El projecte urbanístic, avalat per lalcalde Josep Maria de Porcioles, tenia cobertura política. Segons Fabre i Huertas, un home clau en la creació dUrbanizaciones Torre Baró SA va ser Josep Banús, promotor immobiliari que va fer lagost durant el franquisme i que, entre daltres, va ser el promotor del cèlebre Puerto Banús de Marbella. Va obtenir contractes sucosos. Per exemple, el de la construcció dels accessos al Valle de los Caídos.
Urbanizaciones Torre Baró SA en va fer de grosses. Però el cas de Ciutat Meridiana va ser destacat. Les construccions senfilaven per la serra de Collserola, a la sortida de Barcelona i a prop don, els anys trenta, algú havia somiat daixecar una ciutat jardí. Als problemes dhumitats, les cases hi afegien també mancances greus de construcció. Lany 1970 van començar les primeres protestes. Les mobilitzacions contra les destrosses de Ciutat Meridiana van ser un dels símbols de lemergència del moviment veïnal i les crítiques a la Barcelona porciolista. Una pàgina negra vinculada al franquisme que lèpica dels Jocs va emblanquinar. Els Samaranch tenien corda per estona.
Una escola del poder
Possiblement, si hi ha un nom que ha representat el poder amb majúscula en la història de la Catalunya de les darreres dècades, aquest ha estat el de Juan Antonio Samaranch Torelló. Forjat en els rengles del Movimiento Nacional del franquisme, dirigent de les estructures oficials de lesport, la Delegació Nacional dEsports amb la presidència del Comitè Olímpic Espanyol li va servir de plataforma dins del règim.
Apartat daquest càrrec després duna pugna interna per decisió del ministre Torcuato Fernández Miranda, es va refugiar a la Diputació de Barcelona a esperar temps millors. Arribarien aviat. El 1973 ja presidia la corporació municipalista.
La mort de Franco el va agafar amb mal peu. En unes declaracions a TVE, va fer el seu judici sobre la figura del dictador, dient coses sorprenents, com que Franco no shavia oblidat dels catalans en el seu testament polític perquè hi parlava de «la rica multiplicidad de las regiones» de lestat espanyol. Havia anat preparant el terreny, acostant-se a la figura del príncep Joan Carles. Però a Catalunya la situació el va superar. Els crits de «Samaranch, fot el camp!» a la plaça de Sant Jaume anunciaven un futur immediat difícil. Va intentar aixecar un partit de dreta que sadaptés al nou moment, Concòrdia Catalana, però no va fructificar.
Aleshores, va fer un gran moviment estratègic, que pocs van entendre. Va demanar al president del govern, Adolfo Suárez, lambaixada a Moscou. I sen va anar a lURSS, on va aprendre rus i, sobretot, va sumar suports per esdevenir un dia president del COI. Lantic falangista va fer amics entre els dignataris soviètics i els de la resta de països de lEst. Un bloc de vots que va ser determinant en la seva elecció el 1980 per liderar el moviment olímpic.
Tenia el poder, però li mancava la glòria. Encara va trigar uns anys a poder tornar a Catalunya per la porta gran. El seu suport decisiu a la candidatura de Barcelona pels Jocs de 1992 el va catapultar i li va permetre reescriure la seva biografia. El franquista que encara el 1974 aixecava el braç i lluïa camisa blava era el mateix que a Lausana proclamava la victòria de Barcelona. I la seva.
Potser una de les imatges més representatives de la complexitat de la realitat política sorgida de la Transició es va produir en la cerimònia dinauguració dels Jocs. Va ser quan lalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va recordar en el seu discurs lOlimpíada Popular de 1936, truncada per lesclat de la Guerra Civil, i la figura del president Lluís Companys, que donava nom a lEstadi Olímpic, amb Juan Antonio Samaranch al seu costat.
Des daquell moment, Samaranch Torelló es va convertir en un intocable, entrant o continuant en nombroses institucions, des de la presidència de La Caixa fins a lexecutiva del RACC. El 30 de desembre de 1991 el rei Joan Carles va atorgar-li el títol de marquès de Samaranch. Un títol que, a la seva mort el 2010, va passar a la seva filla, Maria Teresa Samaranch Salisachs (1956), que també ha entrat amb força en el món dels alts directius esportius: va ser durant dos mandats presidenta de la Federació Espanyola dEsports de Gel.
Discreció davant el Procés
A diferència daltres cognoms del patriciat català, els Samaranch no han destacat per posicionar-se públicament sobre el procés independentista. La seva oposició frontal sempre sha donat per descomptada, això sí. Francesc-Marc Álvaro, al seu llibre Per què hem guanyat, explica una de les reunions del president Artur Mas amb diverses figures de lelit econòmica, en què exposava la necessitat dapostar per un camí cap a la independència. Hi eren també lara president de Planeta, Josep Creuheras, i la presidenta del Santander, Ana Botín. Dels presents, qui va ser més vehement en contra va ser Maria Teresa Samaranch Salisachs.
Des de lexecutiva del poder olímpic, Juan Antonio Samaranch Salisachs ha deixat clar el seu posicionament. En vigílies de l1-O, el 2017, preguntat per la reivindicació que Catalunya pogués veure reconegut el seu propi comitè olímpic, va ser molt clar dient que «el COI no està preocupat, ni tan sols ocupat, en aquest assumpte».
Però sempre ha tingut cura de restar al marge de declaracions polèmiques i no ha format part dels que han contemplat la realitat amb mirada immobilista. Loctubre de 2018, en una entrevista a La Vanguardia, afirmava que el projecte de Jocs dHivern Pirineus-Barcelona per al 2030 podria ser un element «cohesionador». «Al final, les administracions es cansaran, no?», va dir en referència a la «inflamació» política.
Poc després, en una entrevista a Antena 3, preguntat sobre la política del nou govern de Pedro Sánchez i la possibilitat de distensió amb Catalunya, Samaranch avalava la necessitat de rebaixar la tensió i es confessava: «Soc molt tebi», i afegia que «sha de dubtar molt». Una astúcia que deu molt al que devia aprendre del seu pare.
Volant cap a Pequín
La connexió xinesa és una altra clau en la trajectòria de Samaranch Salisachs. El nom del seu pare conegut com a «Salamanchi» és enaltit en el règim xinès perquè sagraeix a lexpresident del COI haver facilitat que Pequín fos seu olímpica. Els Jocs es van celebrar el 2008, però la votació que va elegir la capital xinesa va tenir lloc al final del mandat de lexpresident. Potser per això, la Fundació Samaranch per al Desenvolupament de lEsport, una iniciativa de la família Samaranch, va establir la seva seu a Pequín el 2012. La fundació sha associat amb el grup Beijing Tourist Group (BTG), consorci estatal de la Xina, per impulsar el turisme xinès a lestat espanyol. En el seu consell hi ha Alfonso Rodés, president dHavas a Espanya, un dels grans holdings internacionals de comunicació i publicitat.
La figura dels Samaranch és potser la més emblemàtica de totes les contradiccions que expliquen la Transició. Foscor i glòria, oportunisme i talent polític es donen la mà. Com en molts altres casos, lambició, sovint sense prejudicis ni escrúpols, sajuntava amb el desig de reconeixement social i també amb lafany de grandesa. El nom Samaranch està ja lligat a capítols brillants del passat recent i ajuda, com pocs exemples més, a entendre allò que som.