes, i té vincles amb lOpus Dei. Javier Vidal-Quadras Trias de Bes (1961) és advocat, fundador del despatx Amat&Vidal-Quadras, professor de la Universitat Abat Oliba i sotsdirector de lInstitut Superior de la Família, vinculat a la Universitat Internacional de Catalunya. Tant ell com un germà seu, Miguel, són professors de Dret daquesta mateixa universitat.
Un altre membre de la saga és Manuel Vidal-Quadras, empresari del sector de lhostaleria i fundador de 1840 Group, dedicat al sector immobiliari. La joia de la corona del negoci és el que va ser el palauet per a les vacances familiars a Sitges. Els Vidal-Quadras senorgulleixen dels seus ancestres i llueixen el seu cognom, però el llinatge no ha recuperat mai la brillantor dels temps passats.
Els Valls-Taberner, banca, Opus i Corona
La família inclou un dels grans historiadors catalanistes, que es va adherir a Franco el 1939, i dos expresidents del Banco Popular
«Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima del seu propi desvari. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista». Qui escrivia això no era un espanyolista acèrrim, sinó un home que havia estat un dels intel·lectuals més representatius del catalanisme, Ferran Valls i Taberner, destacat dirigent de la Lliga, el partit de Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.
La frase formava part dun article que es titulava precisament així, «La falsa ruta», i va aparèixer publicat a La Vanguardia el 15 de febrer de 1939. Encara amb la por al cos després dels anys de guerra i exili, en una Catalunya vençuda, Valls i Taberner va prendre partit per la causa de Franco.
En larticle, considerava un error la història de Catalunya de les dècades anteriors i titllava el catalanisme en bloc de ser un dels principals focus de la «subversió» en què havia caigut la societat catalana. Advocava per una renúncia a la nació i ladhesió a «lobra grandiosa de reconstrucció de la pàtria espanyola». Aquest article que va esdevenir de referència i que passats vuitanta anys encara és objecte de cites va formar part després dun llibre amb títol expressiu: Reafirmación espiritual de España.
Un nacionalista romàntic
El cas de Valls i Taberner (1888-1942) va ser, dentre lantiga elit de la dreta catalanista, dels més clars a lhora de deixar enrere el seu passat i buscar la integració en el nou règim. En el seu cas, a més, es tractava dun personatge que pertanyia al nucli dintel·lectuals de la Lliga i era considerat un exponent de la historiografia romàntica.
Dotat també duna sòlida formació jurídica, va ser director de lArxiu de la Corona dAragó i va destacar en els estudis sobre dret medieval i les institucions de lèpoca comtal. El 1922, va publicar una Història de Catalunya, conjuntament amb Ferran Soldevila.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, sent membre de la junta de govern del Col·legi dAdvocats, va ser represaliat i exiliat a Morella. Però els anys de la República en què va ser diputat al Parlament i a les Corts espanyoles per la Lliga el van sacsejar i va evolucionar cap a posicions més conservadores i proclius a lautoritarisme.
Pocs llinatges han tingut el vincle amb Catalunya dels Valls-Taberner. Tampoc no hi ha gaires precedents dintel·lectuals del nacionalisme català que hagin fet una abjuració com la seva del propi passat. Mai no sabrem si Ferran Valls hauria canviat de posicions si hagués viscut més anys en comptes de desaparèixer el 1942, quan lambient feixista ho amarava tot. Sí que sabem que va declarar com a testimoni de la defensa en favor de persones jutjades pels tribunals franquistes després del 1939. Per exemple, en el cas de lexcap de lArxiu Històric de Barcelona, Duran i Sanpere, o de lexconseller de Treball, Francesc Xavier Casals.
També se sap que va mantenir una relació intensa amb Joan de Borbó, fill dAlfons XIII i pare de Joan Carles I. Fins i tot va fer classes de català a Joan de Borbó durant la seva estada a Roma en plena Guerra Civil.
Del tèxtil a la banca
Ferran Valls i Taberner pertanyia a una saga del tèxtil originària del Bages que va crear lempresa Manufacturas Valls SA. Els seus germans Josep i Domingo van concentrar-se en els negocis. Domingo va ser president del Consorci Industrial de Tèxtils Cotoners. Josep va presidir la química Cros. Era una família situada en el bàndol vencedor de la guerra, però no va trencar mai del tot el lligam amb el catalanisme cultural.